dilluns, de maig 21, 2007

Un regal per obrir


Reconec (pels que ja em coneixeu), aviso (pels que encara no) que sóc una espècie aterrestre (o així em sento sovint). M’il·lusiono molt, amb massa freqüència, i amb pocs fonaments per imaginacions fantàstiques del que-podria-ser-si-… No només desitjo que els astres em somriguin, espero que així sigui, ho reclamo, ho exigeixo. I quan no ho fan, que és força sovint és clar, m’enfonso en la tristesa i la meva pròpia estupidesa. Ho he reconegut, he avisat.

Ara que ja ha passat, em sembla adient explicar-ho. El dia 13 de maig és un dia molt important per a mi, dels pocs que la meva nefasta memòria no aconsegueix oblidar. Com ja he explicat, tendeixo a ser especular en aquestes coses. Esperava (il·lús de mi!) que la persona implicada fes un petit gest fent-me veure que per a ella també era un dia important. I guardava amb pessigolles a la panxa una sorpresa que fa mesos que dissenyo dintre el meu cap. Un parèntesi per premiar l’esforç amb que portem la nostra infortuna. Un regal embolicat, sincerament, amb els millors desitjos i sentiments que he pogut aplegar. Una pretensió balsàmica potser simple, però molt honesta.

No ho explico com un lament (lamentar-me és absurd), escric per solidificar la meva santa estupidesa, per descriure la afonia estrident dels meus desitjos, dels fonaments de gelatina dels somnis. Ho explico perquè mirant el meu regal per obrir en un racó del meu nou pis, allà on el vaig engendrar, he après l’essència de la més pura tristesa.

(de tot se n’aprèn).

6 comentaris:

TENDER EPITHELIUM ha dit...

Just quan pensava a obrir els llençols del teu nou-gran llit, per veure si t’havies endormiscat més del compte, em trobo amb una il•lusió que es desfà a passes de gegant com el glaç de la foto…

Jo també, per sort o per desgràcia, em considero una mica a-terrestre; a voltes, se’m sumen més “a” i em torno a-pàtica, a-sexual, a-liena, i un llarg etcètera que no ve a tomb, però reconèixer-ho i dir-ho en veu alta, bé deu significar alguna cosa, no?

No em posaré a enumerar sentències amb la intenció d’aturar el desglaç com ara que “el temps ajuda a relativitzar, no a curar, però que tot (molt o poc) és qüestió de temps” o que “quan aprenguem a acceptar enlloc d’esperar tindrem menys decepcions”, bla bla bla…però algú (el coneixes?) va dir, o almenys això ha quedat com a empremta cibernètica en algun lloc no molt llunyà al teu planeta, que “les il•lusions, les fantasies, en canvi tenen la virtut de la sinceritat”.
Jo afegeixo que la vida és molt curta i no es fa cap mal expressant i demostrant sentiments nobles, encara que siguin conscientment unidireccionals. I ho remato: com diu una cançó de recent descoberta, “no deixis de caminar descalç,no fos cas que prenguis mal”. 1 abraçada

I M Q ha dit...

Algun dia, potser, aprendrem a desitjar allò que ens és permés, i no sols "afanys de guany d'hipòcrita domini". La teva dissort traspua creativitat, segueix llaurant...



P.S., la meva mentalitat recargolada em fa dubtar de la teva neutralitat: tot missatge té una intenció. No és cap crítica, només un petit monument a l'evidència: l'odi, la ràbia, el dolor, són sentiments de primer ordre. La venjança, sempre estèril, és de vegades inevitable. Qui som nosaltres per negar allò que sentim?

Déjà vie ha dit...

potser ella se'n recorda tant com tu però es nega el recordar. Tothom afronta les coses d maneres diferents. Tu amb els braços oberts i l'honestitat per endavant, altres tancant els ulls i magant regals sota el llit. qui sap.

Joana ha dit...

Regala't una cosa bonica per a tu,quelcom que et faci peça i aprèn a disfrutar-la...no esperis massa...
Una abraçada!

Cosespetites ha dit...

A mi també alguna vegada se m'ha quedat algun regal dins el calaix.

elquemaietvaigdir ha dit...

Oh, quina cançó més fantàstica Tender Epithelium....

"Camina descalç" a mi m'encanta també, i segur que tu la cantaries molt bé.

Jo no em sento a-sexual, però no puc fer sexe,
a-liena tampoc però a-lienígena un munt.

suposo que som una tropa.

Ànims!