Sur l'astéroïde B 612

Com t'ho podria dir...

2011-02-01T17:14:00.001Z

Necessito que em deixis. Que deixis d’estimar-me (o que diguis que has deixat de fer-ho). Que em diguis que sóc fantàstic però que la nostra vida es bifurca aquí. Que em desitgis sort. Que em brindis la teva càndida amistat i somriguis amb els ulls plens de commiseració. Que vulguis presentar-me amigues teves.

Necessito que em deixis perquè vull descriure com t’estimava. Perquè vull que sàpigues que em moro de tristesa sense tu. Que avorreixo els petons i els culs que no són teus. Que em passo els dies fent homenatges a les teves virtuts i imaginant tot el que haguéssim pogut fer junts.

Necessito que em deixis perquè vull escriure sobre tu, sobre nosaltres i quan sóc feliç no sé escriure.

A fora plovia.

2010-10-13T17:56:00.001Z

Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.

Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.

No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).

Kongeriket Norge (no road Nor way to see you)

2010-06-12T10:19:00.006Z

L'Isis rossega amb la fruició ansiosa de qui ha esperat tot el dia l'hora del ranxo. Aixeca la cua i camina en cercles davant meu reclamant que li doni la dosi de carícies del dissabte (suposo que per al gats el dissabte també és un dia per no estalviar en aquestes coses). Els meus dits combinen la paraula màgica de tecles blanques i aprofito, ara que no hi ets, per venerar en veu toveta el funcionament de samàquinaperfectadelapomamossegada.
Pels dos pams de terrassa oberta deixo entrar aquell airet deliciós dels matins assoleiats que acaben en nits de pluja. Em preparo un ColaCao amb dos kilos i mig de grumolls i em sento com el protagonista d'un videoclip: una cosa així com una versió barbuda, sense dutxar i en calçotets de la Natalie Imbruglia. Buscant coses que facin la teva olor sota les revistes, lluitant per no posar-me la teva roba interior (encara no sóc un fetitxista...), amunt i avall del passadís, del dret i del revés en aquest sofà que de sobte és gegantí i li sobren coixins. Nens australians es llepen els dits bruts de xocolata i coco al Karakia i com sempre m'adono que estic esmorzant a l'hora de dinar.
Imagino els teus ulls plens de grans glaceres i sols de mitja nit. Esbosso el moviment dels teus cabells a proa i comparteixo el teu somriure que em sap aquí pensant-te. T'enyoro. T'enyoro i em fascina el poder de la teva absència. No és tan simple com la manca de tu al meu costat. No s'hi assembla en res. La teva absència és una presència agressiva que m'adsorveix i em recorda persistentment tot el que no fem i podríem fer si estessis aquí.

(aaaaaiiiiiii quan tornis!!! XD)

Llumetes de colors

2010-05-25T18:19:00.003Z

Llumetes de colors fan reviure a betzagades la meva fe per la ciencia. Anticossos de cabra modificats per brillar a frequencies d'ona excloents, evitant que el carpaccio de cervell del ratoli mutant cel.lebri una orgia multicolor sense sentit. Un sofisticat aparell alemany (comandat per un pc que no admet accents ni dieresis) organitza els feixos de llum entre lupes i miralls per escombrar el teixit capa a capa, micra a micra. Les parets de l'habitacio son negres. El vermell i el verd sumen groc, un groc bo, un groc cromaticament oposat a la desgracia i tu i jo planifiquem gintonics i llits desfets.

Llumetes de colors t'il.luminen la cara, et perfilen el llavis. Els ulls semblen mes blancs, la sang mes calenta i el tacte dels teus dits decideix a quin ritme pot correr el temps. Mentre el cap prova d'articular frases ensucrades (entre aquestes parets he sentit, despres de molts anys, que no em falta res), les meves mans imaginen les teves calces estripades, l'esclat roent del teu sexe innundant les meves cuixes, la decisio turgent dels teus pits oscil.lant sobre el panell de control, la teva esquena arquejant-se al ritme dels teus gemecs sords, les nostres cares adornades per milions de gotes, gotes blaves, verdes, vermelles i, sobretot, grogues!

Entre la mort i jo

2010-02-15T22:52:00.002Z

Com més em penso més egoista em descobreixo. Utilitzar el verb descobrir (em sincero) és de fet una manera d'encobrir-me. A qui no li agrada pensar de tant en tant que és bona persona?

Penso en la mort tal i com l'he viscuda. Viure la mort. Les paraules, totes soles, ordenen les idees. Viure la mort i morir són coses diferents. Als funerals hi ha frases que tothom pensa i mai ningú diu. Qui pateix la mort? No pateixen tristesa el difunts. La mort la pateixen el vius. Els vius que es veuen privats d'allò que ja no podran gaudir mai més. Així he viscut la mort: la pèrdua d'una vida que omplia la meva. Com un nen que perd la seva joguina preferida, sense saber perquè. Sense cap altra opció que picar de peus a terra.

Penso en la mort tal com algun dia altres viuran per mi. Jo no podré posar-me trist per perdre les vides que omplirien la meva quan deixi d'existir. Com puc témer la mort si mai la sentiré? Què ens fa por? El dolor? Penso que preferiria la mort que una vida absurda. Però he vist brillar les ganes de viure en cossos immòbils, en cervells desorientats.

M'adono que la nostra relació amb la vida, és a dir, amb nosaltres mateixos s'acosta perillosament a una relació de parella. No ens preocupa que la relació s'acabi. No ens preocupa deixar la vida, però no sabem assumir la idea que la vida ens deixi a nosaltres. Em preocuparé, quan toqui deixar de respirar, per les persones que m'estimen i es veuran privats de mi? Tindré temps de saber que moro? No és cruel la imaginació (!!) amb la bona fama que acompanya el seu nom?

Ara veig clar què m'horroritza de la mort. Si veieu que la vida em vol deixar per un altre, per favor, no em doneu temps per adonar-me que em quedaré sol.

En aquest cas, però, la vida és més agraïda que una dona. Mai la deixaria mentre l'estimo. Si em deixa ella, no hauré de patir trobar-la a faltar. Amb una mica sort, en l'últim gest de la seva mirada pugui veure la seva por a equivocar-se i pugui desaparèixer pensant que em trobarà a faltar la resta de l'eternitat. Inflat del propi ego.

Qüestió de Watts

2010-01-30T12:56:00.005Z

Em supera. Em sobrepassa. Imagino la veu del meu pare amb aquell to tan seu (i tan meu) que rellisca entre el sarcasme i la broma: "Això ho hauria de saber calcular amb els ulls tancats un enginyer nuclear com tu!". Per un moment divago amb la idea que calcular amb els ulls tacats no li afegeix dificultat al procés però ràpidament em fibla l'hipocamp reforçant la idea de que sí, que potser té raó, que la meva formació científica m’hauria de servir per resoldre aquest tipus de problemes entàlpics. La petita ombra de frustració que s’ensorra en els meus ulls alimenta una diversió continguda que despunta tímidament per la comissura dels seus llavis...
Mentrestant, el concert de Joe Crepúsculo no s'ha aturat i accepto que en el fons, malgrat em costi, suena força brillante. Una càlida sensació m'envolta (i era Bombay del dolent), com inundant-me des dels peus fins a les orelles. De sobte perdo l'interés pel càlcul exacte i em veig capaç d'intuir la solució: connecto en paral·lel (en sèrie és massa arriscat) una dotzena de centrals nuclears, de les netes, de les que no fan por. Oriento tots els molins de vent, aquells aaaaalts i blaaaancs, cap on els vents alisis i la tramuntana es posen d’acord per a ajudar-se. Amb un bon factor de protecció i unes Ray-Ban com les que portava el Magnum, forro de panells solars Mercuri sencer i allargo cable fent pont a través del turons de Venus. Tiro pedretes de colors ridículs a la mar per a què es cabregi i s’agiti, que remogui les turbines, que infli tots els nivulats, que caigui una aigada i ragin els rius avall com bandades de búfals encenent totes les hidroelèctriques (sense oblidar la de Ribes de Freser, que sempre m'ha fet gràcia). Aniré als xinos a comprar un lladre, d’aquells blancs amb interruptor de llum vermella, i un rotlle de cinta aïllant per concentrar tota l’energia en un sol fil de coure: el vector mestre, el caudal central d’electronets fent cua sota les meves ordres.

Un per un, LED a LED, construiré el cartell amb una fletxa ben grossa de llum intermitent. Auguro que em caldrà contractar ajudants perquè el meu camp visual no arribarà a coordinar la posició exacta de cada punt de llum si no m’allunyo per agafar angle i des d’aquella distància els meu braços no arribaran al panell. Dirigiré, doncs, la construcció del panell amb la frase escrita en tots els idiomes del món, m’acabaré el gintònic que no suporto que se'm desfacin els glaçons, i recuperaré corrents la meva posició inicial. Tot mesurat per estar just allà quan el becari pringat de l’equip d’ajudants abaixi l’interruptor i s’il·lumini el resultat de tanta feinada.
Tot en el moment concret i exacte per a ser just allà, per a què tothom pugui llegir: "Mireu-la! M’està abraçant a mi!!!" mentre ballem sota la llum epilèptica de la fletxa que ens assenyala.

Eternal Sunshine of the spotless mind

2010-01-09T23:31:00.002Z

Hi ha pocs exercicis mentals menys accessibles que l'oblit. Tots hem desitjat en algun moment de les nostres vides esborrar aquelles imatges persistents que ens fan mal, que en el seu temps ens van fer tan feliços i per això ens fan mal. És la fórmula magistral de l'enduriment dels ventricles (no és cap novetat): la pèrdua d'allò que estimem.

Sempre arriba el dia (normalment la nit d'un dia) en que mirem amb ànsies incendiàries aquella caixeta que guardem sota el llit. Aquella plena d'entrades de cinema, bitllets d'avió, fotografies, sopars, vetllades vora el mar, primers petons, segons petons, polvos en ascensors, cançons, l'olor concentrada de tantes nits en els nostres llençols... Volem entendre que tots aquells records són accessoris i poden (haurien) de desaparèixer igual que van arribar, sense deixar petjades ni ferides. Hauríem de tornar a ser nosaltres mateixos, sense condicions que ens desvirtuïn. Només ens cal buidar per poder tornar a omplir.

Però així, intentant esborrar, és com ens adonem que el que vivim no queda arxivat com petits punts en el sostre de la nostra ment. El que vivim ens transforma. Estem fets del que hem viscut. Encara que oblidem els noms, les olors, les cançons, tot (bé, quasi tot, que els polvos en ascensors no s'obliden), canvia la nostra forma de viure. Canviem la nostra forma d'estimar els nous noms, els nous cossos, els nous somriures que omplen de llum els nostres dies (i les nits d'aquests dies). Així, encara que deixem la ment d'un blanc immaculat, la nostra manera de ser és la nostra manera de recordar el que hem viscut.

Oblidar és assumir que no podem suprimir els records.

Oblidar és conviure amb la memòria.

Oblidar és... el contrari d'oblidar. No?

(Resultat de sentir-me gratament sorprès per una bona pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey i Kate Winslet. Qui ho havia de dir!)

Qüestió de signes.

2009-12-29T22:58:00.005Z

L'última imatge que recordava de la nit anterior era el somriure del taxista a través del retrovisor. Era un detall estrany: alhora anècdota i resum. En la història d'altres nits trobar un taxista així podria ser la columna vertebral de l'argument. Però aquella nit va semblar natural, fins i tot lògic, trobar un taxista que es commogués per una parella que es debatia pel lloc i la manera d'enllitar-se enlloc de donar una adreça concisa i inamovible abans de cordar-se el cinturó.

Havia passat tot el dia intentant indexar la ment. Volia desglossar aquelles cinc hores en els fets concrets que havien perfet la seva felicitat i afegir-hi comentaris al peu que aclarissin el motiu de l'efectivitat de cadascun dels punts citats. No va poder. Començava pel tacte suau dels genolls d'ella (aquelles mitges que encara somnia en esquinçar) i l'ordre de l'inventari s'entortolligava com els cordells d'una bufanda: gintònics, cigars, el seu amic alçant la copa per aprovar la troballa, els ulls brillants i la conversa delirant de la seva amiga de kriptó, nerviosa, emocionada, els petons en públic, els petons rera la porta oscil·lant del lavabo, arròs venere, delirium tremens, mojito, la noia que va resultar no ser cambrera, la seva olor (la d'ella, no la de la no-cambrera), el tacte de les seves mans passejant pel carrer, la seva manera de riure, la salsa de cacauet, l'epigenètica del Fruco, el dit del seu amic prement el botó del mòbil que va fotografiar el seu cap adormint-se-li a l'espatlla a la parada d'un autobús que no esperaven que passés (potser perquè es volien quedar allà), el vestit vermell, el cosí verge, travessera de dalt amb la granja, la mà que es desplaça des del genoll fins a la bragueta, Sicília amb València, hem de dormir, erecció completa, saliva, bona nit, pugi per Escorial, el somriure del taxista, plaça Universitat i el somriure del taxista, com un cicle. Tot com una massa fluida però indivisible, com un misteri revelat que només pot entendre qui l'ha viscut, que no pot ser explicat.

Es va rendir a l'evidència. No podia desgranar els ingredients de la recepta. Potser era cert i tot allò estava regit per l'influx d'altres raons. Va tancar el full de càlcul (Guardar los cambios efectuados en Libro1? No.) i va encarregar la seva carta astral. Al cap i a la fi, era una idea molt romàntica, que feia molt per a un aquari: potser només era una qüestió de signes.

(No us perdeu el resultat puffff)

N v q t'e d m

2009-12-21T00:17:00.003Z

Entre rialles i abraçades també es poden dir frases que desordenin el son. No és cap misteri que compartir les pors les magnifica. Pel que és vist, gaudim d'una nutrida experiència i no tenim millor sortida que presumir-ne (curiosament les ferides de guerra tenen molt bona premsa). Però aquesta nit, entre fums il·lustres i pomadesdeschweppes, els teus llavis han fet curt de petons per invertir en catàstrofes: quina forma més cruel de malbaratar el tacte ardent de la teva boca!

