dimarts, d’octubre 02, 2007

Balcons i llunes, ciutats i nits

Se m'entrebanquen els somnis
entre els llençols de la tardor
que s'ha afanyat massa a venir.
M'enamoro de nou del meu coixí
que avui ha decidit dir-se com tu
mentre espio la lluna des del balcó.
Destil·lo el silenci de la ciutat
entre els esbufecs de dos veïns amants
entre la cadència tossuda dels motors.
I invoco la son entre vells llibres
llegint per primer cop versos que ja conec
avui que encara que la pols ompli el paper
els meus ulls miren amb llum encesa.














potser fumant llegeixo en veu baixa:


"El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.
Si ara apaguessin els llums dels carrers,

i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.
El poema és la nit,

la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,
i jo al terrat,

segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa."


Miquel Martí i Pol

3 comentaris:

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Aquí no hi ha lluna com a casa vostra(la teva i la del Genial Martí i Pol)però també en veu baixa, i potser (probablement)també fumant, intento fer fora la mateixa tardor que ningú ha convidat.I saps què fa ella?¿Se'n riu de mi fent-me olorar la pluja...

Joana ha dit...

No deixis de mirar i somriure.Si acluques els ulls et perder�s els llums de la nit!
;)

Lazarillo en América ha dit...

És molt bonic el poema este de Martí Pol