dissabte, de gener 30, 2010

Qüestió de Watts

Em supera. Em sobrepassa. Imagino la veu del meu pare amb aquell to tan seu (i tan meu) que rellisca entre el sarcasme i la broma: "Això ho hauria de saber calcular amb els ulls tancats un enginyer nuclear com tu!". Per un moment divago amb la idea que calcular amb els ulls tancats no li afegeix dificultat al procés però ràpidament em fibla l'hipocamp reforçant la idea de que sí, que potser té raó, que la meva formació científica m’hauria de servir per resoldre aquest tipus de problemes entàlpics. La petita ombra de frustració que s’ensorra en els meus ulls alimenta una diversió continguda que despunta tímidament per la comissura dels seus llavis...
Mentrestant, el concert de Joe Crepúsculo no s'ha aturat i accepto que en el fons, malgrat em costi, suena força brillante. Una càlida sensació m'envolta (i era Bombay del dolent), com inundant-me des dels peus fins a les orelles. De sobte perdo l'interés pel càlcul exacte i em veig capaç d'intuir la solució: connecto en paral·lel (en sèrie és massa arriscat) una dotzena de centrals nuclears, de les netes, de les que no fan por. Oriento tots els molins de vent, aquells aaaaalts i blaaaancs, cap on els vents alisis i la tramuntana es posen d’acord per a ajudar-se. Amb un bon factor de protecció i unes Ray-Ban com les que portava el Magnum, forro de panells solars Mercuri sencer i allargo cable fent pont a través del turons de Venus. Tiro pedretes de colors ridículs a la mar per a què es cabregi i s’agiti, que remogui les turbines, que infli tots els nivulats, que caigui una aigada i ragin els rius avall com bandades de búfals encenent totes les hidroelèctriques (sense oblidar la de Ribes de Freser, que sempre m'ha fet gràcia). Aniré als xinos a comprar un lladre, d’aquells blancs amb interruptor de llum vermella, i un rotlle de cinta aïllant per concentrar tota l’energia en un sol fil de coure: el vector mestre, el caudal central d’electronets fent cua sota les meves ordres.
Un per un, LED a LED, construiré el cartell amb una fletxa ben grossa de llum intermitent. Auguro que em caldrà contractar ajudants perquè el meu camp visual no arribarà a coordinar la posició exacta de cada punt de llum si no m’allunyo per agafar angle i des d’aquella distància els meu braços no arribaran al panell. Dirigiré, doncs, la construcció del panell amb la frase escrita en tots els idiomes del món, m’acabaré el gintònic que no suporto que se'm desfacin els glaçons, i recuperaré corrents la meva posició inicial. Tot mesurat per estar just allà quan el becari pringat de l’equip d’ajudants abaixi l’interruptor i s’il·lumini el resultat de tanta feinada.
Tot en el moment concret i exacte per a ser just allà, per a què tothom pugui llegir: "Mireu-la! M’està abraçant a mi!!!" mentre ballem sota la llum epilèptica de la fletxa que ens assenyala.

diumenge, de gener 10, 2010

Eternal Sunshine of the spotless mind

Hi ha pocs exercicis mentals menys accessibles que l'oblit. Tots hem desitjat en algun moment de les nostres vides esborrar aquelles imatges persistents que ens fan mal, que en el seu temps ens van fer tan feliços i per això ens fan mal. És la fórmula magistral de l'enduriment dels ventricles (no és cap novetat): la pèrdua d'allò que estimem.
Sempre arriba el dia (normalment la nit d'un dia) en que mirem amb ànsies incendiàries aquella caixeta que guardem sota el llit. Aquella plena d'entrades de cinema, bitllets d'avió, fotografies, sopars, vetllades vora el mar, primers petons, segons petons, polvos en ascensors, cançons, l'olor concentrada de tantes nits en els nostres llençols... Volem entendre que tots aquells records són accessoris i poden (haurien) de desaparèixer igual que van arribar, sense deixar petjades ni ferides. Hauríem de tornar a ser nosaltres mateixos, sense condicions que ens desvirtuïn. Només ens cal buidar per poder tornar a omplir.
Però així, intentant esborrar, és com ens adonem que el que vivim no queda arxivat com petits punts en el sostre de la nostra ment. El que vivim ens transforma. Estem fets del que hem viscut. Encara que oblidem els noms, les olors, les cançons, tot (bé, quasi tot, que els polvos en ascensors no s'obliden), canvia la nostra forma de viure. Canviem la nostra forma d'estimar els nous noms, els nous cossos, els nous somriures que omplen de llum els nostres dies (i les nits d'aquests dies). Així, encara que deixem la ment d'un blanc immaculat, la nostra manera de ser és la nostra manera de recordar el que hem viscut.

Oblidar és assumir que no podem suprimir els records.
Oblidar és conviure amb la memòria.
Oblidar és... el contrari d'oblidar. No?




(Resultat de sentir-me gratament sorprès per una bona pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey i Kate Winslet. Qui ho havia de dir!)