dissabte, de novembre 17, 2007

Punts de vista


Punt de vista núm. 1: "Va ser la història d'amor més intensa que havia viscut fins llavors. Malgrat totes les tristeses i rencors que van venir després, mai podré treure'm del cap l'afinitat que hi havia entre les nostres ments, com ens miràvem, la màgia harmònica dels nostres cossos quan es trobaven... Ens vam estimar molt, potser massa amb tan poc temps. Però sempre vaig saber que ella no es treia del cap la seva anterior parella. Primer em va semblar normal (un no es desvincula d'algú amb qui ha compartit anys de la seva vida de cop). Durant molt temps afirmava que m'estimava però que necessitava aclarir-se... Més tard va saber dir-me que encara l'estimava. Aquest va ser l'únic, però poderós, motiu de les nostres anades i vingudes. Aquest va ser el motiu pel qual em va deixar i pel que ara afirma que ja no m'estima. Diuen que no es pot estimar a més d'una persona alhora. Llavors, a mi em va arribar a estimar mai? Vull pensar que sí."


Punt de vista núm. 2: "Vam estar que sí que no. Però no va funcionar perquè jo encara estimava la meva anterior parella."




No em malinterpreteu. No és un retret. És un elogi al temps i la fantàstica virtut de la perspectiva, que tot ho aclareix.


Potser l'amor és un narcòtic que no afecta per igual a tothom.

Potser la memòria és feta d'un material massa làbil i les paraules caduquen amb el temps.

Potser mai vam ser sincers. O potser mai vam voler creure el que ens deiem.


El fet és que passat el dol més rigurós, els punts de vista es van separant. Sense saber quin parla de la realitat, un veu aquell amor sense mesura com un sinònim d'ingenuïtat, d'estupidesa. Mentre el segon resta valor a la història, disminueix allò que havia jurat recordar. Segurament veient, amb certa vergonya, aquell amor com un sinònim d'assaig o potser d'errada.


Quant n'he après de tot plegat!! Anem pel món creient que hi ha una realitat i que nosaltres només l'observem. Com a molt som capaços d'assumir que tenim opinions diferents a la resta d'observadors. Però, pel que m'ha ensenyat la vida fins ara, hi ha tantes realitats com ulls que miren, tantes com cors que bateguen. Tantes històries d'amor com persones que les viuen.

4 comentaris:

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Hi ha una persona molt especial per mi que s'autodefineix com "polimòrfic": tantes cares com cantonades tenen les llunes que caça..Sí, la realitat és ben polimòrfica i canvia de forma i de color segons des d'on la miris (i la visquis).

M'encanta sentir com els teus dits elogien la perspectiva i el temps (dues cares de la mateixa moneda) tot i que encara depenguis de la metadona per desintoxicar-te d'aquest narcòtic...


PD. espero que ahir et beguessis (almenys 1) gin&tonic a la meva salut!

Cosespetites ha dit...

Vaja, un post ple de reflexions, temes en que hi pens cada dia. Una cosa només et puc assegurar: les paraules se les emporta el vent, sobretot quan parlen d'alguna mena de compromís afectiu. El cervell només recorda el que vol recordar, el que és més fàcil i menys compromès, menys dolorós.

una lingüista elitista ha dit...

Gran reflexió (il·lustrada) sobre l'amor i les seves complicacions...!

n3fen ha dit...

mu bonico