divendres, d’abril 17, 2009

I m'assec a esperar-te


Com una llarga migdiada on mai venç ni la son ni l'ànim per calçar-se i sortir al carrer.
Com un vespre escoltant la pluja d'abril regant els geranis del balcó sense una pell per escalfar-me.
Com una partida d'escacs que acaba en taules, sense peus emparrant-se per les cames.
Com un respirar fluid, insonor, inodor, indolor, sense més finalitat que preservar la vida.
Com la millor butaca en la sala d'espera del dentista, llum solar, una bona revista i res més a fer que asseure'm a esperar-te. És una estratègia pobra però és l'única que m'ha funcionat, alguna vegada, fa un quant temps... I suposo que va valdre la pena l'espera.

3 comentaris:

Nisshin ha dit...

Sí, definitivament en cert sentit estem passant per moments similars... Jo també m'he assegut a esperar... Quina gran sala d'espera aquesta...

Icrida ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Icrida ha dit...

Veig k no sok la unica que espera...

El post antrior es bonisim! ;)

ps: pr, val la pena esperar?