dissabte, de novembre 17, 2007

Punts de vista


Punt de vista núm. 1: "Va ser la història d'amor més intensa que havia viscut fins llavors. Malgrat totes les tristeses i rencors que van venir després, mai podré treure'm del cap l'afinitat que hi havia entre les nostres ments, com ens miràvem, la màgia harmònica dels nostres cossos quan es trobaven... Ens vam estimar molt, potser massa amb tan poc temps. Però sempre vaig saber que ella no es treia del cap la seva anterior parella. Primer em va semblar normal (un no es desvincula d'algú amb qui ha compartit anys de la seva vida de cop). Durant molt temps afirmava que m'estimava però que necessitava aclarir-se... Més tard va saber dir-me que encara l'estimava. Aquest va ser l'únic, però poderós, motiu de les nostres anades i vingudes. Aquest va ser el motiu pel qual em va deixar i pel que ara afirma que ja no m'estima. Diuen que no es pot estimar a més d'una persona alhora. Llavors, a mi em va arribar a estimar mai? Vull pensar que sí."


Punt de vista núm. 2: "Vam estar que sí que no. Però no va funcionar perquè jo encara estimava la meva anterior parella."




No em malinterpreteu. No és un retret. És un elogi al temps i la fantàstica virtut de la perspectiva, que tot ho aclareix.


Potser l'amor és un narcòtic que no afecta per igual a tothom.

Potser la memòria és feta d'un material massa làbil i les paraules caduquen amb el temps.

Potser mai vam ser sincers. O potser mai vam voler creure el que ens deiem.


El fet és que passat el dol més rigurós, els punts de vista es van separant. Sense saber quin parla de la realitat, un veu aquell amor sense mesura com un sinònim d'ingenuïtat, d'estupidesa. Mentre el segon resta valor a la història, disminueix allò que havia jurat recordar. Segurament veient, amb certa vergonya, aquell amor com un sinònim d'assaig o potser d'errada.


Quant n'he après de tot plegat!! Anem pel món creient que hi ha una realitat i que nosaltres només l'observem. Com a molt som capaços d'assumir que tenim opinions diferents a la resta d'observadors. Però, pel que m'ha ensenyat la vida fins ara, hi ha tantes realitats com ulls que miren, tantes com cors que bateguen. Tantes històries d'amor com persones que les viuen.

diumenge, de novembre 11, 2007

Quasi de pel·lícula

Em resulta paradoxal situar aquest relat en una tarda de diumenge. En el meu cas, no acostumo a tenir els sentits gaire esmolats després dels excessos nocturns del dissabte. Però no m'agrada mentir per banalitats cronològiques d'aquest tipus. Jo, us sóc sincer, només menteixo per fer mal a la gent que estimo i per atribuir-me virtuts que no tinc. Odio la gent que usa la calúmnia frívolament!

Era una tarda de diumenge i el 74 anava mig buit i tard, com sempre. En la cara de la gent es reflexava aquella mescla de tristesa i indignació que produeix el maleït canvi horari. La nit s'havia precipitat ben just passades les 6. Jo m'instruia en el noble art de no pensar en res tot mirant per la finestra, amb el cap contra el vidre. Sempre m'han sorprès els estranys mecanismes que desperten els nostres sentits. Especialment aquells que s'escapen de la raó. El fet és que vaig notar la seva mirada darrera meu. No sé a quina parada havia pujat, però em mirava. La seva delicada bellesa em va fer pensar que el pas dels seu ulls era casual. Però vaig seguir observant-la, cada cop menys dissimuladament. Una noia guapa, desconeguda, em mirava i responia a la meva mirada amb un somriure tímid, encantador. És irracional la por a fer el ridícul davant de qui no ens coneix. Però en el meu cas aquesta por i les dues maletes plenes de roba d'hivern que arrossegava van ser motiu i excusa suficients per no parlar amb ella.

Va baixar de l'autobús dues parades abans de la meva. Ara em dic a mi mateix que si hagués baixat a la meva parada l'hagués convidat a prendre cafè. M'hagués agradat seure, per exemple al Canigó, i seguir mirant-nos d'aquella manera... Però segurament m'enganyo. Si hagués baixat a la meva parada a tot estirar hagués reunit el valor per a dir-li adéu. El fet és que va baixar dues parades abans de la meva, enmig de les tanques metàl·liques sembrades arreu de la plaça, on aquelles obres fa segles que duren. Vaig seguir-la amb la mirada. Em va semblar sentir l'olor del seu perfum. Encara que segurament era el d'una altra dona. No feia per ella. Era un d'aquells perfums carregats de talc. Una fragància més pròpia d'àvies adorables o, potser, d'aquelles tietes solteres que sempre porten Sugus a les butxaques per regalar als néts que mai han tingut. Quan va posar els peus a terra es va girar, va seguir mirant-me. Les portes es van tancar esbufegant mentre ella s'embolicava amb la bufanda. Just quan l'autobús començava a moure's, va aixecar la mà, tímidament, i molt dolça es va acomiadar de mi amb un somriure abans d'enfilar cap al carrer Vallirana.

Em va costar admetre que se m'havia accelerat el pols. Però només travessar el túnel ja em vaig adonar que encara que carregués les dues maletes a l'esquena i corrés entre les obres no la trobaria. O pitjor encara, si la trobés què li diria? Es riuria de mi. O s'espantaria. La majoria de conductes que a les pel·lícules ens semblen romàntiques són maníaques, obsessives o directament delictives. Així que vaig baixar a la meva parada, a la de sempre.

Mentre endreçava els pantalons de pana, els abrics, la bufanda i els jerseis de llana dins del flamant armari de l'IKEA, vaig explicar l'aventura als meus companys de pis. No van mostrar gaire entusiasme. De fet, sospito que no em van creure. Com ja he dit, menteixo per atribuir-me virtuts que no tinc.
Avui també és diumenge. He agafat l'autobús a la mateixa hora. Ella no hi era.