dilluns, de setembre 24, 2007

Homenatge al cos huma: EL COLZE

Torno a aquesta temàtica, després d'un llarg temps sense homenatjar-lo, amb una part del cos humà molt especial. El colze és un dels racons més oblidats de l'organisme. És una d'aquelles parts a les que no donem importància, que poques vegades rep el reconeixement que caldria, com acostuma a passar a tots el membres de la descuidada família de les articulacions.

Però el colze és un símbol clau d'evolució, cultura i sensibilitat. És el reflex ossi de l'intel·lecte. Sense anar més lluny, l'ós de la música està al colze i som especialment sensibles al seu tacte. Fem colzes per emmatzemar el que aprenem durant la vida. Les grans fites de la raça humana s'han degut a la nostra sociabilitat i a la força que ens dóna treballar junts per a un objectiu comú, com diuen els castellans, "codo con codo". Els colzes ens ajuden a pensar, a deixar fluir la imaginació. Sense poder aixecar el colze de tant en tant molts de nosaltres, potser per timidesa, no haguéssim conegut mai l'amor de les nostres vides, molts petons, moltes rialles, molts fantàstics polvos simplement no haguessin existit.

La millor manera d'adonar-nos de com necessitem una cosa és imaginar-nos que la perdem (si tenim la sort d'haver-ho d'imaginar). Els colzes ens humanitzen, sense ells l'única part del cos que tindríem a l'abast serien els genitals. Com es diferenciarien un home i una dona estirats al sofà si els dos tinguessin sempre les mans entre cames? Sense colzes no ens podríem abraçar. Sense colzes no ens podríem posar camises, ni corbates, ni sostenidors, ni ulleres. Sense colzes no ens podríem afeitar ni la cara ni les aixelles, no podríem obrir les ampolles de cava i ens hauríem de baixar els pantalons per cordar-nos la bragueta. Sense colzes tots ens saludaríem a les estacions com si fossim nazis i eixugar-nos el cul seria una apoteosi que segur que alguns eludirien. Sense colzes entraríem als bars, demanaríem una cervesa i els l'abocaríem pel cap (salutacions als fans dels clicks de Playmobil) esperant que alguna gota ens regalimi aprop dels llavis. Sense colzes no ens podríem pentinar i, segurament, només per portar la contrària, els ninotets lluminosos dels semàfors de vianants creuarien els braços en vermell tot esperant-se a sortir corrent amb els braços ben corbats en verd.

Per aquest motiu emeto el meu més sentit homenatge als colzes, perquè si no en tigúessim la nostra vida seria dura i grisa. És cert que el nombre de suïcidis per trets al cap i ingesta de pastilles disminuiria dràsticament. Però intenteu imaginar quanta gent moriria simplement de tristesa.

4 comentaris:

Shard ha dit...

Per cert, per què riuen sempre els playmobils?

B-612 ha dit...

shard, segurament sempre riuen pq no porten roba interior, o pq els apreta el casc que els han posat com a cabells. Són misteris que quedaran sempre per resoldre.

Joana ha dit...

I què seria el món ... i de nosaltres si no ens poguéssim abraçar???? ;)

Cosespetites ha dit...

I escriure aquest post sense colzes t'hagués costat moltíssim, perquè hauries d'escriure a mig metre del teclat, però sobretot perquè no hi hauria hagut tema.