Mentre tu dorms, la teva sinceritat és el pèsol sota el meu llit.

Mai se sap d'on pot sortir una bona frase...

2009-11-21T15:32:00.003Z

"Te he querido mucho. Lo se porque me has hecho mucho daño. Que forma tan triste de medir las cosas ¿no?"

Ruth a Cabano

Física o Química

(no em pregunteu perquè mirava això. Un dissabte a la tarda és un dissabte a la tarda)

LNL

2009-11-09T00:47:00.004Z

És fins i tot un pèl patètic que em passi això després de veure una pel·lícula. Però és així: se m'ha fet un nus a l'estómac veient com ella caminava pels carrers de New York, com ell descobria que els records que el torturaven eren falsos. Sí. He estat apunt de plorar una nit de diumenge escoltant "The blower's daughter". T'he imaginat agafant aquell avió que et portarà lluny, allà on les nostres vides potser no es tornin a creuar. O ens he imaginat trobant-nos per casualitat en un congrés d'aquí 20 anys, o a plaça Lesseps amb els nostres néts d'aquí 40. Ens he imaginat sense saber què dir-nos. Parlant de ciència o del temps perquè sobre la resta hi ha tant i alhora tant poc a dir... M'he intuït maleint no haver-te tornat a somriure quan veure't somriure a tu ja no em fa mal. No vull enganyar a ningú i menys a mi: hi ha persones que no es deixen d'estimar mai i tu ets una d'elles. El temps poleix els records, suposo. Feia molt que el vent, el fred, les bufandes... no em feien pensar en tu. Però avui, a més, abans de posar-me al llit he tingut ganes de saber com estàs.

Podria convidar-te a prendre cafè ara que encara et veig cada dia, no?

The Blower's Daughter. Damien Rice

And so it is
Just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is
The shorter story
No love, no glory
No hero in her sky

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...

And so it is
Just like you said it should be
We'll both forget the breeze
Most of the time
And so it is
The colder water
The blower's daughter
The pupil in denial

I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off of you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes off you
I can't take my eyes...

Did I say that I loathe you?
Did I say that I want to
Leave it all behind?

I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off of you
I can't take my mind off you
I can't take my mind off you
I can't take my mind...
My mind...my mind...
'Til I find somebody new

Credo

2009-10-31T03:22:00.002Z

Agnóstico. Ateo. Incrédulo. Descreído... No podía perfilar los límites de su propia fe. Es complicado construir los bordes de lo inexistente, suponía. De cualquier modo, su ética necesitaba estímulos de vez en cuando. Aunque estudió bajo el manto semiopaco de la doctrina católica, aprendió cosas importantes en la escuela. Ser buena persona ayuda a ser feliz. Cada uno da lo que recibe (discrepaba con Drexler respecto al anverso de la frase). Suponía que de algún modo el mensaje de Jesucristo era columna vertebral de su modo de sentir (y de sentirse culpable). Aunque pensaba también que ese hombre, en caso de haber existido, había sido un carpintero lunático con pocas ganas de trabajar, eso justificaba aún más su simpatía por él. Simplemente basaba sus acciones en el principio egoísta que usaban los curas parcos en palabras: hacer a los demás lo que deseas para ti. Pero no podía evitar mirar hacía arriba pidiendo clemencia algunas veces. Cuando se aburría de ver como el mundo subrayaba las cosas que hacía mal pero que nadie parecía darse cuenta de las que hacía bien, necesitaba meterse en la cama recitando una oración implícita. Necesitaba creer en algún ser magnánimo que lo observara desde su sofá celestial anotando rallitas en la casilla de buenas acciones. Se dormía con la gelatinosa esperanza de que aquél día hubiera ganado el punto que le faltaba para ser, finalmente, recompensado.

Tener fe por la mañana le resultaba algo más complicado...

Hi ha una primera vegada per a tot...

2009-10-18T01:58:00.002Z

Recordes que t'ho vaig dir? Aquell dia ens va fer riure. Et vaig demanar que mai m'ho deixessis fer. I avui (ha passat menys temps del que la meva imaginació preveia) ho he fet. A ell l'acompanyaven vint anys més que a mi. En aquestes circumstàncies tota companyia és digna de ser comptabilitzada. Només això i la cadira on seiem ens guardava la distància. Els dos esperàvem que la nit ens portés un prodigi. Ho reclamàvem de diferent manera, sí, però reclamàvem el mateix: ell en la mirada del públic, jo dins de la butxaca.

En el fons no ha estat tan ridícul. Qui no ha esperat mai una trucada assegut en una barra?

Per a tot hi ha una primera vegada.

Mundos paralelos (Móns peraximples)

2009-10-15T17:26:00.005Z

Relats Conjunts

MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Les nou i deu. Aquesta era la seva única certesa. Les nou i deu en el seu país, en el seu racó de món. Més enllà de les convencions, tothom ho veia, hi havia fets com el color del cel, com l'alçada del sol per damunt de l'horitzó. Però ella necessitava una mesura intangible, irreal, suficientment etèria com per assegurar que ningú la podria rebatre. Adorava la incorruptibilitat del conceptes, l'esterilitat de les idees que fluïen pel seu cap. Se li eriçava la pell d'imaginar el silenci imposant-se com un esclat sobre tots ells. Callant per sempre els dolls fètids de paraules ronyoses que escopien inexorablement tots ells. Tota aquella munió de fills de puta. Plaga corrosiva. Amants del imperialisme mental, de les salutacions i les opinions, dels jocs de paraules, dels anuncis, dels debats!!!

Eren les nou i deu. Abans de sentir les seves veus preguntant, ordenant, suplicant. Abans de veure com esquinçaven les parets que durant anys havia plastificat. Abans d'haver de suportar els seus comprensius comentaris de commiseració, saltaria ben amunt esperant que el terra encara fos ben dur.

Eren les nou i deu. Mentre queia imaginava el dolç silenci de la mort i somreia.

A fondo

2009-09-26T11:24:00.004Z

Ja no es fan entrevistes així. De fet, si m'hagués de regir pel que la TV aboca dins dels nostres menjadors, seria fàcil pensar que ja no queden personatges així.

Estic parlant del programa A Fondo que dirigia i presentava Joaquín Soler Serrano quan jo encara no havia nascut i la tecnologia imposava la moda del blanc i negre. No és la primera vegada que la programació de BTV em fa treure el barret. Fa temps vaig comentar el deliciós programa Banda Sonora. Però, a part de fer programes ben fets (paréntesi per lloar al Gran Monegal, amén!) tenen el bon gust de reemetre produccions com L'escurçó Negre, 'Allo 'Allo!, Els Joves... Vaja, totes aquelles sèries que la gent de la meva generació va desitjar que no acabessin mai.

Però avui m'ha mogut a escriure la seva valentia en reemetre entrevistes d'una hora de rellotge, sense colors, sense musiquetes, sense concursos per sms, sense brometes ni ninots ni castells de foc. Simplement un bon entrevistador amb bones preguntes per a un personatge una miqueta més interessant que Belén Esteban: Jorge Luís Borges, Severo Ochoa, Salvador Dalí, Josep Pla ... No seré jo qui faci una análisi sobre l'audiència televisiva. Ni faré un discurs que em faci vergonya haver escrit si m'enganxeu un dia mirant el Diario de Patricia. Però tots sabem que entrevistes com les de A Fondo no tenen audiència avui en dia.

Sigui com sigui, escoltar aquests personatges parlant distesament sobre la seva experiència vital, o donant la seva opinió sobre temes externs a la seva biografia, val la pena. Alliçona. Gràcies a aquelles entrevistes, avui he pogut escoltar a Severo Ochoa parlant de problemes que avui són els meus problemes o són solucions que no havia valorat prou. Són documents de televisió que podrien tenir una entrada a l'enciclopèdia. Haurien.

Em pregunto si d'aquí 30 anys algú reemetrà algun programa d'avui en dia sense apel·lar a la nostàlgia o al fàcil jajajiji dels canvis en la moda i els estils.

(Versión extendida)

2009-09-03T18:03:00.002Z

Los girasoles que atendían arrugados a las charlas de las mesas se volvieron a su paso anunciando su llegada. Pol no pudo evitar levantar los ojos del libro y que sus pupilas se sincronizaran con la ola que viraba de verde a amarillo a largo del pasillo del bar Majestic.

A Pol le gustaba desayunar en ese bar cuando visitaba Oporto. Reconocía que quizá el aire bucólico de los espejos y las lámparas de araña era un poco artificial. Pero al fin y al cabo, eso le permitía comportarse como un personaje de novela francesa y fumar a lo sombrero y gabardina sin sentirse demasiado ridículo.

Juana había llegado esa misma mañana de Rosario con su Nikon Coolpix P6000 y, paseando por el barrio viejo, le gustó la luz de ese local con mesas de mármol. Entró distraída mirando el resultado de su última foto y se dirigió directamente hacía la última mesa.

Pol forzó cara de indiferencia e intentó proseguir con su lectura para no parecer un simio en celo. Pero durante siete páginas de espectacular prosa chilena no logró entender una sola coma. La chica de espalda descubierta le estaba volviendo loco. Enroscaba su cabello rojizo y bebía café a sorbitos como si lo hubiera ensayado durante décadas. Sólo para que él pudiera mirarla. Por debajo de la mesa, su imaginación galopaba desde los tobillos hasta más allá de donde la sombra escondía el final de sus piernas: anotó en un margen del libro “su piel era el material con el que se fabrica el deseo”. Supo en ese momento que si supiera escribir como Bolaño (cuánto le gustaría), él lo aprovecharía para contar algo en sus cuentos. Quizá podría impresionar a una mujer como ella si le dedicara las mejores frases jamás escritas…

Ella guardó su cámara después de sentarse y pidió un café frappé sin leche y sin azúcar pero con una sonrisa que ruborizó al joven camarero. Sacó un bloc de papel blanco y alzó la vista como buscando en las paredes del local las palabras justas para describirlo. Lo vio sentado en la última mesa que el sol iluminaba, con su aire confortable y los platos ya vacíos de lo que fue su desayuno. Le gustaron sus manos fuertes pero precisas manejando el lápiz, sosteniendo el cigarrillo hacia sus gruesos labios. Imaginó su aire atractivo de hombre que goza de las buenas cosas sin prisa, su piel morena, su camisa de lino, sus ojos verdes, lo imaginó a él en la foto superior derecha de la primera página de la sección ocio de la guía. Escribió en su bloc: “Los céntricos cafés de la ciudad son un lugar perfecto dónde encontrar guapos y solitarios viajeros con quien…” se le colorearon las mejillas. Se sorprendió deseando el tacto de sus manos subiendo por sus piernas, acariciándole la espalda, sus ojos penetrantes mirándola fijamente.

Sus ojos la miraban fijamente cuando ella levantó la vista como nerviosa y lo miró sin disimulo. Se levantó de su mesa y se dirigió directamente hacia él. Un remolino de latidos desacordes le subieron del estómago hasta las orejas. Sintió una leve sensación de mareo, como de flotabilidad. Juana se presentó como reportera y le propuso ser modelo allí mismo y en ese mismo momento para su guía de ciudades del mundo. Pol se presentó como periodista intentado ser escritor y aceptó ser modelo a cambio de compartir cena cerca del río esa misma noche. Todo pasó rápido, como desbocado: conocieron sus nombres, sus voces y su olor, se dieron la mano y dos besos, las fotos, la hora y el lugar de la cena. Él usó su reloj como excusa para irse. Pagó su cuenta y la de la señorita del fondo (así se hacía en las novelas francesas) y se despidió de lejos levantando la palma abierta a la altura del pecho, como invocando de nuevo su tacto. Ella extendió sus dedos ligeros y después cerró el puño delicadamente, como guardando la promesa de volverlo a ver.

El sol se apagaba al otro lado de la ribera del Duoro cuando ella lo fue a encontrar. Pol esperaba sentado en la mesa con una copa de vino dulce y el viento amable del río meciéndole el cabello. Juana se había recogido el pelo y lucía un vestido negro de caída sincera. Pol se puso en pie a su llegada, la besó una sola vez sujetándola levemente por la cadera y susurró con voz grave me alegro de verte. Ella respondió acercándose un poco más, casi rozando su cuello: y yo. Estaba impaciente.

Sabedores de la tendencia al exceso que usan y exhiben los portugueses al llenar los platos, compartieron un bacalao grelado con patatas y una botella de vinho verde con la clara intención de reservar energías para el dulce y el postre. La primera risa se desató cuando él sugirió que esa era una curiosa versión de la Dama y el Vagabundo. Ella, quizá para disipar la posibilidad de tener que comerse el bacalao sorbiendo por un extremo, deslizó su pie por el interior de la pierna de Pol. Le hizo hervir la sangre que él la mirara directamente a los ojos y se mordiera el labio inferior. Cuando recuerdan ese momento, los dos saben que no hubieran terminado de cenar si no hubiera sido por la bienintencionada pero inoportuna irrupción del camarero preguntando por la satisfacción de sus comensales. Lejos de ruborizarse, Juana fue subiendo su zapato de tacón por la pierna de Pol mientras éste elogiaba la comida en un portugués fluido. El joven camarero intuyó finalmente que la comida era poco importante en ese momento y se fue dejando discretamente la carta de postres. Pol agarró con fuerza el tobillo de Juana por debajo de la mesa. Deslizó la otra mano a la largo de su pierna, extendiendo los dedos para que notara su fuerza, su deseo. Por encima de la rodilla, su tacto encontró el encaje del final de la media. De pronto su cerco se tornó una caricia casi burlona. Pol miraba a Juana, Juana miraba a Pol que lentamente fue avanzando más allá de la frontera entre la seda y la piel erizada y trémula de Juana. Él sonrió al darse cuenta que el grupo de universitarios que cenaban en la mesa del fondo seguían la escena. Soltó el tobillo, se incorporó a la mesa y la besó lenta y profundamente, empapándose los labios, acariciándole el cuello y el contorno de la oreja, sintiendo como sus respiraciones se sincronizan. Los chicos aplaudieron con mucho alboroto. Los dos empezaron a reír antes de acabar el beso. Fue ella quien se levantó de la mesa parodiando un enfado muy argentino. Se alejó con el pretexto de ir al baño mirando fijamente a los púberes que bajaron sus cabezas sobre los platos y enmudecieron. Justo antes de entrar en los baños le dedicó una sonrisa de triunfo a Pol que sonrió sorbiendo un poco más de vino.

