dimarts, de desembre 29, 2009

Qüestió de signes.

L'última imatge que recordava de la nit anterior era el somriure del taxista a través del retrovisor. Era un detall estrany: alhora anècdota i resum. En la història d'altres nits trobar un taxista així podria ser la columna vertebral de l'argument. Però aquella nit va semblar natural, fins i tot lògic, trobar un taxista que es commogués per una parella que es debatia pel lloc i la manera d'enllitar-se enlloc de donar una adreça concisa i inamovible abans de cordar-se el cinturó.

Havia passat tot el dia intentant indexar la ment. Volia desglossar aquelles cinc hores en els fets concrets que havien perfet la seva felicitat i afegir-hi comentaris al peu que aclarissin el motiu de l'efectivitat de cadascun dels punts citats. No va poder. Començava pel tacte suau dels genolls d'ella (aquelles mitges que encara somnia en esquinçar) i l'ordre de l'inventari s'entortolligava com els cordells d'una bufanda: gintònics, cigars, el seu amic alçant la copa per aprovar la troballa, els ulls brillants i la conversa delirant de la seva amiga de kriptó, nerviosa, emocionada, els petons en públic, els petons rera la porta oscil·lant del lavabo, arròs venere, delirium tremens, mojito, la noia que va resultar no ser cambrera, la seva olor (la d'ella, no la de la no-cambrera), el tacte de les seves mans passejant pel carrer, la seva manera de riure, la salsa de cacauet, l'epigenètica del Fruco, el dit del seu amic prement el botó del mòbil que va fotografiar el seu cap adormint-se-li a l'espatlla a la parada d'un autobús que no esperaven que passés (potser perquè es volien quedar allà), el vestit vermell, el cosí verge, travessera de dalt amb la granja, la mà que es desplaça des del genoll fins a la bragueta, Sicília amb València, hem de dormir, erecció completa, saliva, bona nit, pugi per Escorial, el somriure del taxista, plaça Universitat i el somriure del taxista, com un cicle. Tot com una massa fluida però indivisible, com un misteri revelat que només pot entendre qui l'ha viscut, que no pot ser explicat.

Es va rendir a l'evidència. No podia desgranar els ingredients de la recepta. Potser era cert i tot allò estava regit per l'influx d'altres raons. Va tancar el full de càlcul (Guardar los cambios efectuados en Libro1? No.) i va encarregar la seva carta astral. Al cap i a la fi, era una idea molt romàntica, que feia molt per a un aquari: potser només era una qüestió de signes.