divendres, d’abril 10, 2009

Extraordinari

És extraordinari!
Em pregunto si haurà canviat la teva veu i la sento cada dia. Em pregunto què els ha passat a les teves rialles que ara em semblen estúpides i desmesurades. Es mesclen els instants de vida i el pit no em basta per encabir-los en una sola alenada. La teva presència és borda i coixa, tèrbola. L'aire grinyola quan intenta encaixar els corrents dels notres pulmons respirant dins de la mateixa habitació. Però alhora va degotant records de quan el teu i el meu eren el mateix bufec. Potser no us serveix a vosaltres, però a mi em relaxa pensar que és el vent qui té nostàlgia quan em mira assegut a través de la finestra.
He sabut de tu veritats que no em calien. Quan parlen del que has fet, del que fas, quan t'insulten (quan t'insulto), una part de mi et compadeix a tu i als qui encara t'envolten o es mofa de l'espectacle. Però queda un racó que s'enfonsa una mica més, un orgull que s'esmicola, una autoestima obligada a canviar de pell per culpa d'unes quantes carícies que encara té pendents.
I quan estàs d'esquena et miro el cul. I quan sues t'imagino el sexe. I quan balles t'espio el ventre, llis i pigat. I et perfilo els pits quan dus samarretes blanques. Sense cap mirament, de tant en tant, torno a desitjar estripar-te les mitges contra el mirall del rebedor i que m'agafis amb força el cul mentre, amb les dents, em baixes la bragueta. No em poso trist si deixo caure el teu nom entre els motius d'algun orgasme.
És extraordinari! Quan et veig no tinc ganes ni de saludar-te. Però quan penso en quines coses bones vas fer per mi, sempre t'imagino sense calces.

2 comentaris:

TENDER EPITHELIUM ha dit...

una extra-ordinària visió m'ha vingut al cap: tot de ditades i bafs en un mirall (aquelles que fan tanta ràbia i et fan quedar tan malament davant les visites) i, pel terra, unes mitges satinades negres de les que s’ajusten a la cuixa amb un acabat en puntes (i és que les panties estan demodé!).

això de ser tan visual...ufff...i ara?qui se'n va a dormir ara?

Nisshin ha dit...

M'agrada això de que el vent sent nostàlgia quan ens mira asseguts a través de la finestra...