dimecres, d’octubre 13, 2010

A fora plovia.

Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.

Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.

No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).