dimarts, de febrer 01, 2011

Com t'ho podria dir...

Necessito que em deixis. Que deixis d’estimar-me (o que diguis que has deixat de fer-ho). Que em diguis que sóc fantàstic però que la nostra vida es bifurca aquí. Que em desitgis sort. Que em brindis la teva càndida amistat i somriguis amb els ulls plens de commiseració. Que vulguis presentar-me amigues teves.

Necessito que em deixis perquè vull descriure com t’estimava. Perquè vull que sàpigues que em moro de tristesa sense tu. Que avorreixo els petons i els culs que no són teus. Que em passo els dies fent homenatges a les teves virtuts i imaginant tot el que haguéssim pogut fer junts.

Necessito que em deixis perquè vull escriure sobre tu, sobre nosaltres i quan sóc feliç no sé escriure.

3 comentaris:

Tender Epithelium ha dit...

Jo no vull que et deixi ningú, només que t'inventis un perfil fals de tio infeliç i que l'aboquis contra les tecles. Enyoro el teu talent, recoi!

Joanaina ha dit...

Potser és molt més fàcil si, en comptes de mirar enfora, comences a mirar endins. En la felicitat també hi ha bellesa. Sort!

Mrs Dalloway ha dit...

és tan cert que fa mal.