diumenge, de maig 27, 2007

Punt i final!


Ningú neix sabent encaixar les derrotes. Jo tampoc. Haig de reconéixer que la vida m'ha tractat prou bé. Negar-ho seria mesquí. I no tinc gaire entrenament en l'art de perdre. No n'he sabut mai de donar-me per vençut. Per això tinc aquestes batalles tan cruents amb la realitat.

Per això ara sento aquest final com una derrota, com l'esfondrament del castell de naips de l'esperança que fa anys que teixeixo. Mai res m'havia ferit tant. Em sento estripat per dins, amputat, desproveït. Com si acabés de descobrir que tinc l'ànima de cartró pedra, falsa, ridícula. Com si portés segles construint un castell perquè ara hi habitin les teranyines i la pols. Mai, mai havia sentit així un final. Perquè aquest cop el que s'acaba no està al meu voltant, aquest cop en formo part. En resum, assisteixo a l'enterrament d'una part de mi. La part viva, avui, només sap plorar-la.

Però (i llegiu aquest però amb força, amb molta energia). Assumir la derrota és com llegir el punt i final d'un llibre que havíem volgut que durés per sempre. Entristeix, però ensenya a llegir millor. Deso cada paràgraf a la butxaca de la memòria per reviure'ls quan la melangia ja no els embruti. Però tanco les tapes, dures i feixugues. Punt. Per això, avui la meva derrota té regust de victòria.


(Sembla que l'amotllament a la derrota propi d'un català republicà abarca més àmbits dels que jo pensava. Víctima orgullosa del vici de demanar l'impossible!)

dilluns, de maig 21, 2007

Un regal per obrir


Reconec (pels que ja em coneixeu), aviso (pels que encara no) que sóc una espècie aterrestre (o així em sento sovint). M’il·lusiono molt, amb massa freqüència, i amb pocs fonaments per imaginacions fantàstiques del que-podria-ser-si-… No només desitjo que els astres em somriguin, espero que així sigui, ho reclamo, ho exigeixo. I quan no ho fan, que és força sovint és clar, m’enfonso en la tristesa i la meva pròpia estupidesa. Ho he reconegut, he avisat.

Ara que ja ha passat, em sembla adient explicar-ho. El dia 13 de maig és un dia molt important per a mi, dels pocs que la meva nefasta memòria no aconsegueix oblidar. Com ja he explicat, tendeixo a ser especular en aquestes coses. Esperava (il·lús de mi!) que la persona implicada fes un petit gest fent-me veure que per a ella també era un dia important. I guardava amb pessigolles a la panxa una sorpresa que fa mesos que dissenyo dintre el meu cap. Un parèntesi per premiar l’esforç amb que portem la nostra infortuna. Un regal embolicat, sincerament, amb els millors desitjos i sentiments que he pogut aplegar. Una pretensió balsàmica potser simple, però molt honesta.

No ho explico com un lament (lamentar-me és absurd), escric per solidificar la meva santa estupidesa, per descriure la afonia estrident dels meus desitjos, dels fonaments de gelatina dels somnis. Ho explico perquè mirant el meu regal per obrir en un racó del meu nou pis, allà on el vaig engendrar, he après l’essència de la més pura tristesa.

(de tot se n’aprèn).

diumenge, de maig 06, 2007

200x140 cm


He trobat les dimensions dels meus somnis. Orietats de nord a sud, acompanyats per la llum que regala el balcó, d'uns colors càlids que combinen amb els tons de la pared, acariciant-me amb la siceritat amable del cotó.



He trobat les dimensions dels meus somnis. Encoixinats al barri de Gràcia, creats amb les nostres pròpies mans, les meves i les dels meus amics i companys de pis. Allà on ara visc, allà on els somnio, inclús l'aire em sorprèn portant de sobte l'olor de la novetat. Els carrers bullen de nous sons, noves veus, nous somriures...



He trobat les dimensions dels meus somnis. Les del meu llit nou, les de la meva nova vida!



(Visiteu-me, us espero)