dimecres, d’octubre 13, 2010

A fora plovia.

Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.

Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.

No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).

dissabte, de juny 12, 2010

Kongeriket Norge (no road Nor way to see you)

L'Isis rossega amb la fruició ansiosa de qui ha esperat tot el dia l'hora del ranxo. Aixeca la cua i camina en cercles davant meu reclamant que li doni la dosi de carícies del dissabte (suposo que per al gats el dissabte també és un dia per no estalviar en aquestes coses). Els meus dits combinen la paraula màgica de tecles blanques i aprofito, ara que no hi ets, per venerar en veu toveta el funcionament de samàquinaperfectadelapomamossegada.
Pels dos pams de terrassa oberta deixo entrar aquell airet deliciós dels matins assoleiats que acaben en nits de pluja. Em preparo un ColaCao amb dos kilos i mig de grumolls i em sento com el protagonista d'un videoclip: una cosa així com una versió barbuda, sense dutxar i en calçotets de la Natalie Imbruglia. Buscant coses que facin la teva olor sota les revistes, lluitant per no posar-me la teva roba interior (encara no sóc un fetitxista...), amunt i avall del passadís, del dret i del revés en aquest sofà que de sobte és gegantí i li sobren coixins. Nens australians es llepen els dits bruts de xocolata i coco al Karakia i com sempre m'adono que estic esmorzant a l'hora de dinar.
Imagino els teus ulls plens de grans glaceres i sols de mitja nit. Esbosso el moviment dels teus cabells a proa i comparteixo el teu somriure que em sap aquí pensant-te. T'enyoro. T'enyoro i em fascina el poder de la teva absència. No és tan simple com la manca de tu al meu costat. No s'hi assembla en res. La teva absència és una presència agressiva que m'adsorveix i em recorda persistentment tot el que no fem i podríem fer si estessis aquí.





(aaaaaiiiiiii quan tornis!!! XD)

dimarts, de maig 25, 2010

Llumetes de colors

Llumetes de colors fan reviure a betzagades la meva fe per la ciencia. Anticossos de cabra modificats per brillar a frequencies d'ona excloents, evitant que el carpaccio de cervell del ratoli mutant cel.lebri una orgia multicolor sense sentit. Un sofisticat aparell alemany (comandat per un pc que no admet accents ni dieresis) organitza els feixos de llum entre lupes i miralls per escombrar el teixit capa a capa, micra a micra. Les parets de l'habitacio son negres. El vermell i el verd sumen groc, un groc bo, un groc cromaticament oposat a la desgracia i tu i jo planifiquem gintonics i llits desfets.


Llumetes de colors t'il.luminen la cara, et perfilen el llavis. Els ulls semblen mes blancs, la sang mes calenta i el tacte dels teus dits decideix a quin ritme pot correr el temps. Mentre el cap prova d'articular frases ensucrades (entre aquestes parets he sentit, despres de molts anys, que no em falta res), les meves mans imaginen les teves calces estripades, l'esclat roent del teu sexe innundant les meves cuixes, la decisio turgent dels teus pits oscil.lant sobre el panell de control, la teva esquena arquejant-se al ritme dels teus gemecs sords, les nostres cares adornades per milions de gotes, gotes blaves, verdes, vermelles i, sobretot, grogues!

dilluns, de febrer 15, 2010

Entre la mort i jo

Com més em penso més egoista em descobreixo. Utilitzar el verb descobrir (em sincero) és de fet una manera d'encobrir-me. A qui no li agrada pensar de tant en tant que és bona persona?

Penso en la mort tal i com l'he viscuda. Viure la mort. Les paraules, totes soles, ordenen les idees. Viure la mort i morir són coses diferents. Als funerals hi ha frases que tothom pensa i mai ningú diu. Qui pateix la mort? No pateixen tristesa el difunts. La mort la pateixen el vius. Els vius que es veuen privats d'allò que ja no podran gaudir mai més. Així he viscut la mort: la pèrdua d'una vida que omplia la meva. Com un nen que perd la seva joguina preferida, sense saber perquè. Sense cap altra opció que picar de peus a terra.

Penso en la mort tal com algun dia altres viuran per mi. Jo no podré posar-me trist per perdre les vides que omplirien la meva quan deixi d'existir. Com puc témer la mort si mai la sentiré? Què ens fa por? El dolor? Penso que preferiria la mort que una vida absurda. Però he vist brillar les ganes de viure en cossos immòbils, en cervells desorientats.

M'adono que la nostra relació amb la vida, és a dir, amb nosaltres mateixos s'acosta perillosament a una relació de parella. No ens preocupa que la relació s'acabi. No ens preocupa deixar la vida, però no sabem assumir la idea que la vida ens deixi a nosaltres. Em preocuparé, quan toqui deixar de respirar, per les persones que m'estimen i es veuran privats de mi? Tindré temps de saber que moro? No és cruel la imaginació (!!) amb la bona fama que acompanya el seu nom?

Ara veig clar què m'horroritza de la mort. Si veieu que la vida em vol deixar per un altre, per favor, no em doneu temps per adonar-me que em quedaré sol.