Volvió del baño con el pelo suelto, ocultando una segura y enigmática sonrisa. Se acercó y rodeó la mesa hasta situarse a la espalda de Pol, a quien la flexibilidad del cuello no le permitió seguirla con la mirada. Juana introdujo su mano en el bolsillo de su pantalón y le susurró la cena está pagada, vámonos ahora. Él apenas tuvo tiempo de limpiarse la boca con la servilleta. Ella tiraba de su mano en dirección al río. Por el camino no hablaron hasta que Pol pudo comprobar que dentro del bolsillo de su pantalón había una escasa y finísima prenda de encaje negra: espero que dentro de ese saco lleves tu cámara porque vas a tener que hacer fotos.

Cuando él la ayudó a subir el último tramo de escaleras, Juana se descalzó para poder correr hasta la mitad del Puente Eiffel. Pol avanzó lentamente con mirada desafiante bajo la lluvia de fotografías y risas que travesaban el tramo, cada vez más corto, que les separaba. Cuando la distancia focal fue imposible con ese objetivo, ella soltó la cámara para responder al beso. Le desabrochó la camisa para poder acariciar su torso, su espalda, sus fuertes brazos. Pol giró entorno a su cuerpo y, besándole la nuca, ordenó que siguiera haciendo fotos. Juana aceptó el juego y se apoyó contra la valla protectora enfocando, por ejemplo, el reflejo de la luna sobre el agua. La excitaba sentirse atrapada entre la noche y su cuerpo. Sus manos subían por sus piernas levantando el vestido, amasando su piel tersa. Las puntas de sus dedos rozaban sin tocar los límites de su deseo. Juana sentía su sangre hervir cuando Pol, tras mostrarle el contenido de su mano, tiró al río las bragas de encaje negro y sus boxers plateados. La cámara no cesó su testigo intermitente ni cuando su boca le mordió levemente la oreja. Dejó caer su cabeza hacía atrás para fotografiar el cielo, para ofrecer sus pechos. Finalmente Pol rebasó las fronteras del juego, se encontraron sus lenguas, sus manos, sus sexos. Mirando el río empezaron a derretirse uno dentro de la otra. Él pudo adueñarse de esa espalda que le obsesionó en el viejo café. Ella pudo morder sus labios gruesos, besar su abdomen, agarrar su culo. La noche se escurrió entre los poros de su piel. Oporto y Vilanova do Gaia amanecieron unidos por el insomnio de un puente de metal, las aguas del Douro pasearon el ardiente olor de su encuentro por su ribera hasta el océano.

Unos meses después salió al mercado “Rincones de Portugal dónde hacer el amor”. Doscientas páginas con fotos movidas de varias ciudades, acompañadas de relatos explicativos. Un éxito de ventas.

I per què?

2009-06-16T01:19:00.002Z

I per què haig d'amagar
que avui em sento trist
per veure el meu desig
rebotar en el port
com una vella barca?

I per què haig d'engolir
la desesperació
de veure els teus ulls
comprenent-me al fi
una mica massa?

Voldria haver notat
en el ritme del teu pit
una petita escletxa
que em permetés comprendre
el que jo desitjava.

Voldria haver escoltat
en el teu fil de veu
que malgrat que tot va bé
tu també, tu també...
Potser volia massa!!

Per què haig d'amagar
que avui he passat fred
al costat d'aquell cos
que abans em desitjava?

Per què haig d'explicar
si avui tot està dit
que no he sabut dormir
sense aquella l'olor
que abans m'abraçava?

Però prendré el que tinc
que mai em sembla poc
i estimaré el coixí
que mai em dóna l'esquena.
I obriré el balcó
i escoltaré el veïns
que follen com lleons
enmig de la sabana.

Entre tots aquests records
que no han volgut tornar
us odiaré el punt just
per estimar-me una mica.
I plagiaré al Serrat
en aquella cançó
que encara no m'he après
perquè fa mal saber-la.
I m'adormiré
que ja s'ha fet tard
i em perdonaré
més aviat de cop
que de mica en mica.

Desempolsant

2009-04-25T13:34:00.005Z

No sé massa bé com, Urgell (o era Diputació) avall, parlant amb una persona Com qualsevol altra, vaig recordar haver-ho escrit. Era aquell temps en que l'únic blog que tenia era de paper quadriculat i m'acompanyava amunt i avall pels carrers de Dublín. Compartia un pis mal llogat a la mafia xinesa. Una dels 4 habitants d'aquell infern reformat a paradís era una paduana d'ulls verds com finestrals que l'única cosa que tenia de Serena n'era el nom. Després d'abandonar el pis, de nou al Isaacs Hostel, vaig escriure aquestes línies que ara desempolso:

Se acuerdan los calendarios de aquellos días
se pintan de rojo los miércoles lluviosos
se mecen los otoños en los que dormías
se echan en falta aquellos llantos graciosos.

Se escapan los minutos de las uñas esmaltadas
se huelen los cafés de medianoche en los infiernos
se escribe en las hojas de las flores más inspiradas
se echan los veranos a la hoguera de los inviernos
que nos calientan las manos en nuestras madrugadas
se define el verbo irreflexivo de no tenernos
se termina el siglo de las veintidós campanadas
se esfuma la oportunidad de ponernos los cuernos
se agotan las pilas del coro de las carcajadas.

Se atrasan los pasos subiendo la escalera
se almacenan las heridas para presumir
se rescatan cenizas de la papelera

se acaban los cuentos para alguien con quien dormir.

Sofía

2009-04-19T18:35:00.008Z

Porque incendiamos las noches
de una ternura exquisita, de ardiente locura.
Porque tu nombre centelleando en mi pantalla
ejecutaba la versión expandida de mi sonrisa.
Porque compartimos amigos
y techo y tostadas con mermelada de fresas.
Porque ni la nicotina de mis excesos
ahuyentaba tus delicados besicos.
Porque el vino y el foie y porque tu ombligo
y porque el paseo de domingo que nunca dimos.

Porque has dormido sobre mi pecho un invierno entero
y nuestros latidos nunca han coincidido.

Porque no le pusimos nombre a nuestro exótico oasis
ahora no sé contar como volví al desierto.
Porque no nos miramos a los ojos al despertar de los incendios
ahora no sé que piensan tus pasos que se alejan de puntillas.
Porque ha sido casi tan ambiguo como hermoso
ahora me permito echarte de menos mientras me río.
Porque, al fin y al cabo, es un lujo haberte conocido
y aún podemos pasear cualquier otro domingo.

I m'assec a esperar-te

2009-04-17T16:31:00.003Z

Com una llarga migdiada on mai venç ni la son ni l'ànim per calçar-se i sortir al carrer.

Com un vespre escoltant la pluja d'abril regant els geranis del balcó sense una pell per escalfar-me.

Com una partida d'escacs que acaba en taules, sense peus emparrant-se per les cames.

Com un respirar fluid, insonor, inodor, indolor, sense més finalitat que preservar la vida.

Com la millor butaca en la sala d'espera del dentista, llum solar, una bona revista i res més a fer que asseure'm a esperar-te. És una estratègia pobra però és l'única que m'ha funcionat, alguna vegada, fa un quant temps... I suposo que va valdre la pena l'espera.

Extraordinari

2009-04-09T22:12:00.003Z

És extraordinari!

Em pregunto si haurà canviat la teva veu i la sento cada dia. Em pregunto què els ha passat a les teves rialles que ara em semblen estúpides i desmesurades. Es mesclen els instants de vida i el pit no em basta per encabir-los en una sola alenada. La teva presència és borda i coixa, tèrbola. L'aire grinyola quan intenta encaixar els corrents dels notres pulmons respirant dins de la mateixa habitació. Però alhora va degotant records de quan el teu i el meu eren el mateix bufec. Potser no us serveix a vosaltres, però a mi em relaxa pensar que és el vent qui té nostàlgia quan em mira assegut a través de la finestra.

He sabut de tu veritats que no em calien. Quan parlen del que has fet, del que fas, quan t'insulten (quan t'insulto), una part de mi et compadeix a tu i als qui encara t'envolten o es mofa de l'espectacle. Però queda un racó que s'enfonsa una mica més, un orgull que s'esmicola, una autoestima obligada a canviar de pell per culpa d'unes quantes carícies que encara té pendents.

I quan estàs d'esquena et miro el cul. I quan sues t'imagino el sexe. I quan balles t'espio el ventre, llis i pigat. I et perfilo els pits quan dus samarretes blanques. Sense cap mirament, de tant en tant, torno a desitjar estripar-te les mitges contra el mirall del rebedor i que m'agafis amb força el cul mentre, amb les dents, em baixes la bragueta. No em poso trist si deixo caure el teu nom entre els motius d'algun orgasme.

És extraordinari! Quan et veig no tinc ganes ni de saludar-te. Però quan penso en quines coses bones vas fer per mi, sempre t'imagino sense calces.

No escojas sólo una parte

2009-04-03T01:45:00.004Z

Ja sé que no puc competir amb la teva prosa poètica de ritme llatinoamericà (ni ho pretenc). Ni per més que a tu t'imfli la caixa de riure la mala-traducció del meu nom quan quatre beguts (no menys que tu i jo) m'aclamen. Un parell de notes cantades a to no compensen les sortides de pentagrama que colmen la meva existència...

Però, per posar-me tendre (per què no?), acaricio la santa improvització de l'exitència que ens porta a dormir torts i malament un dia de guardar.

Simplement, perquè no em calen excuses per demostrar la gratitud, perquè la nit ens abriga, perquè no ens calen perquès i estic temptant la sort de la cursileria. Simplement, perquè he passat una bona nit (un buen día) i no he pensat en ella fins que no he arribat a casa. I no he pogut dormir, com sempre em passa.

(em permeto el luxe de venjar la traducció perquè tinc família a Granada i, què collons, El Planeta també és una mica meu)

Me gusta cuando callo porque nunca lo hago.

2009-03-09T22:09:00.007Z

No lo escribo
porque la tinta lo hace más cierto

porque impone disciplina a mis pensamientos

porque ante tu sonrisa necesito dudar

de lo que siento.

No te lo digo

porque ya te lo contó mi noche al derrumbarse

porque se diluye mi fuerza entre el hielo de los vasos

porque tu piel ya lo intuye

y prefiero tu instinto a mis palabras.

Me lo prohibo

porque aprendí a tener miedo de tu olvido

porque ya no me quedan pies para tropezar con esta piedra

porque cuanto más te alejas, cuanto más me lo prohibo

más te instalas en mi cabeza.

Perdó per la idiotesa

2009-02-28T10:57:00.003Z

Idiotitza.

No calen més preludis. No cal allargar-se amb ornaments per intentar fer passar la idea per un concepte original. No estic dient res nou, no ho pretenc.

És un procés mental que frega la malaltia. Rejoveneix en el pitjor sentit de la paraula. Ens enfonsa en la més estúpida adolescència. De sobte, tots els esquemes que ens feien sentir madurs i equilibrats ens semblen collonades. Tornem a tenir ganes de demanar el que no podem tenir i no dubtem en deixar-nos endur per la rebequeria: piquem de peus a terra i plorem fins a menjar-nos els mocs si cal. No estirem de les faldilles de la mare perquè altres faldilles ens ocupen les idees. Però ens inventem el dret d'indignar-nos si els nostres desitjos no s'acompleixen. Assumim que el món sencer s'han conxorxat per prohibir-nos la felicitat abans de concedir la veritat de que els nostres desitjos poden estar equivocats. Si després de tot no tenim més remei que recuperar la fe en els vells esquemes tornem a estar centrats i lúcids i cada cop una mica més tristos.

Perdó per la idiotesa.

Laureado por defecto

2009-02-22T20:24:00.006Z

Me paré unos segundos a escuchar el viento con la intención de escribir un cuento que se pasara por el forro ese rollo del lamento. Me senté y me di mi tiempo. Gocé de mi voz relajándose, escasa, pausada, como suena el murmullo cálido de los ancianos, de los sabios. Me di cuenta como en una extraña revelación, mística, con ese calorcito que sube desde el estómago hasta las sienes. De repente comprendí que hasta el pasado me estaba mintiendo. Y me emocioné por el fausto engaño. Lo que creí una pérdida irreparable resultó ser el mejor regalo que nunca he recibido.

Gracias por haberme dejado.

Dejado ser afortunado.

Poesía genética

2009-02-09T13:29:00.002Z

X - Es una mujer de puta madre!
J- Pues el gen responsable de ese fenotipo debe tener altísima penetrancia.

El lado gris

2009-01-19T00:19:00.004Z

Había tantas opciones! Uno se da cuenta cuando tropieza con su lado gris porque no le empujaba la necesidad en el delito. Porque ni tan siquiera se trataba del deseo. El lado gris asoma a escoger la peor alternativa sin más razón que la vileza.

Había tantas y tan buenas opciones que ni 100 Nilos de ginebra servían de excusa. Podía haberse quedado quieto, casi muerto (viviendo por dentro), observándola. Sus ojos lo merecían, su sonrisa... su sonrisa fue peor que la ginebra. Podía haber hecho como cada día: gozar de su cálida compañía regocijándose a la vez de su propia virtud para valorarla más allá de la simple belleza. Gozar amablemente de la falta de necesidad, de ese fluir casi cósmico que infiere sentirse capaz de no desbordarse ante las cosas buenas. Podía haberla mirado con una leve sonrisa y decirle, con el tono justo, que se alegraba de que estuviera allí esa noche. Podía haberse olvidado de ella y perseguir las faldas chispeantes de alguna, pongamos, camarera. Podía haberla invitado a beber o a bailar o a reir (sí, eso le hubiera gustado, verla reírse, mucho). Podía haber bebido demasiado y derramarle el vaso por encima, podía haberle vomitado la cena y el rico postre de chocolate sobre sus zapatos. Incluso podía haberle susurrado obscenidades con las gafas caídas y las palabras resbalándole entre los añicos de su dignidad (curiosamente es más fácil asumir un jarrón roto que una grieta. Las grietas son amenazas.)

