dijous, de març 22, 2007

Un temps mort des de la feina...

Capgiro la meva ànima
en tots els angles que conec
combino ombres i llums
jugo a cartes amb l'atzar
i guanyo amb un farol.
Sense voler-ho et copio
el plor i el somriure.
Si alguna cosa he après
és que sóc com sóc,
així, com em veus, res més.
I estimo tant el que sé
com el que he d'aprendre.



(Potser algun dia poso una foto, compto les sílabes i itento rimar-ho. O potser no!)

8 comentaris:

Joana ha dit...

Com diuen en un anunci : " Porque tu lo vales!"

Cosespetites ha dit...

"I estimo tant el que sé
com el que he d'aprendre."

M'encanta. Si fos tu jo no canviaria ni una coma, però tu no ets jo, i ja bé ho dius, que ets com ets. Fes el que vulguis, perquè sempre estarà bé.

I M Q ha dit...

la poesia que té com a màxima aspiració la senzillesa. És un repte que sorteges amb solvència. Seguirem per aquí, salpebrant les cisures.

Candela ha dit...

Així ja està bé!!!! muas.

Déjà vie ha dit...

jo crec q aixi ja sta be.

barbollaire ha dit...

La força de les teves paraules dibuixen prou nítidament les imatges que ens obsequies.
Poderosament tendre.

Senzillament universal.

moltes gràcies

B-612 ha dit...

Moltes gràcies per la vostra poca exigència :) A TOTS!

n3fen ha dit...

ja he arribat...
a mi m'agrada, però continuo dient que ho podries fer millor.
ho has escupit tal i com sortia...
repeteixo,m'agrada. Quan fem un sopar per la ciutat?