diumenge, de novembre 11, 2007

Quasi de pel·lícula

Em resulta paradoxal situar aquest relat en una tarda de diumenge. En el meu cas, no acostumo a tenir els sentits gaire esmolats després dels excessos nocturns del dissabte. Però no m'agrada mentir per banalitats cronològiques d'aquest tipus. Jo, us sóc sincer, només menteixo per fer mal a la gent que estimo i per atribuir-me virtuts que no tinc. Odio la gent que usa la calúmnia frívolament!

Era una tarda de diumenge i el 74 anava mig buit i tard, com sempre. En la cara de la gent es reflexava aquella mescla de tristesa i indignació que produeix el maleït canvi horari. La nit s'havia precipitat ben just passades les 6. Jo m'instruia en el noble art de no pensar en res tot mirant per la finestra, amb el cap contra el vidre. Sempre m'han sorprès els estranys mecanismes que desperten els nostres sentits. Especialment aquells que s'escapen de la raó. El fet és que vaig notar la seva mirada darrera meu. No sé a quina parada havia pujat, però em mirava. La seva delicada bellesa em va fer pensar que el pas dels seu ulls era casual. Però vaig seguir observant-la, cada cop menys dissimuladament. Una noia guapa, desconeguda, em mirava i responia a la meva mirada amb un somriure tímid, encantador. És irracional la por a fer el ridícul davant de qui no ens coneix. Però en el meu cas aquesta por i les dues maletes plenes de roba d'hivern que arrossegava van ser motiu i excusa suficients per no parlar amb ella.

Va baixar de l'autobús dues parades abans de la meva. Ara em dic a mi mateix que si hagués baixat a la meva parada l'hagués convidat a prendre cafè. M'hagués agradat seure, per exemple al Canigó, i seguir mirant-nos d'aquella manera... Però segurament m'enganyo. Si hagués baixat a la meva parada a tot estirar hagués reunit el valor per a dir-li adéu. El fet és que va baixar dues parades abans de la meva, enmig de les tanques metàl·liques sembrades arreu de la plaça, on aquelles obres fa segles que duren. Vaig seguir-la amb la mirada. Em va semblar sentir l'olor del seu perfum. Encara que segurament era el d'una altra dona. No feia per ella. Era un d'aquells perfums carregats de talc. Una fragància més pròpia d'àvies adorables o, potser, d'aquelles tietes solteres que sempre porten Sugus a les butxaques per regalar als néts que mai han tingut. Quan va posar els peus a terra es va girar, va seguir mirant-me. Les portes es van tancar esbufegant mentre ella s'embolicava amb la bufanda. Just quan l'autobús començava a moure's, va aixecar la mà, tímidament, i molt dolça es va acomiadar de mi amb un somriure abans d'enfilar cap al carrer Vallirana.

Em va costar admetre que se m'havia accelerat el pols. Però només travessar el túnel ja em vaig adonar que encara que carregués les dues maletes a l'esquena i corrés entre les obres no la trobaria. O pitjor encara, si la trobés què li diria? Es riuria de mi. O s'espantaria. La majoria de conductes que a les pel·lícules ens semblen romàntiques són maníaques, obsessives o directament delictives. Així que vaig baixar a la meva parada, a la de sempre.

Mentre endreçava els pantalons de pana, els abrics, la bufanda i els jerseis de llana dins del flamant armari de l'IKEA, vaig explicar l'aventura als meus companys de pis. No van mostrar gaire entusiasme. De fet, sospito que no em van creure. Com ja he dit, menteixo per atribuir-me virtuts que no tinc.
Avui també és diumenge. He agafat l'autobús a la mateixa hora. Ella no hi era.




6 comentaris:

Anònim ha dit...

Es cierto...
"Si un desconocido te regala flores... utiliza tu spray de pimienta"
El problema es que la realidad tiene demasiados segundos, que hay que rellenar con matices.
Considero más difícil conseguir que esta enorme cantidad de tiempo sea mágica que hacer rentable el rodaje de Titanic 2.
Y ya sin mariconadas: Viva tú, James Blunt de Vilafranca!!!

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Per part meva, trobo que és igualment detestable la mentida frívola així com la incredulitat encara més frívola.

En el meu cas, també era diumenge. un 24 de juny just estrenat. i era un noi una mica més conegut. ell sí va agafar l'autobús però jo em vaig quedar cimentada a l'andana. vaig maleïr-me en continu les 24 hores següents per no haver volgut que em deixés cap dada de contacte.

No cal que et digui que jo sí et crec,oi? A ulls clucs!! Un petó (l'he trobatamagat dins d'un bolso cursi-fifi-repipi)

Cosespetites ha dit...

Ah, eres tu el de les maletes? ;)

B-612 ha dit...

Ei! Ei! Voldria aclarir que estava fent literatura (o ho intentava). I això inclou ironia i broma. Sé perfectament que els meus companys de pis (i grans amics meus) creuen les coses que els dic (i com gaudeixo mentint-los!!). Això sí, és cert del tot que menteixo per fer mal a la gent que estimo. Pels que no ho sapigueu, sóc un cabronàs paranoic i obsessiu. Dels que s'inventen històries d'amor i maten els gats a pedradres!

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Qui no inventa històries d'amor? Que aixequi el dit, va!

M'has fet una mica de por. No per la paranoia i l'obsessió, sinó per lo de "cabronàs" (glups)

Fins i tot mates els gats que borden? Segur que a aquests no t'atreveixes a fer res més que acariciar-los el llom..

Joana ha dit...

Jo l'agafaria un altre dia ...Tampoc perds res... I si la veus de nou?
Convida-la a un cafè... tampoc passa res... I si passa?
A mi em sembla que no n'ets, de mentider!
;)
Bon cap de setmana B-612!