Se equivocó más: gris casi fucsia. Se sintió suficientemente cómodo como para permitirse bromear sin ser entendido, como para decir que le gustaría invitarla a cenar pero sin hacerlo. Se figuró una confiaza que nunca merecen las grietas como él. Se sintió tan buena persona que le pareció inecesario demostrar que lo era.

Se despertó cenizo (la vergüenza tardó un par de litros de agua en aflorar) y con una pasta extraña de palabras con sabor a tabaco bajo la lengua. En su primera flema matinal se podía leer: "Sabes? Cuando tú estás aquí, tengo ganas de ser mejor persona".

Dulces señuelos

2009-01-11T23:04:00.004Z

De acuerdo, me rindo. Tú ganas. Voy a dejar que me des una lección con tu risueño silencio, con esa indiferencia tan bien ensayada. Total, es domingo por la noche y mañana quiero ir a trabajar sin la pelusa del recelo pegada entre los dedos. La verdad es que prefiero que te duermas pensando que eres una gran estratega y que ganaste por fotofinish sobre la delgada línea del cabreo. Quizá tengas razón en todo lo que no has dicho. Quizá si no lo hablamos nunca habrá sucedido.

Com ho diria...?

2009-01-11T01:02:00.002Z

Després de tot no ha estat tan malament.
He aconseguit estimar-me prou com per a què vulguin estimar-me.
Sopars, telèfons, somriures, petons, nits...

Malgrat tot, necessito anar més enllà.
Potser és malaltís, però l'excés d'accés em desmotiva.
Necessito estimar-me tant
que no em calgui que els altres ho facin per mi.

M'adono que l'amor i la necessitat són antònims
i que necessiti que m'estimis és una paradoxa
massa complicada de resoldre si estàs al meu costat.

2008-12-14T19:38:00.005Z

.. 4 horas viéndolo venir ...

La ciudad lo anunciaba exhibiendo una pereza emocional más delirante que la mía. La tarde de domingo se escurrió sin hacer mucho ruido, discretamente.

Yo: impávido. Perdiendo el tiempo. Consciente de perderlo como si fuera una forma de invertirlo.

Mientrastanto, desde mi piel hasta tus pasos, desfilan ejércitos de besos.

De dulces y tiernos besicos.

Un sábado por la noche...

2008-11-23T21:43:00.006Z

Un sábado por la noche solo. Mi sofá, mi guitarra, mi cerveza, mis cigarillos (shhhh: yo no fumo).

Un sábado por la noche sin risas ni ruidos. Solo. Una especie de debate entre la vagancia y el romanticismo, un homenage a la nostalgia sin tristeza. Un ensayo de bajona sin motivos, por no tentar a la suerte: dicen que olvidarse de la pena es como llamarla a gritos... Pues me acuerdo, me acuerdo.

Un sábado por la noche en el vértice de la balanza escuchando detalladamente los alegatos del enfado y la decepción. Nunca se me dió bien diferenciarlos. Tienen buenos argumentos pero nunca presentan pruebas. Uno se acostumbra demasiado fácilmente a que le traten bien y acaba por confundir los obsequios con las obligaciones.

Punto y aparte. Sí. Cuando me enfade te lo diré (si es que cuando eso pase no te das cuenta. Aunque lo dudo). Y sí. Se que me sueltas esta subjuntiva porque aún no sabes descifrar ese estraño brillo mate que derraman mis ojos. Lo he visto en los tuyos. Dudas y haces bien. No sabes si preguntarme porque no sabes si sabré responderte. Siempre optas por la opción más económica. A menudo (y no sé porque te lo cuento) uno no sabe la respuesta a una pregunta hasta que ésta no se formula. Quizás. Quizás no existan las respuestas hasta que no se fabrican las preguntas ¿La verdad? No lo sé. Nunca me lo había preguntado.

Pero dedicar un sábado a la soledad, dedicármelo a estar conmigo, sienta bien. Ahorro metáforas sobre tiovivos y árboles y bosques.

Un sábado por la noche solo, catando el olor a ducha que rezuma el corredor, el ensayo de inminente seducción que tus gestos apenas disimulan y las palabras, escasas. Resuelves con una sonrisa que no puede evitar conmiseración (mi simulacro de tristeza parece ser bastante sólido!) y te deslizas en la noche como quien salta de alegría de puntillas por no ofender.

Un sábado por la noche solo, sólo.

Antes de que cierres la puerta me retiro a deliberar: de los cargos de decepción infundada involuntaria me declaro

CULPABLE.

PS: El delito conllevaba una pena de 48 horas de arresto domiciliaro sin fianza. Los cumplí. Soy un hombre que lucha por rehacer su vida. No me estigmaticen por mi pasado. Estoy completamente rehabilitado. De momento.

Corolario: Decepcionar debería ser un verbo reflexivo. Pero es más bien visceral.

Las personas no decepcionan, tienden a decepcionarse. Soy una persona.

cat.: Ego is me

2008-11-12T22:54:00.006Z

Introduzco la clave... Cómo era? Mmmm... Ah, sí...

Me retuerzo en darme cuenta de los siglos que han pasado sin escribir nada. Me refiero a escribir por el simple placer de escribir, de contar, de masticar el sabor de su significado (para digerirlo bien será, digo). Pero siéndome sincero, nunca he sido hombre de autoimposiciones. Mi fuerza de volutad es directamente proporcional al placer que ésta proporciona (porción a porción: pro-porción!). Y padezco el clásico síndrome (soy mediocre incluso en eso) por el cual si no sufro no encuentro motivos ni ganas suficientes para sentarme aquí y escribir.

Pero hoy el motivo que me ha impulsado a teclear en vez de entregarme a otros placeres (que la soledad del piso no prohibe, más bien permite o invita), el motivo es todavía más vergonzante: La envidia! He leído un blog que frecuento, que podría ser de cualquier otro como yo (que podría estar escribiendo esto ahora mismo). Después de unos segundos de admiración (y placer) intelectual se me ha ido nublando el sentido. Sus textos son francamente buenos. Para qué más circunvalaciones? Francamente. Buenos. De ellos se desprende esa intensidad del que sufre, esa sabiduría del que ya había sufrido, antes.

Yo tuve esos arrebatos adictos al dolor a sorbitos, esas letras brotando como visceras desmenuzadas (cicatrices mostradas con cierto orgullo)... Y esta pseudo-felicidad que me invade, que etiquedo pseudo porque no la conozco, ni la entiendo, ni la juzgo, ni le pido, ni le agradezco. Sólo la dejé dormir conmigo (o con nosotros) y aceptó. Esa pseudo-felicidad que me invade me tiene literariamente zombi. Lo peor es que no echo de menos escribir pero envidio (a la par que amo: querarosoyostias!) a los que lo hacen bien y encuentran amparo en ello.

Este egoismo no me deja dormir!

A chorro...

2008-10-02T17:38:00.005Z

A chorro, sin tiempo, sin el ritual pertinente y en una lengua que nunca hablamos. Por gastar el tiempo que mi motoconductor me impone y mi vagancia asiente (el autobús me cansa por la tarde). Me esperan ritmos a palmas, ensayos tímidos de música para aprendizes, como yo. Volveré al sofá a cenar una ensalada y una Voll Damm y sé que de una forma etérea echaré en falta tu mano caracoleando mi cabello. Procuraré encontrar la justa medida para no quitarle belleza ni añadirle problemas: oleré mis sábanas y dormiré desnudo.

nunca muere.

2008-09-01T18:02:00.002Z

Se quisieron

2008-08-05T22:04:00.002Z

Se quisieron, así lo cuentan. Se quisieron porque el pasado es un hecho y el presente no existe. Se quisieron, así lo cuentan, porque prefieren lidiar con los matices del recuerdo que con sus propias miradas indecisas. Sus ojos no son de ese material gelatinoso que se escurre entre el odio y la indiferencia. Se quisieron, así lo cuentan, simplemente porque es más fácil decirlo así. Porque ayuda a vivir. Porque, al fin, esa es su única misión (por lúgubre que suene).

Se quisieron porque ambos temían a las llanuras y los acantilados, porque puestos a arriesgar alguna cosa, prefirieron saltar al vacío que tenderse a esperar. Se quisieron porque no conocían otra forma de tener motivos para desquererse, porque era viernes, porque era mayo, porque era de noche, porque casi llovía. Se quisieron porque sus carnes titiritaban de frío, porque se erizaban de ardor, porque sus labios habían aprendido a hacer guiños. Se quisieron porque no conocían el modo de salvar sus olores mezclándose salvajemente, porque después fue martes y otoño y tarde, también fue demasiado tarde.

Se quisieron porque se les descosían las sonrisas cuando se cabreaban, porque estaban allí en ese momento, porque les enloquecía follarse a todas horas, porque sonó esa canción (que no tenía ningún significado) (que después lo tubo) (que ya no lo tiene). Se quisieron porque no supieron hacer otra cosa, porque, pensándolo bien, no tenían ningún motivo para hacerlo. Quizá porque era complicado, quizá porque podía serlo aún más. Quizá porque sí. Quizá porque no ¿Por qué no? Se quisieron para poder contarlo o para poder guardarlo en secreto, para poder presumir o avergonzarse, añorar o arrepentirse.

Se quisieron, quizá uno más y el otro menos, uno antes y el otro después, uno a pie y el otro en bicicleta. Se quisieron más bien a golpes de pasión o plácidamente, fue sólo sexo o una amistad demasiado intensa. Agotaron sus posibilidades, dejaron cosas pendientes (polvos en el aire), cortaron a tiempo o se hicieron tanto daño que lo agotaron (y ya no les queda ni amor ni dolor, no les queda nada).

Se quisieron. Este es el dato. Se quisieron: tercera persona del plural del pretérito indefinido del verbo quisar.

Finals previsibles (of course)

2008-07-25T19:18:00.002Z

"El final es previsible. Los hombres disfrazan a las mujeres de gallinas y después de pasarlas por el aro se las comen en medio de un banquete nimbado de plumas."

Fragment de PREFIGURACIÓN DE LALO CURA, conte de Roberto Bolaño recollit a PUTAS ASESINAS (gentilesa d'un amic, de qualsevol altre com jo. Gracias!)

Pirulins i piruletes !!!!

2008-07-13T20:10:00.006Z

Hansel i Gretel
Joan Miquel Oliver

Jo tenia una caseta, Hansel i Gretel
Ses parets de tots els colors
eren grogues i liles i de xocolates marrons
Jo tenia unes cortines, Hansel i Gretel
i na Gretel venia a sopar i volia estar amb jo
i tot això amb un esforç inhumà
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar ets ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciava es coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis.
Pirulins i piruletes, Hansel i Gretel
i sa nit ocultava ets avions
i sa lluna amb paraigües al cel despenjava neons.
Per mirar tenia uns ulls i mirava passar els ovnis
dos mil zero dos mil un
i m'acariciaba el coxis.
Per dormir tenia un cos i dormia com un somni
somniava sempre en jo
i ma deia no t'adormis...

I jo,...

Jo tenia un somriure imperdonablement oblidat
i una llista telefònica empolsada i mal humor.
Jo tenia coses que ara no tinc i l'enyorança enquistada.
Obsessions i tristeses més o menys justificades.
No puc solucionar les coses que ja estan fetes,
i cada cop crec menys en l'eficàcia de les disculpes.
Mirar enrere em fot mandra, francament!

Tansols us vull convidar a venir amb mi,
avui (i demà i l'altre...): PIRULINS I PIRULETES!!!

...es bons momeeeeeeeeeeeents!

2008-06-09T20:18:00.007Z

Sovint cal enganyar-se a un mateix

per poder dir les coses clares als altres.

I dir les coses clares al altres

ens pot convéncer a nosaltres mateixos.

L'alegria pot néixer d'un somriure aliè

però també del propi, sense més motius.

El cap i els peus, l'objecte i el reflex,

l'inici i el final... punts de vista!

Avui somric, perquè ahir somreia quan vaig sortir del concert d'Atelier (veí, científic, músic, amic) i ja somreia quan hi vaig arribar. Tal com havia de ser, l'inici del concert va ser el Final de Festa i l'inici de la festa va venir al final del concert:

Final de Festa

S'escalfor des primer sol de s'any
Me torna a desglaçar
M'he anat tornant un poc més raro
Des que vaig comprar aquella caravana
I me'n vaig anar a córrer món
I me deman a on encaix jo ara
Després d'haver recollit amor de tanta gent
Han tancat ses llums i anam mig gats
De retirada I pens que ja s'estiu se'n va
I haurem de partir
Sort des records. A s'hivern
Pensaré només en es bons moments.
L'Atelier

... es bons momeeeeeeeents, es bons momeeeeeeeeeents, ...

Gracis!

RESpetos

2008-06-02T22:04:00.004Z

Senyorita (amoldó el gesto acompañándolo con el sombrero) le presento mis respetos:

(sonriente le mostró la nada durante el tiempo necesario para que pudiera entenderlo).

Relats Conjunts

2008-05-23T17:43:00.005Z

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818
(una nova proposta de Relats Conjunts)

Aún puedo oir sus voces burlonas riéndose de mi indumentaria. No encontré nadie que entendiera que siempre que tengo una cita importante cuido mi imagen. Tampoco me importó. Me afeité, me puse esa camisa blanca que me da un aire a James Dean, me perfumé sutilmente (exagerar en el olor ahuyenta en vez de atraer. Lo excessos consiguen efectos inversos. Los extremos se tocan...). Me puse el traje de gala y un girasol en la solapa, no me puse gomina. Esta ocasión no lo requería. Intuía que le gustaría jugar con mi pelo. Me llevé mi bastón de los domingos, el que me hace sentir todo un caballero cuando paseo por la calle mayor, y andé sin más dilación. No hubiera soportado llegar tarde.

Nadie entendió dónde iba vestido así. Se rieron de mi pero no me importó. Siempre cuido mi imagen cuando tengo una cita importante. No todos los días se tiene la posibilidad de camelar a la Libertad!

