dissabte, d’octubre 31, 2009

Credo


Agnóstico. Ateo. Incrédulo. Descreído... No podía perfilar los límites de su propia fe. Es complicado construir los bordes de lo inexistente, suponía. De cualquier modo, su ética necesitaba estímulos de vez en cuando. Aunque estudió bajo el manto semiopaco de la doctrina católica, aprendió cosas importantes en la escuela. Ser buena persona ayuda a ser feliz. Cada uno da lo que recibe (discrepaba con Drexler respecto al anverso de la frase). Suponía que de algún modo el mensaje de Jesucristo era columna vertebral de su modo de sentir (y de sentirse culpable). Aunque pensaba también que ese hombre, en caso de haber existido, había sido un carpintero lunático con pocas ganas de trabajar, eso justificaba aún más su simpatía por él. Simplemente basaba sus acciones en el principio egoísta que usaban los curas parcos en palabras: hacer a los demás lo que deseas para ti. Pero no podía evitar mirar hacía arriba pidiendo clemencia algunas veces. Cuando se aburría de ver como el mundo subrayaba las cosas que hacía mal pero que nadie parecía darse cuenta de las que hacía bien, necesitaba meterse en la cama recitando una oración implícita. Necesitaba creer en algún ser magnánimo que lo observara desde su sofá celestial anotando rallitas en la casilla de buenas acciones. Se dormía con la gelatinosa esperanza de que aquél día hubiera ganado el punto que le faltaba para ser, finalmente, recompensado.

Tener fe por la mañana le resultaba algo más complicado...

diumenge, d’octubre 18, 2009

Hi ha una primera vegada per a tot...

Recordes que t'ho vaig dir? Aquell dia ens va fer riure. Et vaig demanar que mai m'ho deixessis fer. I avui (ha passat menys temps del que la meva imaginació preveia) ho he fet. A ell l'acompanyaven vint anys més que a mi. En aquestes circumstàncies tota companyia és digna de ser comptabilitzada. Només això i la cadira on seiem ens guardava la distància. Els dos esperàvem que la nit ens portés un prodigi. Ho reclamàvem de diferent manera, sí, però reclamàvem el mateix: ell en la mirada del públic, jo dins de la butxaca.
En el fons no ha estat tan ridícul. Qui no ha esperat mai una trucada assegut en una barra?

Per a tot hi ha una primera vegada.


dijous, d’octubre 15, 2009

Mundos paralelos (Móns peraximples)

Relats Conjunts
MUNDOS PARALELOS - Daniel Estebe

Les nou i deu. Aquesta era la seva única certesa. Les nou i deu en el seu país, en el seu racó de món. Més enllà de les convencions, tothom ho veia, hi havia fets com el color del cel, com l'alçada del sol per damunt de l'horitzó. Però ella necessitava una mesura intangible, irreal, suficientment etèria com per assegurar que ningú la podria rebatre. Adorava la incorruptibilitat del conceptes, l'esterilitat de les idees que fluïen pel seu cap. Se li eriçava la pell d'imaginar el silenci imposant-se com un esclat sobre tots ells. Callant per sempre els dolls fètids de paraules ronyoses que escopien inexorablement tots ells. Tota aquella munió de fills de puta. Plaga corrosiva. Amants del imperialisme mental, de les salutacions i les opinions, dels jocs de paraules, dels anuncis, dels debats!!!

Eren les nou i deu. Abans de sentir les seves veus preguntant, ordenant, suplicant. Abans de veure com esquinçaven les parets que durant anys havia plastificat. Abans d'haver de suportar els seus comprensius comentaris de commiseració, saltaria ben amunt esperant que el terra encara fos ben dur.

Eren les nou i deu. Mentre queia imaginava el dolç silenci de la mort i somreia.