diumenge, de desembre 23, 2007

Rèquiem per Porca Misèria


Hi ha moltes maneres de fer les coses. Tanmateix, em permetré la llibertat de simplificar-ho dient que les coses es poden fer bé o malament. Desconec la voluntat de la gent. Però em consta que voler fer les coses d'una manera determinada no implica necessàriament que així acabin sortint. La realitat és que, encara que les nostres àvies ens diguin el contrari, es jutgen els fets i no les intencions.

Per això ha arribat a emocionar-me veure com algú, no només a volgut fer una sèrie de televisió ben feta, sinó que a més ho ha aconseguit. Sobre gustos no hi ha normes i de ben segur que hi haurà qui no li hagi agradat Porca Misèria. No perdo de vista quins són els programes que tenen més audiència en aquest, el nostre país. El fet és que no em cal sentir-me ni soci d'una selecta minoria d'erudits ni recolzat per la contundent veritat de la majoria. Quan una cosa m'agrada, m'agrada!

M'agrada la naturalitat dels actors, la manera de tractar la imatge, les històries, els personatges, els guions, les cançons, ... M'agrada que algú es recordi dels investigadors. Potser algú s'haurà cregut que existim i que també som persones i no estrafolaris éssers despentinats, maltractadors d'animals i elaboradors de fum i líquids de colors. M'agrada que s'expliquin les coses sense voler donar lliçons, que es doni importància als detalls (que tenen importància!). Sí. M'agraden els plans curts d'unes mans adormides preparant cafè, les converses al lavabo d'una parella en que un es dutxa (evidentment nu!) i l'altra seu a la tassa. Reivindico el poder de les coses autèntiques!

No sé perquè han decidit acabar-la. Francament, crec que és la millor sèrie que ha emès mai TV3. Però s'ha acabat. I inclús això m'ha agradat, la manera en què la sèrie ha arribat al darrer capítol, sense estridències, sense forçar castells de foc. Aquesta ha estat una sèrie de personatges amb virtuds i defectes (humans) on al final no guanyen els bons i moren els dolents, simplement, perquè no hi havia bons ni dolents. A l'últim capítol els personatges no es tornen millors persones, no són boniques totes les històries d'amor ni tenen els pecadors una il·luminació moral que els condueix a salvar les seves ànimes. A l'últim capítol, les persones segueixen sent persones i viuen la vida tan bé com saben, com poden, com fem nosaltres.


Per això un rèquiem. Els trobaré a faltar.




PS: Què feu diumenge al vespre? Estic lliure. Truqueu-me si us plau!

divendres, de desembre 21, 2007

Música Activa


Amaga el seu cos sota un jersey de llana gruixuda, donat, ample. Li sobra roba als pantalons. Es recull els cabells, castanys, amb un llapis Staedtler de punta vermella fent un nus per damunt del seu clatell, llarg, esvelt. Seu a terra, al meu costat, fluint i fruint amb el blues dels alumnes més avançats de l'escola. Fumem del meu tabac, bevem del seu vi. Somriu sense motius o potser perquè li'n sobren, com a mi, ara. No l'havia vist mai abans que els seus ulls de nit encesa m'assaltessin tot baixant les escales. En aquell pati, sota de l'únic llimoner que ha gossat ressistir l'assetjament immobiliari de Gràcia, he sabut el seu nom, el timbre de la seva veu, el tacte dels seus llavis en el meu rostre i l'expressió del seu gest després de besar-la.

Elisabeth. És professora de piano i llenguatge musical. Jo avui, com cada dijous, anava a classe però m'he trobat amb el Festival d'hivern. He tocat l'única peça que he après des que vaig a classe i ho he fet fatal. Hem parlat, ens hem escoltat, hem rigut. L'he estat observant tota la nit. Ella ho ha notat. Quan el vi ja abundava, li he tret el jersey amb la mirada i he omplert l'espai dels seus pantalons amb el desig ardent del meu cos. No sé si hem fet l'amor o hem follat salvatjament contra el troc del llimoner. És un luxe no tenir l'obligació de definir els contorns de la imaginació i la luxúria.


En dir-li adéufinsl'anyquevé la pell de l'esquena se m'eriçava. Just quan renunciava a millorar la bellesa de la vetllada i em cordava l'abric, m'ha agafat d'un braç i m'ha renyat fent-me l'ullet per voler marxar sense tornar a bessar-la. Ara que he desaprès a creure en contes de fades sé que els moments són fràgils i la màgia efímera. La nostra nit ha acabat així, amb dos petons i dues mirades clavant-se fondes. No sé si els seus batecs galopen després d'acomiadar-nos com fan els meus. No sé si ens tornarem a veure o, més ben dit, si ens tornarem a mirar com hem fet avui. Però sé (i aquesta és una certesa que ja no puc perdre) que avui he reviscut.


I també sé (tot sigui dit) que mataria per que ara estés dintre el meu llit esperant que acabi d'escriure el que ara escric pensant en ella.

diumenge, de desembre 16, 2007

Ja que avui toca parlar del cor...

Busco motius per a no

Allunyar-me pel camí que

T'esquiva a cops d'oblit.

Enyoro perquè he viscut

Grans nits de suor i rialles

On ara rius i sues tu, amic.

dilluns, de desembre 10, 2007

Fotografies

No diria res de nou si afirmés que sóc nostàlgic. Es tracta d'un exercici massoquista que consisteix en furgar ben fort sobre les ferides que el temps em va tancant. Suposo que veure'm trist per haver perdut coses que volia conservar d'una manera o altra m'agrada, m'ajuda a saber que estic viu, que aprecio el que he viscut. Col·lecciono nusos a l'estómac i nits en blanc que hagués pogut evitar simplement no obrint aquella carpeta de fotografies...

Intentava dir-me a mi mateix que encara no havia copiat tots els meus documents cap al nou PC perquè no havia trobat el moment. Però de fet apreciava l'amnesia del disc dur en blanc. Fa una estona he acabat de copiar tots aquests records digitals i els he repassat. M'ha fet sentir estrany veure com ara el criteri de classificació que em sembla més encertat és el cronològic. Les fotografies m'han semblat com estrats de la meva petiteta història vital. Unes divertides, altres bucòliques, altres ardents, sensurables, grotesques, típiques, especials o també borroses.
Aquest pont a Vilafranca ha estat també un cúmul de situacions ben estranyes. M'allargaria hores fent elogis a aquells ulls foscos (gitana!), a aquell coll suau d'olor de pruna, als somriures que m'assalten pel carrer quan ja donava la nit per perduda, o a aquells vinets (potser masses), a aquella veu tímida amiga d'una amiga que m'anima a "seguir així", a les tardes de vent, ... I sobretot (SOBRETOT!!!) als amics que estan allà quan hi han de ser, per fer-me l'ullet, escoltar-me o parlar-me, però especialment: per fotre el ruc com Déu mana!!!! (un petit exemple de fotogràfic).