dijous, d’octubre 15, 2009

Mundos paralelos (Móns peraximples)

Relats Conjunts
MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Les nou i deu. Aquesta era la seva única certesa. Les nou i deu en el seu país, en el seu racó de món. Més enllà de les convencions, tothom ho veia, hi havia fets com el color del cel, com l'alçada del sol per damunt de l'horitzó. Però ella necessitava una mesura intangible, irreal, suficientment etèria com per assegurar que ningú la podria rebatre. Adorava la incorruptibilitat del conceptes, l'esterilitat de les idees que fluïen pel seu cap. Se li eriçava la pell d'imaginar el silenci imposant-se com un esclat sobre tots ells. Callant per sempre els dolls fètids de paraules ronyoses que escopien inexorablement tots ells. Tota aquella munió de fills de puta. Plaga corrosiva. Amants del imperialisme mental, de les salutacions i les opinions, dels jocs de paraules, dels anuncis, dels debats!!!

Eren les nou i deu. Abans de sentir les seves veus preguntant, ordenant, suplicant. Abans de veure com esquinçaven les parets que durant anys havia plastificat. Abans d'haver de suportar els seus comprensius comentaris de commiseració, saltaria ben amunt esperant que el terra encara fos ben dur.

Eren les nou i deu. Mentre queia imaginava el dolç silenci de la mort i somreia.


9 comentaris:

Joana ha dit...

Buffff!
Agre dolç, com la vida mateixa.
Un impàs en el temp. Un sospir i ja no hi ets!!!
M'agrada llegir-te de nou!
Una abraçada!

Elvira FR ha dit...

Sento copiar-me però també dic Buffff! Aquesta manera d'escriure em fascina..m'agrada...molt bon relat!

kweilan ha dit...

Molt ben escrit. Bon relat!

Jordi Casanovas ha dit...

M'ha agradat. Bon relat.

Ramon ha dit...

Quan la desesperació pren força, és quan veiem les coses més difuses...
Molta mala llet sortir del món... pensant en què faran els altres, morir pel que diran...

Bon relat, per mi una mica espès, m'ha costat digerir-lo, però ja el tinc coll avall. Felicitats.

Clarissa Vaughan ha dit...

oh. diria que és el primer cop que et llegeixo.. ho diria i ho asseguraria, perquè me n'hagués recordat, d'aquesta prosa. em guardo el camí per a tornar, sens dubte!!

òbviament, bon relat!

Pd40 ha dit...

Un relat dur, t'obliga a rellegir-lo. M'agrada com ho expliques, felicitats!

Nymnia ha dit...

Ostres... molt intens, molta energia, molta rabia també... quantes coses amb tantes poques línies, i que ben escrit. Un gran relat!

Alepsi ha dit...

Un gran escrit! Curt però molt intens! Felicitats!