Máster en Biomedicina 2008

2008-05-18T17:04:00.005Z

Rocco fingió admiración al escucharme. O bien me pareció su tono exagerado, aunque, siendo sincero, a él no lo conocía en absoluto y no eran ni el sitio ni el momento idóneos para emitir este tipo de juicios.

Simplemente, me divierte deducir (por no decir inventar) como son los personajes que rellenan mis días y mis noches (especialmente). Rocco era un italiano del norte, casi suizo. Estaba, como todos los demás, en Barcelona para henchir un poco más su Currículum Vitae de títulos inútiles, como hace todo buen científico. Pero, a juzgar por su castellano, tiempo hacía ya que pisaba tierras ibéricas. Rocco era especial, a nadie se le escapaba eso. Tenía la extraña virtud de ofrecer siempre una sonrisa sin parecer un completo idiota. Su tono era alegre y a la vez reflexivo, interesante. Intentando resumir: Rocco era de esas personas con quien tomar unas copas merecía realmente la pena.

El metro, a las 5 de la madrugada, se llena de poetas (entre otra gentuza despreciable). Después del vino de la cena, la leche de pantera y los gintónics apenas sudados en un local oscuro y humeante de nicotina, nos rendimos. Desandamos por error el camino correcto y subimos al vagón en dirección opuesta (“desmetramos”. También celebró Rocco este concepto. Le gustaban los juegos de palabras, como a mi). Después de corregir tanto despropósito, al fin, nos sentamos en dirección correcta (destino: Plaça Lesseps!). Me distraje recordando a Drexler insistiendo en que entrencondestinoerradosevamáslentoqueandandoapié y la conversación se puso profunda. Como dije, a las 5 de la madrugada el metro se llena de poetas: gracias al alcohol, hay personas como Rocco que muestran admiración cuando algún tipejo (como yo) se atreve a hablar del amor y suelta algo como "Amar es bonito. Pero da miedo.". Todos guardaron un segundo de silencio. Laura, pàlida, volvió a vomitar. "Qué frase tan buena! Es tuya?" Esa frase podía ser sacada de una canción de Maná (pensé) pero, en fin, era cierto: "No es mía, es una verdad cualquiera... La vida, ya se sabe...".

La chica de Oviedo matizó: "No da miedo amar, da miedo que no te amen".

Emma no dijo nada. Sólo me miraba. Supongo que es difícil hablar de amor con alguien a quien no te atreviste a besar.

Rocco sonrió de nuevo y nos callamos, por fin. Los demás pasajeros lo agradecieron.

Laura pidió pañuelos para limpiarse la boca.

Tal com raja

2008-05-08T21:59:00.010Z

Ja ho sabies. No et queixis ara perquè no pots dormir. Potser sí, les hauries d'esborrar o desar-les en algun racó inacessible. Ja ho sabies. De fet la fotografia es va inventar per això... Sovint les mires com si reflexessin la veritat. Les analitzes buscant què se't va escapar llavors. Il·lús! De veritat pensaves que t'ajudaria a saber què està passant remenar aquella carpeta? Ja ho sabies, no em menteixis. Pretens que em cregui que et regires l'estómac de la consciència per intentar trobar què fa que el que abans et feia somriure... Com ho definiries? T'entristeix? Et deceb? Quanta energia malgastada per trobar les raons de coses que no en tenen! Ja ho sabies. I jo també. Mira'm al ulls. Els dos sabem que necessites un punt de nostàlgia per sentir-te viu. El passat i el futur només existeixen per allò que ens fan sentir ara, quan recordem, quan imaginem... Deixa-ho córrer i posa't al llit carallot! No t'has drogat prou com per escriure alguna cosa decent! Aaahhhh... Si ja ho sabies.

(i tapa't!)

Cosas que nunca te dije

2008-05-01T23:41:00.006Z

Estava en aquella llista de pel·lícules i CD's que havia de veure abans de morir (o para no estar muerto mientras vivo). Finalment l'he vist.

Cosas que nunca te dije (Things I never told you)
Isabel Coixet, 1996...

"Puede pasar de todo ¿Verdad? Cualquier cosa. Puedes amar tanto a una persona que tan sólo el miedo a perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiéndola. Puedes despertarte al lado de alguien a quien hace unas horas ni siquiera hubieras imaginado conocer. Y mírate ahora. Es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Madrid, de la foto de unos ponis o de las cataratas del Niágara y se supone que ha de encajar... Pero no."

...

"Tu siempre me preguntabas en que momento había empezado a quererte: empecé a quererte exactamente cuando llamaste para decir que me dejabas. De hecho fue en ese preciso momento cuando olvidé el amor que sentía antes. Me olvidé de la ternura y del sexo, de tu lengua... Descubrí que no te había querido nunca."

...

"Sé que es muy difícil dejar de querer a alguien a quien apenas has conocido"

...

"Me hubiera gustado... Hay muchas cosas que me hubiera gustado decirle. Las cosas que no se dicen suelen ser las más importantes ¿Pero a caso no es siempre así? Me gustaría encontrarla para decírselo. Todo puede pasar ¿no?"

No puc afegir res.

Només, si vols, vine un dia al meu sofà i la tornem a mirar. Així podré no dir-te tot allò que t'haig de dir.

Corregir

2008-04-26T13:16:00.008Z

Goma quan som infants, o dibuixants, tendres, brillants.

Tippex quan ens fem els grans i no desfem, només ocultem la veritat (Excés de gintònics).

Control+Z pels afortunats amb memòria flexible i domesticable (Cervells positrònics).

Full nou, paperera plena de dolorosos records, de fracassos o d'assajos.

Corregir és un acte de valentia. Per fer-ho cal haver assumit l'error. Prendre'l com una font de coneixement i no com un signe de debilitat. Jo m'equivoco (massa). La magnitud de la cagada és directament proporcional a la por que genera intentar solucionar-la. Desperto tard amb el cap amagat sota l'ala esperant que tot hagi tornat al seu lloc, esperant que a força d'ignorar-ho desaparegui. No hi heu pensat mai? Com es justifica l'existència d'aquelles coses que mai ha vist ningú? Podria viure apaciblement amb els meus errors si només els conegués jo. Però, per què explicar-ho, això mai és així. Encara que tanqui la boca després d'escupir, la saliva segueix lliscant cara avall. Quan això passa, som esclaus del perdó. Tan sols ens queda que les nostres víctimes més estimades vegin en els nostres desperfectes un mirall on despullar-se i transformin l'odi en clemència.

De la clemència a la confiança hi ha un camí massa delicat com per ser potinejat per les meves paraules. Diguem que: "Il faut être très patient, répondit le renard. Tu t'assoiras d'abord un peu loin de moi, comme ça, dans l'herbe. Je te regarderai du coin de l'oeil et tu ne diras rien. Le langage est source de malentendus..."

Mira'm: sóc una bona persona!

2008-04-08T23:19:00.006Z

T'ho explico

t'ho repeteixo, ja ho sé.

T'ho explico

perquè facis cara de creure'm.

Perquè em dubto, em confonc,

perquè no sé si sé el que dic saber.

T'ho explico

un cop i un altre, ho sé,

per intentar que sigui cert,

per esvair les pors, les mitges tintes.

T'ho explico

justament perquè no ho sé

perquè vull pensar que així em coneixes,

perquè si em coneixes, tu saps qui sóc,

jo sé qui sóc, sabem qui som.

T'ho explico

perquè m'ho expliquis si me n'oblido

perquè participis en explicar-ho.

T'ho explico

per fer-te'n còmplice.

Una invenció compartida

és una veritat perfecta.

Palabras para Tura

2008-03-25T23:38:00.004Z

M'he emocionat veient la Montserrat Tura per la tele.

Reconec que aquesta és un frase que fa una hora m'hagués fet riure. Però no és cap broma. De tant en tant la vida s'avorreix d'avorrir i obre una escletxa d'aquelles que ens dilaten les pupil·les, que ens arremanguen l'espina dorsal, que en ericen la ment. I avui aquesta escletxa tenia forma de programa de televisió, fet que veient els temps que corren encara li suma mèrit i valor.

Banda Sonora, a Barcelona Televisió (online a la carta, registre gratuït), és un programa on es convida a un personatge famós o rellevant a obrir el seu àlbum de records a través d'aquelles cançons que els han acompanyat i que, per algun motiu, tenen un link directe cap a fragments importants de les seves vides. Segurament a ningú se li escapa la importància que té la música, les cançons, especialment en la nostra memòria vital. Però que algú en pugui fer un espectacle televisiu tan encertat i amb tan bon gust m'empeny a l'aplaudiment.

Ja l'havia vist alguna altra vegada. Però avui ha estat un recull de diversos moments d'antics programes: talment com obrir aquella caixa empolsada que guardem sobre l'armari o sota el llit, acariciant els records un a un, sense presses...

La Sra. Tura, mirant a càmara, semblava una persona i no una política mentre deia: "La música sempre ens transmet emocions, encara que només sigui tocada amb piano...". I mentres ens mostraven els primers compassos de Paco Ibañez interpretant Palabras para Julia, la seva veu en off s'anava intercal·lant amb la cançó (amb el poema): "... Però hi ha cançons que són especials per la seva lletra..." I la Montserrat ens explica que mentre militava a la clandestinitat es va enamorar d'un noi, aquell que llavors creia l'amor de la seva vida. Tocava molt bé la guitarra, cantava. Però aquest noi va morir, tràgicament i jove, d'un accident. "Quan ell ja no hi era, aquesta era la única que em consolava. Mentre totes les altres cançons m'enfosaven, em destrossaven, aquesta, per la lletra que té, perquè diu el que un espera que li diguin de la vida, em consolava. Així que no només m'emociona i li tinc devoció, a aquesta cançó, li estic agraïda."

"La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares..."

Depilación lingual

2008-03-19T11:52:00.004Z

Permíteme que sea tan mezquino como para contar lo que siento sin invertir en filtros ni eufemismos, sin ser educado, sin preocuparme por si algún día me lees y aún puedo herirte. Permíteme que odie tus risas sin avergonzarme, ni dar explicaciones, que te niegue el habla si me apetece.

Mírame a los ojos y entiende que no quiero saber que eres feliz. No quiero saber que pasas las noches con él dónde las pasaste conmigo, que le besas, que le miras, que le hablas al oído como hacías conmigo. Prefiero alimentar con ignorancia el silencio de mi imagianción sin saberte en ese teatro dónde al final no fuimos, sin pensar contigo cuando me hablan de París.

Permíteme que no te mienta, que no engañe a mis deseos por querer ser un buen tipo, puro, justo y legal. Ya no te amo, pero recuerdo haberlo hecho (demasiado, juzgo ahora). Quisiera recordarlo con una sonrisa, pero me invade el rencor, me desarma la envidia. Te odio. Te odio porque en mirarte veo todo lo que te di, lo que perdí, lo que ya no soy porque ya no estás conmigo.

Y no pido perdón. Al fin (como diría Sabina) ¿Para qué? Si ya no te importa.

Música activa II

2008-03-14T00:50:00.003Z

La música acompanyava. És un luxe massa estrepitós per ser paït una nit com l'avui, la de veure les expectatives superades. La música acompanyava el seu somriure vestit de galtes vermelles. Hem intercanviat les paraules justes i les mirades excessives. La música acompanyava, però es quedava curta (i això és dir molt!) davant del seu cos de vibració fràgil però de mirada lluminosa. M'he passejat pel seu coll infinit volent saber que l'exhibia per delir-me. He après sense permís el contorn dels seus turmells, he comptat els rínxols dels seus cabells.

Plàcidament s'ha apropat a cel·lebrar el dubte nerviós dels meus dits buscant les notes de la guitarra. Ha aplaudit la força amb que afronto els meus defectes. M'ha somrigut. M'ha somrigut. M'ha somrigut.

Perquè conec la meva sàdica traça en espatllar la bellesa quan vull poseir-la, perquè m'ha fet por. He ocupat un càlid racó de la cambra. La música acompanyava i, estranyament, m'he complagut mirant-la mirant-me, imaginant que perfilàvem l'amor tímidament, entre mirada i mirada, entre somriure i somriure...

... la música acompanyava.

Cambio de escenario

2008-03-01T20:04:00.005Z

Potser per mandra, o potser perquè sortosament he estat invertint el temps en moltes altres coses, la meva freqüència de publicació ha disminuit.

I veient que aquesta tarda només em queda una bala abans d'entrar de pet a la nit, mataré dos ocells amb el mateix tret, canviant d'escenari un comentari a cavall entre la tarda i la nit, entre el vi i les roses...

"B-612 ha dit a Tender Epithelium...

Pueden ser las noches de vino y rosas noches de Lambrusco y chinos jodiendo el momento con "losas a un uelo". Y pueden las rosas sustituirse por claveles y las burbujas del Lambrusco por carbónico enlatado entre toneladas de azúcar americano.

¿Por qué no? Puede ser la misma pizza de jamón y champiñones y otra vez un niño mal criado en la mesa de detrás desviando tu atención de mis ojos cuando intento impresionarte (ya se que rima con tocándome los cojones!).

Puedo estar intentado enamorarte o enamorarme o, mejor aún, desenamorarme para poder pensar en enamorarme y quizá después ver si puedo enamorate o... Por qué no renacer, pasar página, revivir, olvidar sin matar los recuerdos (sólo dejarlos a un ladito que no molesten...).

Puedo pedir un gintónic y que me pongan Larios, echar mano de tabaco y econtrar el paquete vacío (como un regalo de cumpleaños con muy mala leche).

O podemos ir al cine a dejarnos engañar. Sorprende que los finales felices nos joden por irreales y los reales nos joden por reales, copiados de la realidad, en fin, joder, poco originales!

Y podemos perfilar, matizar, ocultar, invertir, esconder, escupir, maldecir, versionar y si me apuras negarla. Pero la noche, con o sin vino, con o sin rosas, sigue siendo la noche. Siempre guardo respeto al escenario dónde he interpretado los mejores actos de mi vida!

