diumenge, de maig 27, 2007

Punt i final!


Ningú neix sabent encaixar les derrotes. Jo tampoc. Haig de reconéixer que la vida m'ha tractat prou bé. Negar-ho seria mesquí. I no tinc gaire entrenament en l'art de perdre. No n'he sabut mai de donar-me per vençut. Per això tinc aquestes batalles tan cruents amb la realitat.

Per això ara sento aquest final com una derrota, com l'esfondrament del castell de naips de l'esperança que fa anys que teixeixo. Mai res m'havia ferit tant. Em sento estripat per dins, amputat, desproveït. Com si acabés de descobrir que tinc l'ànima de cartró pedra, falsa, ridícula. Com si portés segles construint un castell perquè ara hi habitin les teranyines i la pols. Mai, mai havia sentit així un final. Perquè aquest cop el que s'acaba no està al meu voltant, aquest cop en formo part. En resum, assisteixo a l'enterrament d'una part de mi. La part viva, avui, només sap plorar-la.

Però (i llegiu aquest però amb força, amb molta energia). Assumir la derrota és com llegir el punt i final d'un llibre que havíem volgut que durés per sempre. Entristeix, però ensenya a llegir millor. Deso cada paràgraf a la butxaca de la memòria per reviure'ls quan la melangia ja no els embruti. Però tanco les tapes, dures i feixugues. Punt. Per això, avui la meva derrota té regust de victòria.


(Sembla que l'amotllament a la derrota propi d'un català republicà abarca més àmbits dels que jo pensava. Víctima orgullosa del vici de demanar l'impossible!)

6 comentaris:

Cosespetites ha dit...

Esper que el temps aconsegueixi fer-te canviar la perspectiva, i allà on ara veus un final algun dia arribis a veure un inici.
Besades.

warp3r ha dit...

Suposo que és un d'aquells posts orientats a qui l'hagi d'entendre. Perquè jo no l'he entès O.o
En qualsevol cas -> http://www.youtube.com/watch?v=S2ZaVIJm74Q

TENDER EPITHELIUM ha dit...

El teu absolutisme que navega entre “mais” i “derrotes” sona d’allò + punyent…
Jo pretenc desertar però haver d’assistir al teu propi enterrament m’eriça la pell…
De totes maneres, i intentant tombar una mica la truita, no em diguis que no t’has imaginat mai com seria el dia del teu enterrament…

Tot i que hagis posat un punt i final tan convincent, suposo que saps que un llibre sempre es pot reobrir..ni que s’amagui emmig de dos llibres ben vistosos amb el llom al revès, ni que sigui el llibre de la llista negra, o aquella lectura obligatòria de l’institut que era infumable, o aquell totxo de 1r de carrera del “pope” de turno amb el que havies de combregar tant sí com no..

Tu ja ho dius, la melangia deixarà de criar pols algun dia..i llavors…el podràs a obrir i , potser, se’t dibuixarà un somriure…

Joana ha dit...

Sempre queda una petita llum que et guia i que et fa veure que més enllà de tu hi ha un altre "tu".Per tant caure en el teu propi fang només t'enfonsarà més i has de veure la petita llum, perquè sempre hi és , només fa falta que la busquis i la vegis...
No t'apaguis... Saps que pots, i a més, ho necessites...
una abraçada!

Candela ha dit...

Eiiiii petonets!!!!!! S'haurà de treballar dur i plegats per aconseguir-ho!

I M Q ha dit...

Només recordar que la successió de punts (ingènuament) finals acaben proclamant els punts suspensius. I és així com seguim vivint en l'incertesa

...