dijous, de juny 07, 2007

Sang


Sí, el punt final era final. No hi ha lloc a discussió. Hi ha frases que de tan clares i tan crues no deixen lloc a fantasies ni esperances absurdes.

Però mai he estat del bàndol de les anàlisis. Per bé o per mal, hi ha sentiments que s’escapen de la mètrica encarcarada de la raó. Per això ara conviu en mi el més profund anhel d’oblit i una passió descontrolada que se m’emparra des del més profund del meu ventre fins a desbordar tots els meus sentits. M’hipnotitza la seva olor, els seus cabells cobrint-li les espatlles nues, els seus pits petits però turgents, rodons. Em deleixo per tornar a sentir el gust de la seva pell, del seu sexe humit i ardent descrivint el desig. Espio el contorn suau dels seus llavis i lluito contra mi per no besar-la furtivament com un animal descontrolat. Tanco els ulls i navego des dels seu turmells per sota les faldilles, recorrent com abans les seves cames amb l’aire entretallat sacsejant-nos el pit, predint el plaer que anuncien els gests. M’aferro al seu cos quasi com un nàufrag, recorro delirant els músculs de la seva esquena i el seu cul que es recargolen jugant amb la punta dels meus dits, de les meves mans obertes que clouen amb força la humitat olorosa i suau de la seva pell. Desprenc sense delicadesa la seva roba interior entre els esbufecs de la seva veu que impregna el meu coll i es dissol en l’aire que respiro a glopades. Alliberem la nostra excitació salvatgement, drets contra una paret ombrívola d’una sala poc transitada, mentre ens cridem els noms, ens devorem.

Tot això imagino mentre sec a l’ordinador intentant fer feina i ella passa a prop meu enfeinada o parlant entre rialles amb altres persones. Les seves faldilles s’agiten, la seva olor continua, amb ella, just darrera meu. I jo lluito per deixar de desitjar-la, per tornar a aprendre a estimar-la. No us preocupeu, ja he après que no tot és possible. D’aquí uns quants segles us ho explico. El que us puc assegurar és que no serà per no intentar-ho!

2 comentaris:

Joana ha dit...

NO puc esperar gaires segles...a saber com va la teva vida ni la resposta que li dones....Que no veus que estaré fent malves...Espavila't...vull somriures de tu i paraules com les saps dir i que no siguin de color gris...
Una abraçada!

B-612 ha dit...

No crec que sàpiga fer-ho abans de segles, si en sé algun dia. Mentrestant la meva vida segueix per altres camins. Aquests miraré de narrar-los amb freqüència! Un petó.