20 / febrer / 2008 23:58"

Cuestión de orden

2008-02-08T16:25:00.000Z

Aunque todos los habitantes de esas tierras lo hubiesen negado, el suyo no era para nada un caso singular. Simplemente hay cosas que, aunque sean comunes, no se consideran normales. Estaba bien considerado ser flexible (tener matices) en casi todas la ideas. Los hombres de ideas limpias y firmes eran tachados de radicales o subversivos. Pero esta norma no podía aplicarse a su caso. Los sentimientos eran material para esconder, especialmente si no eran limpios y firmes.

Había invertido toda la tarde en intentar decidir si tenía más ganas de verla triste y hundida, de presenciar su miserable muerte, de pasear con ella por el parque los domingos lánguidos de otoño o de arrancarle las bragas por debajo de la falda y penetrarla agarrándole el pelo, mordiéndole los labios, llenándose las manos con sus pechos firmes y turgentes...

No pudo decidirse. O no quiso. Esa extraña atracción le hacía sentirse vivo. Los gestos de ella justificaban la forma de hervir de su sangre, su forma de comportarse, su estado de ánimo. Él no era responsable de todo aquello. Ella lo era. Todo lo hacía para él, para llamar su atención. Le gustaba ser el centro de su universo ¿Para qué les había juntado el destino sinó?

El único problema era la falta de orden. Era un hombre pulcro y culto, de los que guardan cada cosa en su sitio y tienen un nombre para cada cosa ¿Qué prefería primero? ¿Amarla? ¿Follársela? ¿Verla sufrir? ¿Matarla? El orden de los deseos, así como el de los adjetivos es lo que, finalmente, describe a un sujeto.

No era un tema para tomarse a la ligera. Todos los habitantes de esas tierras hubiesen coincidido en que no es lo mismo ser un enamorado asesino, un sádico apasionado o un necrófilo lujurioso.

MIR

2008-01-17T23:06:00.000Z

De ben segur que tots sabeu dels capricis laberíntics amb els que ens premia o ens castiga la vida. Després de 25 anys (quasi 26 ja!) de donar voltes com un ninot pels budells del temps em trobo que un gran nombre de les persones més importants de la meva vida són metges.

No sé, ni vull saber, si això és un missatge subliminal que m'insinua que si segueixo vivint així necessitaré de la seva professionalitat. En tot cas, encara que sovint es facin un xic pesats amb les seves batalles de sala d'espera i bata verda i els seus termes exclusius i excloients, són els meus amics. No calen més adjectius.

Aquest dissabte, després de 6 anys i un segle d'estudi, aquests amics meus (els que encara no són residents) s'examinen. 6 hores de tensió ductil i maleable decidiran el rumb de les seves carreres i la densitat dels seus somnis.

Jo no sóc un home de fe. Odio els cànons i les doctrines. Sóc dels que no creuen un éssers suprems, omnipresents i omnipotents, segurament perquè em nego a creure que pugui existir algun ésser amb tanta mala llet com per dirigir l'univers d'aquesta manera. Les meves oracions, doncs, són de fet desitjos. Desitjos que repeteixo una vegada i una altra amb l'esperança que a còpia d'acumular-se decantin la balança cap al meu costat.

Així que, amics meus, em poso al llit i oro:

Sabiduria, sort i energia!

Fareu el millor examen de la vostra vida!

Sabiduria, sort i energia!
Fareu el millor examen de la vostra vida!

...

Lux(e)úria

2008-01-02T19:19:00.000Z

M'avanço als amants dels jocs de paraules i als versats en llenguatge mèdic: No, no té res a veure amb presència de luxe en orina. Tot i que després d'aquests dies, si el luxe no es transformés en deixalla, corbes abdominals o agulletes a la zona lumbar, seria ben possible que em sortís luxe fins dels porus de la pell.

El títol té més a veure amb:

Pell Morena

M'assalta la teva veu penetrant, buscant-me,
esquivant l'estridència fumejant de l'ambient.
Em troben els teus ulls encesos de desig
com fars nocturns guiant les meves mans.
Els nostres llavis saludant-se atrevits
deixen que parlin els dits i callin les mirades.
Se'ns inunden els sentits, galopem bojament
per les costures dels vestits, estripant la roba,
devorem l'olor descarada dels nostres cossos,
explorem els racons de la nostra impaciència.
Amanseixo el ritme de l'encontre entre els teus pits,
degusto lentament el sabor a atmelles
del teu ventre bru que no coneix l'hivern.
M'inundo de la salabror del teu sexe,
suau i rodó, sucós, com un préssec d'agost.
Compassem la lúxuria desvocada, ardent,
i rebem de nou la matinada amb el luxe
estrident de les nostres veus encaixant, mesclant-se.

El dia et sorprèn adormida sobre el meu pit
avui jo sóc el teu coixí i tu ets la meva manta.

Rèquiem per Porca Misèria

2007-12-23T22:50:00.000Z

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Tanmateix, em permetré la llibertat de simplificar-ho dient que les coses es poden fer bé o malament. Desconec la voluntat de la gent. Però em consta que voler fer les coses d'una manera determinada no implica necessàriament que així acabin sortint. La realitat és que, encara que les nostres àvies ens diguin el contrari, es jutgen els fets i no les intencions.

Per això ha arribat a emocionar-me veure com algú, no només a volgut fer una sèrie de televisió ben feta, sinó que a més ho ha aconseguit. Sobre gustos no hi ha normes i de ben segur que hi haurà qui no li hagi agradat Porca Misèria. No perdo de vista quins són els programes que tenen més audiència en aquest, el nostre país. El fet és que no em cal sentir-me ni soci d'una selecta minoria d'erudits ni recolzat per la contundent veritat de la majoria. Quan una cosa m'agrada, m'agrada!

M'agrada la naturalitat dels actors, la manera de tractar la imatge, les històries, els personatges, els guions, les cançons, ... M'agrada que algú es recordi dels investigadors. Potser algú s'haurà cregut que existim i que també som persones i no estrafolaris éssers despentinats, maltractadors d'animals i elaboradors de fum i líquids de colors. M'agrada que s'expliquin les coses sense voler donar lliçons, que es doni importància als detalls (que tenen importància!). Sí. M'agraden els plans curts d'unes mans adormides preparant cafè, les converses al lavabo d'una parella en que un es dutxa (evidentment nu!) i l'altra seu a la tassa. Reivindico el poder de les coses autèntiques!

No sé perquè han decidit acabar-la. Francament, crec que és la millor sèrie que ha emès mai TV3. Però s'ha acabat. I inclús això m'ha agradat, la manera en què la sèrie ha arribat al darrer capítol, sense estridències, sense forçar castells de foc. Aquesta ha estat una sèrie de personatges amb virtuds i defectes (humans) on al final no guanyen els bons i moren els dolents, simplement, perquè no hi havia bons ni dolents. A l'últim capítol els personatges no es tornen millors persones, no són boniques totes les històries d'amor ni tenen els pecadors una il·luminació moral que els condueix a salvar les seves ànimes. A l'últim capítol, les persones segueixen sent persones i viuen la vida tan bé com saben, com poden, com fem nosaltres.

Per això un rèquiem. Els trobaré a faltar.

PS: Què feu diumenge al vespre? Estic lliure. Truqueu-me si us plau!

Música Activa

2007-12-21T00:30:00.000Z

Amaga el seu cos sota un jersey de llana gruixuda, donat, ample. Li sobra roba als pantalons. Es recull els cabells, castanys, amb un llapis Staedtler de punta vermella fent un nus per damunt del seu clatell, llarg, esvelt. Seu a terra, al meu costat, fluint i fruint amb el blues dels alumnes més avançats de l'escola. Fumem del meu tabac, bevem del seu vi. Somriu sense motius o potser perquè li'n sobren, com a mi, ara. No l'havia vist mai abans que els seus ulls de nit encesa m'assaltessin tot baixant les escales. En aquell pati, sota de l'únic llimoner que ha gossat ressistir l'assetjament immobiliari de Gràcia, he sabut el seu nom, el timbre de la seva veu, el tacte dels seus llavis en el meu rostre i l'expressió del seu gest després de besar-la.

Elisabeth. És professora de piano i llenguatge musical. Jo avui, com cada dijous, anava a classe però m'he trobat amb el Festival d'hivern. He tocat l'única peça que he après des que vaig a classe i ho he fet fatal. Hem parlat, ens hem escoltat, hem rigut. L'he estat observant tota la nit. Ella ho ha notat. Quan el vi ja abundava, li he tret el jersey amb la mirada i he omplert l'espai dels seus pantalons amb el desig ardent del meu cos. No sé si hem fet l'amor o hem follat salvatjament contra el troc del llimoner. És un luxe no tenir l'obligació de definir els contorns de la imaginació i la luxúria.

En dir-li adéufinsl'anyquevé la pell de l'esquena se m'eriçava. Just quan renunciava a millorar la bellesa de la vetllada i em cordava l'abric, m'ha agafat d'un braç i m'ha renyat fent-me l'ullet per voler marxar sense tornar a bessar-la. Ara que he desaprès a creure en contes de fades sé que els moments són fràgils i la màgia efímera. La nostra nit ha acabat així, amb dos petons i dues mirades clavant-se fondes. No sé si els seus batecs galopen després d'acomiadar-nos com fan els meus. No sé si ens tornarem a veure o, més ben dit, si ens tornarem a mirar com hem fet avui. Però sé (i aquesta és una certesa que ja no puc perdre) que avui he reviscut.

I també sé (tot sigui dit) que mataria per que ara estés dintre el meu llit esperant que acabi d'escriure el que ara escric pensant en ella.

Fotografies

2007-12-09T23:14:00.000Z

No diria res de nou si afirmés que sóc nostàlgic. Es tracta d'un exercici massoquista que consisteix en furgar ben fort sobre les ferides que el temps em va tancant. Suposo que veure'm trist per haver perdut coses que volia conservar d'una manera o altra m'agrada, m'ajuda a saber que estic viu, que aprecio el que he viscut. Col·lecciono nusos a l'estómac i nits en blanc que hagués pogut evitar simplement no obrint aquella carpeta de fotografies...

Intentava dir-me a mi mateix que encara no havia copiat tots els meus documents cap al nou PC perquè no havia trobat el moment. Però de fet apreciava l'amnesia del disc dur en blanc. Fa una estona he acabat de copiar tots aquests records digitals i els he repassat. M'ha fet sentir estrany veure com ara el criteri de classificació que em sembla més encertat és el cronològic. Les fotografies m'han semblat com estrats de la meva petiteta història vital. Unes divertides, altres bucòliques, altres ardents, sensurables, grotesques, típiques, especials o també borroses.

Aquest pont a Vilafranca ha estat també un cúmul de situacions ben estranyes. M'allargaria hores fent elogis a aquells ulls foscos (gitana!), a aquell coll suau d'olor de pruna, als somriures que m'assalten pel carrer quan ja donava la nit per perduda, o a aquells vinets (potser masses), a aquella veu tímida amiga d'una amiga que m'anima a "seguir així", a les tardes de vent, ... I sobretot (SOBRETOT!!!) als amics que estan allà quan hi han de ser, per fer-me l'ullet, escoltar-me o parlar-me, però especialment: per fotre el ruc com Déu mana!!!! (un petit exemple de fotogràfic).

Punts de vista

2007-11-17T10:51:00.000Z

Punt de vista núm. 1: "Va ser la història d'amor més intensa que havia viscut fins llavors. Malgrat totes les tristeses i rencors que van venir després, mai podré treure'm del cap l'afinitat que hi havia entre les nostres ments, com ens miràvem, la màgia harmònica dels nostres cossos quan es trobaven... Ens vam estimar molt, potser massa amb tan poc temps. Però sempre vaig saber que ella no es treia del cap la seva anterior parella. Primer em va semblar normal (un no es desvincula d'algú amb qui ha compartit anys de la seva vida de cop). Durant molt temps afirmava que m'estimava però que necessitava aclarir-se... Més tard va saber dir-me que encara l'estimava. Aquest va ser l'únic, però poderós, motiu de les nostres anades i vingudes. Aquest va ser el motiu pel qual em va deixar i pel que ara afirma que ja no m'estima. Diuen que no es pot estimar a més d'una persona alhora. Llavors, a mi em va arribar a estimar mai? Vull pensar que sí."

Punt de vista núm. 2: "Vam estar que sí que no. Però no va funcionar perquè jo encara estimava la meva anterior parella."

No em malinterpreteu. No és un retret. És un elogi al temps i la fantàstica virtut de la perspectiva, que tot ho aclareix.

Potser l'amor és un narcòtic que no afecta per igual a tothom.

Potser la memòria és feta d'un material massa làbil i les paraules caduquen amb el temps.

Potser mai vam ser sincers. O potser mai vam voler creure el que ens deiem.

El fet és que passat el dol més rigurós, els punts de vista es van separant. Sense saber quin parla de la realitat, un veu aquell amor sense mesura com un sinònim d'ingenuïtat, d'estupidesa. Mentre el segon resta valor a la història, disminueix allò que havia jurat recordar. Segurament veient, amb certa vergonya, aquell amor com un sinònim d'assaig o potser d'errada.

Quant n'he après de tot plegat!! Anem pel món creient que hi ha una realitat i que nosaltres només l'observem. Com a molt som capaços d'assumir que tenim opinions diferents a la resta d'observadors. Però, pel que m'ha ensenyat la vida fins ara, hi ha tantes realitats com ulls que miren, tantes com cors que bateguen. Tantes històries d'amor com persones que les viuen.

Quasi de pel·lícula

2007-11-11T19:59:00.000Z

Em resulta paradoxal situar aquest relat en una tarda de diumenge. En el meu cas, no acostumo a tenir els sentits gaire esmolats després dels excessos nocturns del dissabte. Però no m'agrada mentir per banalitats cronològiques d'aquest tipus. Jo, us sóc sincer, només menteixo per fer mal a la gent que estimo i per atribuir-me virtuts que no tinc. Odio la gent que usa la calúmnia frívolament!

