diumenge, de gener 11, 2009

Com ho diria...?

Després de tot no ha estat tan malament.
He aconseguit estimar-me prou com per a què vulguin estimar-me.
Sopars, telèfons, somriures, petons, nits...

Malgrat tot, necessito anar més enllà.
Potser és malaltís, però l'excés d'accés em desmotiva.
Necessito estimar-me tant
que no em calgui que els altres ho facin per mi.

M'adono que l'amor i la necessitat són antònims
i que necessiti que m'estimis és una paradoxa
massa complicada de resoldre si estàs al meu costat.

2 comentaris:

Cualquier otro ha dit...

Amén hermano

...que todo lo bueno llegue justo cuando has aprendido a no necesitarlo, tiene su punto, pero te hace muy pesado el camino.

En algún sitio leí ayer una cita de vete tú a saber quién: "quiéreme cuando menos me lo merezca, porque seré cuando más lo necesite"... pero debe ser el mismo que dijo "a tu casa fui a cagar..."

Un besito

TENDER EPITHELIUM ha dit...

el verb estimar, sí, també pot ser reflexiu, auto-recíproc, però a mi m'agrada quan és vicevèrsic.

pero, en realidad, lo que a mí me gusta es el verbo quisar.

a tí no¿?¿? ;)