dissabte, de juny 23, 2007

Per començar una cançó


No sóc un gran autodidacta. Ni tinc talent per la música. Però m'agrada cantar, molt! A l'armari del meu nou pis m'hi espera sempre una guitarra. Talment com si fos una de les meves amants, espera allà dintre, sense demanar res. Quan la trec de l'armari l'estiro sobre el llit, la despullo amb impaciència reseguint la cremallera que perfila totes i cadascuna de les seves corbes, l'acaricio. Ella no pot evitar deixar anar els primers sons, no sempre afinats, mentres contrueixo aquest clímax. Sovint encenc una espelma amb olor de maduixa o me l'emporto al sofà del menjador. El fet és que m'aferro a ella i miro de fer el millor ús dels meus sentits, acomodar-los, amotllar-los a ella. Intento suplir la meva manca d'experiència i talent amb tota la voluntat que arreplego. Llavors arriba el gran moment. Ens alliberem. Les nostres veus inunden tot el bloc de pisos. Els meus companys de pis i també els veïns en pateixen sovint les conseqüències (espero que algun cop en gaudeixin). Deixo que l'aire entri a doll pels porus de la meva pell, frego canviant de ritme i posició tots els replecs del seu cos i ella em retorna, pletòrica, la seva veu que es mescla amb la meva. Arribem sempre junts a l'orgàsmic final i ens quedem uns minuts abraçats fent homenatge al silenci. Després la vesteixo i torna a començar la seva fidel espera en la foscor del meu armari.

L'últim orgasme que hem compartit:



PECES DE CIUDAD- JOAQUÍN SABINA

Se peinaba a lo garçon
la viajera que quiso enseñarme a besar
en la gare d'Austerlitz.
Primavera de un amor
amarillo y frugal como el sol
del veranillo de san Martín.
Hay quien dice que fui yo
el primero en olvidar
cuando en un si bemol de Jacques Brel
conocí a mademoiselle Amsterdam.

En la fatua Nueva York
da más sombra que los limoneros
la estatua de la libertad,
pero en desolation row
las sirenas de los petroleros
no dejan reír ni volar
y, en el coro de Babel,
desafina un español.
No hay más ley que la ley del tesoro
en las minas del rey Salomón.

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajesde un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer.
Y cómo huir
cuando no quedan
islas para naufragar
al país
donde los sabios se retiran
del agravio de buscar
labios que sacan de quicio,
mentiras que ganan juicios
tan sumarios que envilecen
el cristal de los acuarios
de los peces de ciudad
que mordieron el anzuelo,
que bucean a ras del suelo,
que no merecen nadar.

El Dorado era un champú,
la virtud unos brazos en cruz,
el pecado una página web.
En Comala comprendí
que al lugar donde has sido feliz
no debieras tratar de volver.
Cuando en vuelo regular
pisé el cielo de Madrid
me esperaba una recién casada
que no se acordaba de mí.

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis venas va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un liguero de mujer.
Y cómo huircuando no quedan
islas para naufragar
al país
donde los sabios se retiran
del agravio de buscar
labios que sacan de quicio,
mentiras que ganan juicios
tan sumarios que envilecen
el cristal de los acuarios
de los peces de ciudad
que perdieron las agallas
en un banco de morralla,
en una playa sin mar.

dijous, de juny 14, 2007

... i cent!



Ho he vist per casualitat i m'ha costat de creure: He arribat al post número 100!!!
Vaig començar a escriure en aquest racó sense saber on em portaria. Francament, no imaginava que coneixeria gent tan fantàstica com la que he conegut i em visita (GRÀCIES A TOTS i TOTES!!). És un aniversari curiós que arriba en un moment diguem-ne curiós, també, de la meva vida. Per un moment m'ha semblat que el destí em feia d'ullet, que m'obria una porta, que em donava una lliçó. Aquest és el final d'un cicle o, segons com es miri, el començament d'un altre. És justament així com m'ho prendré.

Per això deso la caixa blava amb tres forats. Dintre d'ella hi havia hagut tot el que desitjava, tot. M'embrutava els dits de blau sovint per remenar-li la memòria i no puc negar que em fereix relegar-la a les golfes. Però ara és allà on es mereix estar. Que la pols m'ensenyi a distingir entre record i vida.

Ara omplo el meu petit planeta d'un blanc escrupulós. Un espai intrigant, ple d'una il·lusió adsorvent, que espero anar tacant, mica amb mica, de lletres. A cops de vida cada cop més contundents com a mínim fins arribar a fer-ne 100 més.




(Us hi espero!)

dissabte, de juny 09, 2007

Només cal...


Només cal tenir els ulls ben oberts, els sentits desperts, la pell alerta. En qualsevol indret, sobretot en aquell on mai pensaves que passaria, pot sorprendre't la vida fent-te l'ullet o ensenyant-te la cuixa.
Per si finalment tens la memòria de la que presumies i arrisques els teus ulls lluminosos per llegir-me, construeixo aquí un homenatge al teu somriure.
Trobar la teva veu dient el meu nom, els teus ulls mirant-me sense reserves, envoltant-me, la teva alegria inoxidable i un pèl ingènua... Una dosi de vida que espero haver sabut compensar! :)








dijous, de juny 07, 2007

Sang


Sí, el punt final era final. No hi ha lloc a discussió. Hi ha frases que de tan clares i tan crues no deixen lloc a fantasies ni esperances absurdes.

Però mai he estat del bàndol de les anàlisis. Per bé o per mal, hi ha sentiments que s’escapen de la mètrica encarcarada de la raó. Per això ara conviu en mi el més profund anhel d’oblit i una passió descontrolada que se m’emparra des del més profund del meu ventre fins a desbordar tots els meus sentits. M’hipnotitza la seva olor, els seus cabells cobrint-li les espatlles nues, els seus pits petits però turgents, rodons. Em deleixo per tornar a sentir el gust de la seva pell, del seu sexe humit i ardent descrivint el desig. Espio el contorn suau dels seus llavis i lluito contra mi per no besar-la furtivament com un animal descontrolat. Tanco els ulls i navego des dels seu turmells per sota les faldilles, recorrent com abans les seves cames amb l’aire entretallat sacsejant-nos el pit, predint el plaer que anuncien els gests. M’aferro al seu cos quasi com un nàufrag, recorro delirant els músculs de la seva esquena i el seu cul que es recargolen jugant amb la punta dels meus dits, de les meves mans obertes que clouen amb força la humitat olorosa i suau de la seva pell. Desprenc sense delicadesa la seva roba interior entre els esbufecs de la seva veu que impregna el meu coll i es dissol en l’aire que respiro a glopades. Alliberem la nostra excitació salvatgement, drets contra una paret ombrívola d’una sala poc transitada, mentre ens cridem els noms, ens devorem.

Tot això imagino mentre sec a l’ordinador intentant fer feina i ella passa a prop meu enfeinada o parlant entre rialles amb altres persones. Les seves faldilles s’agiten, la seva olor continua, amb ella, just darrera meu. I jo lluito per deixar de desitjar-la, per tornar a aprendre a estimar-la. No us preocupeu, ja he après que no tot és possible. D’aquí uns quants segles us ho explico. El que us puc assegurar és que no serà per no intentar-ho!