Era una tarda de diumenge i el 74 anava mig buit i tard, com sempre. En la cara de la gent es reflexava aquella mescla de tristesa i indignació que produeix el maleït canvi horari. La nit s'havia precipitat ben just passades les 6. Jo m'instruia en el noble art de no pensar en res tot mirant per la finestra, amb el cap contra el vidre. Sempre m'han sorprès els estranys mecanismes que desperten els nostres sentits. Especialment aquells que s'escapen de la raó. El fet és que vaig notar la seva mirada darrera meu. No sé a quina parada havia pujat, però em mirava. La seva delicada bellesa em va fer pensar que el pas dels seu ulls era casual. Però vaig seguir observant-la, cada cop menys dissimuladament. Una noia guapa, desconeguda, em mirava i responia a la meva mirada amb un somriure tímid, encantador. És irracional la por a fer el ridícul davant de qui no ens coneix. Però en el meu cas aquesta por i les dues maletes plenes de roba d'hivern que arrossegava van ser motiu i excusa suficients per no parlar amb ella.

Va baixar de l'autobús dues parades abans de la meva. Ara em dic a mi mateix que si hagués baixat a la meva parada l'hagués convidat a prendre cafè. M'hagués agradat seure, per exemple al Canigó, i seguir mirant-nos d'aquella manera... Però segurament m'enganyo. Si hagués baixat a la meva parada a tot estirar hagués reunit el valor per a dir-li adéu. El fet és que va baixar dues parades abans de la meva, enmig de les tanques metàl·liques sembrades arreu de la plaça, on aquelles obres fa segles que duren. Vaig seguir-la amb la mirada. Em va semblar sentir l'olor del seu perfum. Encara que segurament era el d'una altra dona. No feia per ella. Era un d'aquells perfums carregats de talc. Una fragància més pròpia d'àvies adorables o, potser, d'aquelles tietes solteres que sempre porten Sugus a les butxaques per regalar als néts que mai han tingut. Quan va posar els peus a terra es va girar, va seguir mirant-me. Les portes es van tancar esbufegant mentre ella s'embolicava amb la bufanda. Just quan l'autobús començava a moure's, va aixecar la mà, tímidament, i molt dolça es va acomiadar de mi amb un somriure abans d'enfilar cap al carrer Vallirana.

Em va costar admetre que se m'havia accelerat el pols. Però només travessar el túnel ja em vaig adonar que encara que carregués les dues maletes a l'esquena i corrés entre les obres no la trobaria. O pitjor encara, si la trobés què li diria? Es riuria de mi. O s'espantaria. La majoria de conductes que a les pel·lícules ens semblen romàntiques són maníaques, obsessives o directament delictives. Així que vaig baixar a la meva parada, a la de sempre.

Mentre endreçava els pantalons de pana, els abrics, la bufanda i els jerseis de llana dins del flamant armari de l'IKEA, vaig explicar l'aventura als meus companys de pis. No van mostrar gaire entusiasme. De fet, sospito que no em van creure. Com ja he dit, menteixo per atribuir-me virtuts que no tinc.

Avui també és diumenge. He agafat l'autobús a la mateixa hora. Ella no hi era.

Que rime con Sabina

2007-10-28T20:01:00.000Z

Como te conté, un día me atreví a pensar que podía escribir un soneto. Porque ardes en deseos de más Sabina y más yo en tu vida... XD Aquí me tienes imitándole (esta vez sin cantar, ni beber, ni fumar).

Que rime con Sabina

Se trata de nadar en los perfumes
se trata de desgastar los perfiles
se trata de encender si te consumes
se trata de inventarse los carriles.

Se trata de reírse de la muerte
se trata de morirse de la risa
se trata de tentar la buena suerte
se trata de escaparse de la prisa.

Se trata de tratar con buenos tratos
se trata de explorar sin gabardina
se trata de ladrar como los gatos.

Se trata de estar loco en la colina
se trata de pagar los ratos rotos
se trata de que rime con Sabina.

SoMriueS

2007-10-18T21:58:00.000Z

La veritat és que feia molt de temps que no llegia aquest llibre. Segurament aquesta és la màgia de comprar els llibres que per algun motiu algun dia han estat especials (i els que no també).

Vam anar a sopar. Pot haver-hi un motiu millor que una veu com la seva, amb els ulls encesos, invocant uns versos?

(que em perdoni la Maria-Mercè Marçal)

(en canvi tu, si vols, torna'm a somriure)

en cursiva: fragments del llibre

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
I festejava amb el son en aquell racó
on, si vull, imagino que tu reposes.

(Ara apago els llums i t'escolto)

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
El seu pessigolleig
desfà el nostre conjur
i s'escola la son
entre els meus ulls,
sense trobar-te...

Lligo els records i tanco la maleta:
revisc el so del teu missatge brillant,
tremolós, dins de la meva butxaca.
Bussejo per rius de pols (de pluja i sol)
respirant la veu d'una Bruixa de Dol.
Em prenc llicències arriscades, mesclo
els teus mots sincopats i la pell tersa,
versos com llunes i els meus mots, perversos.

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Basteixo de totxanes
un pam d'horitzó i hi dibuixo
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
Ahir va tornar a ploure. Jo, ben moll, somreia.

Mírame

2007-10-08T22:40:00.000Z

Mírame a los ojos y derrótame.
Por fin ya ni los silencios se atreven
a susurrarme más desesperanza.
Mírame. No quiero esconder mi miedo
ni decir que el vacío pobló ese agujero
que dejó tu nombre al olvidar el mío.
Mírame. Quiero mostrate este naufragio.
El amor es ya sólo una palabra que
no nos sabe describir ni nos respeta.
Mírame. Siente mis ojos entrar en ti,
mi sangre mezclándose con la tuya,
mis deseos esclavos de tu bolsillo.
Mírame. Quise llorar y ya no supe.
Resultó tan triste este esbozo de final
que no quedó ni siquiera la tristeza.

Balcons i llunes, ciutats i nits

2007-10-01T22:42:00.000Z

Se m'entrebanquen els somnis
entre els llençols de la tardor
que s'ha afanyat massa a venir.
M'enamoro de nou del meu coixí
que avui ha decidit dir-se com tu
mentre espio la lluna des del balcó.
Destil·lo el silenci de la ciutat
entre els esbufecs de dos veïns amants
entre la cadència tossuda dels motors.
I invoco la son entre vells llibres
llegint per primer cop versos que ja conec
avui que encara que la pols ompli el paper
els meus ulls miren amb llum encesa.

potser fumant llegeixo en veu baixa:

"El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.
Si ara apaguessin els llums dels carrers,
i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.
El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,
i jo al terrat,
segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa."

Miquel Martí i Pol

Homenatge al cos huma: EL COLZE

2007-09-24T17:35:00.000Z

Torno a aquesta temàtica, després d'un llarg temps sense homenatjar-lo, amb una part del cos humà molt especial. El colze és un dels racons més oblidats de l'organisme. És una d'aquelles parts a les que no donem importància, que poques vegades rep el reconeixement que caldria, com acostuma a passar a tots el membres de la descuidada família de les articulacions.

Però el colze és un símbol clau d'evolució, cultura i sensibilitat. És el reflex ossi de l'intel·lecte. Sense anar més lluny, l'ós de la música està al colze i som especialment sensibles al seu tacte. Fem colzes per emmatzemar el que aprenem durant la vida. Les grans fites de la raça humana s'han degut a la nostra sociabilitat i a la força que ens dóna treballar junts per a un objectiu comú, com diuen els castellans, "codo con codo". Els colzes ens ajuden a pensar, a deixar fluir la imaginació. Sense poder aixecar el colze de tant en tant molts de nosaltres, potser per timidesa, no haguéssim conegut mai l'amor de les nostres vides, molts petons, moltes rialles, molts fantàstics polvos simplement no haguessin existit.

La millor manera d'adonar-nos de com necessitem una cosa és imaginar-nos que la perdem (si tenim la sort d'haver-ho d'imaginar). Els colzes ens humanitzen, sense ells l'única part del cos que tindríem a l'abast serien els genitals. Com es diferenciarien un home i una dona estirats al sofà si els dos tinguessin sempre les mans entre cames? Sense colzes no ens podríem abraçar. Sense colzes no ens podríem posar camises, ni corbates, ni sostenidors, ni ulleres. Sense colzes no ens podríem afeitar ni la cara ni les aixelles, no podríem obrir les ampolles de cava i ens hauríem de baixar els pantalons per cordar-nos la bragueta. Sense colzes tots ens saludaríem a les estacions com si fossim nazis i eixugar-nos el cul seria una apoteosi que segur que alguns eludirien. Sense colzes entraríem als bars, demanaríem una cervesa i els l'abocaríem pel cap (salutacions als fans dels clicks de Playmobil) esperant que alguna gota ens regalimi aprop dels llavis. Sense colzes no ens podríem pentinar i, segurament, només per portar la contrària, els ninotets lluminosos dels semàfors de vianants creuarien els braços en vermell tot esperant-se a sortir corrent amb els braços ben corbats en verd.

Per aquest motiu emeto el meu més sentit homenatge als colzes, perquè si no en tigúessim la nostra vida seria dura i grisa. És cert que el nombre de suïcidis per trets al cap i ingesta de pastilles disminuiria dràsticament. Però intenteu imaginar quanta gent moriria simplement de tristesa.

Connectat!!!

2007-09-07T19:58:00.000Z

Finalment, després d'un petita viacrucis, ja tinc PC connectat a internet a la meva habitació del pis de Gràcia!!! Així que si tot va bé, podré començar a escriure amb més freqüència. Només espero que ara que tinc els mitjans no m'abandonin les ganes d'escriure! ;)

Antònia Font

2007-09-01T18:08:00.000Z

Podria dir tantes coses... Però les paraules em fan nosa. Miro de destil·lar:

31 d'agost
Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès
El Martí, el Josep, la Crupu, mon germà... hi eren.
No em queda veu.
No m'hi cap la vida!

"... I arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat, primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida

i sense tu ja no me val."

Homenatge a 3 Cigarrets Nobel

2007-09-01T17:43:00.000Z

Podria dir que el promés és deute. M'agrada fer honor a les meves paraules amb fets de tant en tant. Però ni tan sols és un deute. Justament ho faig perquè no és necessari, perquè sense fer-ho podria seguir sent una promesa que anès creixent de cigarro en cigarro, una excusa més per renyar-nos entre somriures. Per això ho faig. Perquè justament els cigarros són el que menys importa (les excuses són barates), perquè no em cal buscar motius. Encenc la flama i xuclo. Les paraules simplement flueixen a través de les pells poroses, dels epitel·lis tendres, dels ulls que saben escoltar i retornen saviesa, sensibilitat i algun que altre gintònic. Si a algú li cal gaire més per fer un homenatge, aquest no sóc jo.

Sabré recompensar-ho amb els seu valor en Marlboros! ;)

Sense connexió

2007-08-21T21:21:00.000Z

Després d'haver reduït tant la meva freqüència en els posts suposo que aquest serà més o menys com deixar un missatge en una ampolla per si algú el troba per avorriment. Però he estat passant uns dies memorables al meu piset. Han estat les Festes de Gràcia (el meu barri!!) i he tingut algun convidat... No he vingut a Vilafranca (únic lloc on puc connectar-me a internet) fins avui. Justament pq agafo el cotxe de la mama, el pujo al vaixell i marxo cap a Menorca uns dies. Si em voleu visitar, farem nit en un apartament de Cala'n Bosch!! Però tranquils, tornaré el dia 27 apunt per la Festa Major de Vilafranca (a la que de nou esteu convidats) amb molta energia, fotografies i connexió a internet. Per altra banda, però en aquest aspecte, avui hem contractat la connexió al pis de BCN. El que tardem en instal·lar-ho serà el que tardaré en tornar a poder escriure amb la freqüència que voldria.

Fins llavors,

Espero trobar-vos a tots (bé, tots, tots no cal. Millor tu, sí tu, no vinguis) en algun racó del meu petit planeta.

Petons

Motiu 4 (Portugal part 2)

2007-08-10T14:58:00.000Z

Un dinar al Café Majestic d'Oporto:

- Copa de Vinho verde.

- Fransecinha.

- Cafè (amb xocolata ben amarga).
Dolça soledat, suc de lletres al meu bloc de notes, coses simples que no tenen preu. Hagués estat orgàsmic compartir-ho, per exemple, amb tu.

Motiu 3 (Portugal Part 1)

2007-08-08T17:35:00.000Z

El jo professional, gran descuidat

per mi mateix i malgrat tot premiat

amb una setmana de congrés a Portugal.

Aveiro! Tant a dir i la mandra que avui em fa!

(potser demà)

Motiu 2

2007-08-08T17:30:00.000Z

Al cor de la Selva

Entrecot, vi negre i amics

Música a l'ombra dels arbres

acompanyada pel xiuxiuiex del riu.

popArb i moltd'art,

calma, eufòria, Música i orgasme.

Que barata pot ser la felicitat!

Motiu 1

2007-08-08T17:28:00.000Z

( )
Aquest el deixo en blanc perquè sóc un home de paraula. Al final, la tristesa és tristesa i l'amor és amor. D'això hi entèn tothom!

Motius per no haver escrit...

2007-08-08T17:20:00.000Z

Tothom coneix el poder dels acúmuls. Petits grans de sorra conformen els desserts i les grans soledats estan fetes de petits silencis i lleus descuits.

Massa temps he passat sense dir res com per explicar ara tot el que no he dit. Perdoneu la vagància. Evidentment el fet no tenir PC a casa meva per obrir la finestra a mitjanit i abocar el contingut del meu cap hi ha contribuit. Però sobretot hi ha fet molt pes el que he decidit fer per subtituir les hores de solitud. Perquè no se'm mengin els silencis, perquè no em creixin els descuits.

Així que lentament i en compta-gotes. Agafant idees d'un amic que penja aforismes perquè escriguin els visitants, us aniré deixen ditades i objectes de la vida que m'impedeix escriure més. Objectes i idees, fets i sentiments per si algú vol honrrar-me amb el plaer de comentar-me.

Ups!

2007-07-08T22:43:00.000Z

Ara m'adono que ha passat el cap de setmana i no he escrit res al blog. No pas perquè no tingui res a dir. Al contrari, justament perquè he fet moltes coses!! XD He estat massa ocupat vivint.

Segur que trobaré més endavant més temps per explicar-vos-ho. Ara em posaré a dormir, que també tinc un gran deute amb el son.