En aquest cas, però, la vida és més agraïda que una dona. Mai la deixaria mentre l'estimo. Si em deixa ella, no hauré de patir trobar-la a faltar. Amb una mica sort, en l'últim gest de la seva mirada pugui veure la seva por a equivocar-se i pugui desaparèixer pensant que em trobarà a faltar la resta de l'eternitat. Inflat del propi ego.

dissabte, de gener 30, 2010

Qüestió de Watts

Em supera. Em sobrepassa. Imagino la veu del meu pare amb aquell to tan seu (i tan meu) que rellisca entre el sarcasme i la broma: "Això ho hauria de saber calcular amb els ulls tancats un enginyer nuclear com tu!". Per un moment divago amb la idea que calcular amb els ulls tancats no li afegeix dificultat al procés però ràpidament em fibla l'hipocamp reforçant la idea de que sí, que potser té raó, que la meva formació científica m’hauria de servir per resoldre aquest tipus de problemes entàlpics. La petita ombra de frustració que s’ensorra en els meus ulls alimenta una diversió continguda que despunta tímidament per la comissura dels seus llavis...
Mentrestant, el concert de Joe Crepúsculo no s'ha aturat i accepto que en el fons, malgrat em costi, suena força brillante. Una càlida sensació m'envolta (i era Bombay del dolent), com inundant-me des dels peus fins a les orelles. De sobte perdo l'interés pel càlcul exacte i em veig capaç d'intuir la solució: connecto en paral·lel (en sèrie és massa arriscat) una dotzena de centrals nuclears, de les netes, de les que no fan por. Oriento tots els molins de vent, aquells aaaaalts i blaaaancs, cap on els vents alisis i la tramuntana es posen d’acord per a ajudar-se. Amb un bon factor de protecció i unes Ray-Ban com les que portava el Magnum, forro de panells solars Mercuri sencer i allargo cable fent pont a través del turons de Venus. Tiro pedretes de colors ridículs a la mar per a què es cabregi i s’agiti, que remogui les turbines, que infli tots els nivulats, que caigui una aigada i ragin els rius avall com bandades de búfals encenent totes les hidroelèctriques (sense oblidar la de Ribes de Freser, que sempre m'ha fet gràcia). Aniré als xinos a comprar un lladre, d’aquells blancs amb interruptor de llum vermella, i un rotlle de cinta aïllant per concentrar tota l’energia en un sol fil de coure: el vector mestre, el caudal central d’electronets fent cua sota les meves ordres.
Un per un, LED a LED, construiré el cartell amb una fletxa ben grossa de llum intermitent. Auguro que em caldrà contractar ajudants perquè el meu camp visual no arribarà a coordinar la posició exacta de cada punt de llum si no m’allunyo per agafar angle i des d’aquella distància els meu braços no arribaran al panell. Dirigiré, doncs, la construcció del panell amb la frase escrita en tots els idiomes del món, m’acabaré el gintònic que no suporto que se'm desfacin els glaçons, i recuperaré corrents la meva posició inicial. Tot mesurat per estar just allà quan el becari pringat de l’equip d’ajudants abaixi l’interruptor i s’il·lumini el resultat de tanta feinada.
Tot en el moment concret i exacte per a ser just allà, per a què tothom pugui llegir: "Mireu-la! M’està abraçant a mi!!!" mentre ballem sota la llum epilèptica de la fletxa que ens assenyala.

diumenge, de gener 10, 2010

Eternal Sunshine of the spotless mind

Hi ha pocs exercicis mentals menys accessibles que l'oblit. Tots hem desitjat en algun moment de les nostres vides esborrar aquelles imatges persistents que ens fan mal, que en el seu temps ens van fer tan feliços i per això ens fan mal. És la fórmula magistral de l'enduriment dels ventricles (no és cap novetat): la pèrdua d'allò que estimem.
Sempre arriba el dia (normalment la nit d'un dia) en que mirem amb ànsies incendiàries aquella caixeta que guardem sota el llit. Aquella plena d'entrades de cinema, bitllets d'avió, fotografies, sopars, vetllades vora el mar, primers petons, segons petons, polvos en ascensors, cançons, l'olor concentrada de tantes nits en els nostres llençols... Volem entendre que tots aquells records són accessoris i poden (haurien) de desaparèixer igual que van arribar, sense deixar petjades ni ferides. Hauríem de tornar a ser nosaltres mateixos, sense condicions que ens desvirtuïn. Només ens cal buidar per poder tornar a omplir.
Però així, intentant esborrar, és com ens adonem que el que vivim no queda arxivat com petits punts en el sostre de la nostra ment. El que vivim ens transforma. Estem fets del que hem viscut. Encara que oblidem els noms, les olors, les cançons, tot (bé, quasi tot, que els polvos en ascensors no s'obliden), canvia la nostra forma de viure. Canviem la nostra forma d'estimar els nous noms, els nous cossos, els nous somriures que omplen de llum els nostres dies (i les nits d'aquests dies). Així, encara que deixem la ment d'un blanc immaculat, la nostra manera de ser és la nostra manera de recordar el que hem viscut.

Oblidar és assumir que no podem suprimir els records.
Oblidar és conviure amb la memòria.
Oblidar és... el contrari d'oblidar. No?




(Resultat de sentir-me gratament sorprès per una bona pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey i Kate Winslet. Qui ho havia de dir!)