dimecres, d’abril 25, 2007

La persistència de la memòria

Cada nit torno a aquella platja. Saps que no voldria confessar-t'ho però no he après encara a callar amb la mirada, com fas tu. Revisc (vull dir que recordo haver viscut) els nostres passos per aquella platja, el vent que ens embullava els cabells i les bufandes... Les onades, les recordes? I les pedres que vam fer saltar a cops de panxa sobre el mar. Els nostres cossos es fonien i el temps se'ns escapava de les mans. Simplement, no calia res més.
Ara torno, immers entre els llençols, embriac de memòries, de nou a aquella platja. Des que tu i jo no som nosaltres el mar s'ha cansat de bressar, al sol (com a mi) no li bé de gust llevar-se. He invertit tot el patrimoni dels nostres records a una sola carta. No ha estat una decisió complicada, no he tingut més alternativa que confiar en el temps. Però sovint, com avui, m'aturo davant d'aquell arbre sec on vam besar-nos i topo amb ell. Un cop i un altre, el temps persistent, incorromput, inexorable, cruel, elàstic i feixuc. El temps, aturat, mirant-me esperant que ell passi.
Proposta de Relats conjunts

3 comentaris:

Joana ha dit...

El temps no s'atura mai...tot i que a vegades ens ho sembla. I no deixis que la melangia t'aturi a tu. Mou-te més enllà dels records persistents, camina i no defalleixis.
Un relat entranyable!
una abraçada!

Cosespetites ha dit...

Precioses paraules per a una trista història.

barbollaire ha dit...

un relat preciós, company! Preciós...