Simplement volia treure el cap per saludar-vos. Encara hi sóc. Espero que vosaltres també.

Per començar una cançó

2007-06-23T12:47:00.000Z

No sóc un gran autodidacta. Ni tinc talent per la música. Però m'agrada cantar, molt! A l'armari del meu nou pis m'hi espera sempre una guitarra. Talment com si fos una de les meves amants, espera allà dintre, sense demanar res. Quan la trec de l'armari l'estiro sobre el llit, la despullo amb impaciència reseguint la cremallera que perfila totes i cadascuna de les seves corbes, l'acaricio. Ella no pot evitar deixar anar els primers sons, no sempre afinats, mentres contrueixo aquest clímax. Sovint encenc una espelma amb olor de maduixa o me l'emporto al sofà del menjador. El fet és que m'aferro a ella i miro de fer el millor ús dels meus sentits, acomodar-los, amotllar-los a ella. Intento suplir la meva manca d'experiència i talent amb tota la voluntat que arreplego. Llavors arriba el gran moment. Ens alliberem. Les nostres veus inunden tot el bloc de pisos. Els meus companys de pis i també els veïns en pateixen sovint les conseqüències (espero que algun cop en gaudeixin). Deixo que l'aire entri a doll pels porus de la meva pell, frego canviant de ritme i posició tots els replecs del seu cos i ella em retorna, pletòrica, la seva veu que es mescla amb la meva. Arribem sempre junts a l'orgàsmic final i ens quedem uns minuts abraçats fent homenatge al silenci. Després la vesteixo i torna a començar la seva fidel espera en la foscor del meu armari.

L'últim orgasme que hem compartit:

PECES DE CIUDAD- JOAQUÍN SABINA

Se peinaba a lo garçon

la viajera que quiso enseñarme a besar

en la gare d'Austerlitz.

Primavera de un amor

amarillo y frugal como el sol

del veranillo de san Martín.

Hay quien dice que fui yo

el primero en olvidar

cuando en un si bemol de Jacques Brel

conocí a mademoiselle Amsterdam.

En la fatua Nueva York

da más sombra que los limoneros

la estatua de la libertad,

pero en desolation row

las sirenas de los petroleros

no dejan reír ni volar

y, en el coro de Babel,

desafina un español.

No hay más ley que la ley del tesoro

en las minas del rey Salomón.

Y desafiando el oleaje

sin timón ni timonel,

por mis sueños va, ligero de equipaje,

sobre un cascarón de nuez,

mi corazón de viaje,

luciendo los tatuajesde un pasado bucanero,

de un velero al abordaje,

de un no te quiero querer.

Y cómo huir

cuando no quedan

islas para naufragar

al país

donde los sabios se retiran

del agravio de buscar

labios que sacan de quicio,

mentiras que ganan juicios

tan sumarios que envilecen

el cristal de los acuarios

de los peces de ciudad

que mordieron el anzuelo,

que bucean a ras del suelo,

que no merecen nadar.

El Dorado era un champú,

la virtud unos brazos en cruz,

el pecado una página web.

En Comala comprendí

que al lugar donde has sido feliz

no debieras tratar de volver.

Cuando en vuelo regular

pisé el cielo de Madrid

me esperaba una recién casada

que no se acordaba de mí.

Y desafiando el oleaje

sin timón ni timonel,

por mis venas va, ligero de equipaje,

sobre un cascarón de nuez,

mi corazón de viaje,

luciendo los tatuajes

de un pasado bucanero,

de un velero al abordaje,

de un liguero de mujer.

Y cómo huircuando no quedan

islas para naufragar

al país

donde los sabios se retiran

del agravio de buscar

labios que sacan de quicio,

mentiras que ganan juicios

tan sumarios que envilecen

el cristal de los acuarios

de los peces de ciudad

que perdieron las agallas

en un banco de morralla,

en una playa sin mar.

... i cent!

2007-06-14T13:40:00.000Z

Ho he vist per casualitat i m'ha costat de creure: He arribat al post número 100!!!

Vaig començar a escriure en aquest racó sense saber on em portaria. Francament, no imaginava que coneixeria gent tan fantàstica com la que he conegut i em visita (GRÀCIES A TOTS i TOTES!!). És un aniversari curiós que arriba en un moment diguem-ne curiós, també, de la meva vida. Per un moment m'ha semblat que el destí em feia d'ullet, que m'obria una porta, que em donava una lliçó. Aquest és el final d'un cicle o, segons com es miri, el començament d'un altre. És justament així com m'ho prendré.

Per això deso la caixa blava amb tres forats. Dintre d'ella hi havia hagut tot el que desitjava, tot. M'embrutava els dits de blau sovint per remenar-li la memòria i no puc negar que em fereix relegar-la a les golfes. Però ara és allà on es mereix estar. Que la pols m'ensenyi a distingir entre record i vida.

Ara omplo el meu petit planeta d'un blanc escrupulós. Un espai intrigant, ple d'una il·lusió adsorvent, que espero anar tacant, mica amb mica, de lletres. A cops de vida cada cop més contundents com a mínim fins arribar a fer-ne 100 més.

(Us hi espero!)

Només cal...

2007-06-09T11:09:00.000Z

Només cal tenir els ulls ben oberts, els sentits desperts, la pell alerta. En qualsevol indret, sobretot en aquell on mai pensaves que passaria, pot sorprendre't la vida fent-te l'ullet o ensenyant-te la cuixa.

Per si finalment tens la memòria de la que presumies i arrisques els teus ulls lluminosos per llegir-me, construeixo aquí un homenatge al teu somriure.

Trobar la teva veu dient el meu nom, els teus ulls mirant-me sense reserves, envoltant-me, la teva alegria inoxidable i un pèl ingènua... Una dosi de vida que espero haver sabut compensar! :)

Sang

2007-06-07T15:30:00.000Z

Sí, el punt final era final. No hi ha lloc a discussió. Hi ha frases que de tan clares i tan crues no deixen lloc a fantasies ni esperances absurdes.

Però mai he estat del bàndol de les anàlisis. Per bé o per mal, hi ha sentiments que s’escapen de la mètrica encarcarada de la raó. Per això ara conviu en mi el més profund anhel d’oblit i una passió descontrolada que se m’emparra des del més profund del meu ventre fins a desbordar tots els meus sentits. M’hipnotitza la seva olor, els seus cabells cobrint-li les espatlles nues, els seus pits petits però turgents, rodons. Em deleixo per tornar a sentir el gust de la seva pell, del seu sexe humit i ardent descrivint el desig. Espio el contorn suau dels seus llavis i lluito contra mi per no besar-la furtivament com un animal descontrolat. Tanco els ulls i navego des dels seu turmells per sota les faldilles, recorrent com abans les seves cames amb l’aire entretallat sacsejant-nos el pit, predint el plaer que anuncien els gests. M’aferro al seu cos quasi com un nàufrag, recorro delirant els músculs de la seva esquena i el seu cul que es recargolen jugant amb la punta dels meus dits, de les meves mans obertes que clouen amb força la humitat olorosa i suau de la seva pell. Desprenc sense delicadesa la seva roba interior entre els esbufecs de la seva veu que impregna el meu coll i es dissol en l’aire que respiro a glopades. Alliberem la nostra excitació salvatgement, drets contra una paret ombrívola d’una sala poc transitada, mentre ens cridem els noms, ens devorem.

Tot això imagino mentre sec a l’ordinador intentant fer feina i ella passa a prop meu enfeinada o parlant entre rialles amb altres persones. Les seves faldilles s’agiten, la seva olor continua, amb ella, just darrera meu. I jo lluito per deixar de desitjar-la, per tornar a aprendre a estimar-la. No us preocupeu, ja he après que no tot és possible. D’aquí uns quants segles us ho explico. El que us puc assegurar és que no serà per no intentar-ho!

Punt i final!

2007-05-27T17:35:00.001Z

Ningú neix sabent encaixar les derrotes. Jo tampoc. Haig de reconéixer que la vida m'ha tractat prou bé. Negar-ho seria mesquí. I no tinc gaire entrenament en l'art de perdre. No n'he sabut mai de donar-me per vençut. Per això tinc aquestes batalles tan cruents amb la realitat.

Per això ara sento aquest final com una derrota, com l'esfondrament del castell de naips de l'esperança que fa anys que teixeixo. Mai res m'havia ferit tant. Em sento estripat per dins, amputat, desproveït. Com si acabés de descobrir que tinc l'ànima de cartró pedra, falsa, ridícula. Com si portés segles construint un castell perquè ara hi habitin les teranyines i la pols. Mai, mai havia sentit així un final. Perquè aquest cop el que s'acaba no està al meu voltant, aquest cop en formo part. En resum, assisteixo a l'enterrament d'una part de mi. La part viva, avui, només sap plorar-la.

Però (i llegiu aquest però amb força, amb molta energia). Assumir la derrota és com llegir el punt i final d'un llibre que havíem volgut que durés per sempre. Entristeix, però ensenya a llegir millor. Deso cada paràgraf a la butxaca de la memòria per reviure'ls quan la melangia ja no els embruti. Però tanco les tapes, dures i feixugues. Punt. Per això, avui la meva derrota té regust de victòria.

(Sembla que l'amotllament a la derrota propi d'un català republicà abarca més àmbits dels que jo pensava. Víctima orgullosa del vici de demanar l'impossible!)

Un regal per obrir

2007-05-21T10:15:00.000Z

Reconec (pels que ja em coneixeu), aviso (pels que encara no) que sóc una espècie aterrestre (o així em sento sovint). M’il·lusiono molt, amb massa freqüència, i amb pocs fonaments per imaginacions fantàstiques del que-podria-ser-si-… No només desitjo que els astres em somriguin, espero que així sigui, ho reclamo, ho exigeixo. I quan no ho fan, que és força sovint és clar, m’enfonso en la tristesa i la meva pròpia estupidesa. Ho he reconegut, he avisat.

Ara que ja ha passat, em sembla adient explicar-ho. El dia 13 de maig és un dia molt important per a mi, dels pocs que la meva nefasta memòria no aconsegueix oblidar. Com ja he explicat, tendeixo a ser especular en aquestes coses. Esperava (il·lús de mi!) que la persona implicada fes un petit gest fent-me veure que per a ella també era un dia important. I guardava amb pessigolles a la panxa una sorpresa que fa mesos que dissenyo dintre el meu cap. Un parèntesi per premiar l’esforç amb que portem la nostra infortuna. Un regal embolicat, sincerament, amb els millors desitjos i sentiments que he pogut aplegar. Una pretensió balsàmica potser simple, però molt honesta.

No ho explico com un lament (lamentar-me és absurd), escric per solidificar la meva santa estupidesa, per descriure la afonia estrident dels meus desitjos, dels fonaments de gelatina dels somnis. Ho explico perquè mirant el meu regal per obrir en un racó del meu nou pis, allà on el vaig engendrar, he après l’essència de la més pura tristesa.

(de tot se n’aprèn).

200x140 cm

2007-05-06T16:51:00.000Z

He trobat les dimensions dels meus somnis. Orietats de nord a sud, acompanyats per la llum que regala el balcó, d'uns colors càlids que combinen amb els tons de la pared, acariciant-me amb la siceritat amable del cotó.

He trobat les dimensions dels meus somnis. Encoixinats al barri de Gràcia, creats amb les nostres pròpies mans, les meves i les dels meus amics i companys de pis. Allà on ara visc, allà on els somnio, inclús l'aire em sorprèn portant de sobte l'olor de la novetat. Els carrers bullen de nous sons, noves veus, nous somriures...

He trobat les dimensions dels meus somnis. Les del meu llit nou, les de la meva nova vida!

(Visiteu-me, us espero)

Encontres en la fase alcohòlica

2007-04-29T16:15:00.000Z

Els ponts són un invent antic. Des que algú els va copiar de la natura han permès que les persones escurcem la distància que ens separa, que cruem abismes fins llavors insalvables i ens poguem trobar davant per davant per explicar-nos mútuament com són els trocets de terra d'on venim.

Aquest pont (de l'1 de maig) no per metafòric ha deixat de fer el seu paper. Aquesta darrera nit he tingut el gran plaer de barrejar paraules i ginebra amb la Sílvia, acabada d'aterrissar del pont aeri. Encara que crec que la proporció de la mescla no ha estat l'encertada (acotumo a pecar per excès de ginebra), l'encontre fora de l'espai cibernètic ha estat certament agradable.

Per aquest motiu m'he assegut aquí, perquè quan des d'una oficina torni a obrir aquesta finestreta, em trobi aquí, al meu planeta, fent-li l'ullet amb un grapat de lletres.

La persistència de la memòria

2007-04-25T19:52:00.000Z

Cada nit torno a aquella platja. Saps que no voldria confessar-t'ho però no he après encara a callar amb la mirada, com fas tu. Revisc (vull dir que recordo haver viscut) els nostres passos per aquella platja, el vent que ens embullava els cabells i les bufandes... Les onades, les recordes? I les pedres que vam fer saltar a cops de panxa sobre el mar. Els nostres cossos es fonien i el temps se'ns escapava de les mans. Simplement, no calia res més.

Ara torno, immers entre els llençols, embriac de memòries, de nou a aquella platja. Des que tu i jo no som nosaltres el mar s'ha cansat de bressar, al sol (com a mi) no li bé de gust llevar-se. He invertit tot el patrimoni dels nostres records a una sola carta. No ha estat una decisió complicada, no he tingut més alternativa que confiar en el temps. Però sovint, com avui, m'aturo davant d'aquell arbre sec on vam besar-nos i topo amb ell. Un cop i un altre, el temps persistent, incorromput, inexorable, cruel, elàstic i feixuc. El temps, aturat, mirant-me esperant que ell passi.

Proposta de Relats conjunts

Sunny!

2007-04-19T13:11:00.000Z

Doncs si, si, si. Fa sol, fa calor (que tal si ens banyem en pilotes?), surten al carrer les pells terses, les samarretes de tirants... I m'ha vingut al cap una cançó...

Sunny, yesterday my life was filled with rain.

Sunny, you smiled at me and really eased the pain.

The dark days are gone, and the bright days are here,

My sunny one shines so sincere.