dimarts, de juny 16, 2009

I per què?

I per què haig d'amagar
que avui em sento trist
per veure el meu desig
rebotar en el port
com una vella barca?

I per què haig d'engolir
la desesperació
de veure els teus ulls
comprenent-me al fi
una mica massa?

Voldria haver notat
en el ritme del teu pit
una petita escletxa
que em permetés comprendre
el que jo desitjava.

Voldria haver escoltat
en el teu fil de veu
que malgrat que tot va bé
tu també, tu també...
Potser volia massa!!

Per què haig d'amagar
que avui he passat fred
al costat d'aquell cos
que abans em desitjava?

Per què haig d'explicar
si avui tot està dit
que no he sabut dormir
sense aquella l'olor
que abans m'abraçava?

Però prendré el que tinc
que mai em sembla poc
i estimaré el coixí
que mai em dóna l'esquena.
I obriré el balcó
i escoltaré el veïns
que follen com lleons
enmig de la sabana.

Entre tots aquests records
que no han volgut tornar
us odiaré el punt just
per estimar-me una mica.
I plagiaré al Serrat
en aquella cançó
que encara no m'he après
perquè fa mal saber-la.
I m'adormiré
que ja s'ha fet tard
i em perdonaré
més aviat de cop
que de mica en mica.

2 comentaris:

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Bell,trist, igualment bell que trist.

jo no ho amagaré, ho escopiré contra la finestreta ínfima de l'avió i deixaré que l'aire encapsulat congeli qualsevol resposta.

jo ho diré. diré que intuïa el desenllaç inclús molt abans de que s'estés gestant.

Bell,trist, igualment bell que trist.

Miss otras y yo ha dit...

¿Qué ocurre cuando las voces interiores son muchas, y encima mujeres?
www.missotrasyyo.blogspot.com