dimarts, de març 27, 2007

Dimarts gris davant la finestra



Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
No puc lluitar, ni vull,
contra el tedi dels teus ulls,
contra l’enyor dels teus dits.

Sé que no puc exigir
la tornada del desig
ardent dels teus sentits.
Tansols m’assec aquí
sabent-te passar enllà,
esquivant el meu cos
amb la teva mirada.

Mentre miro l’altra gent
que passa pel carrer
que també em miren
i potser em somriuen,
petits abismes creixen
entre el teu nom i el meu.

Que sigui doncs el fred,
que sigui la distància.
Pot ser aquest el camí.
Només puc caminar-lo.

dijous, de març 22, 2007

Un temps mort des de la feina...

Capgiro la meva ànima
en tots els angles que conec
combino ombres i llums
jugo a cartes amb l'atzar
i guanyo amb un farol.
Sense voler-ho et copio
el plor i el somriure.
Si alguna cosa he après
és que sóc com sóc,
així, com em veus, res més.
I estimo tant el que sé
com el que he d'aprendre.



(Potser algun dia poso una foto, compto les sílabes i itento rimar-ho. O potser no!)

dissabte, de març 17, 2007

Under Construction


Aquest és un missatge d'avís a aquells quatre despenjats (que tan estimo) que de tant en tant deixen anar els seus ulls pel meu blog. Si noteu que escric poc és perquè tinc les mans plenes de pols, massilla, pintura i molta, molta il·lusió per posar apunt el nou pis. Em queden estones, tampoc m'esclavitzo. Però les aprofito per poc que pugui per llegir, tocar la guitarra o gaudir de sopars improvitzats d'aquells que acaben tornant a casa tard amb un somriure d'orella a orella. Comprendreu doncs que ara no escrigui gaire. Però prometo compensar-ho, segur que trobo la manera.


Petons i abraçades diverses, cadascú que triï com ho vol. Rebreu l'afecte personalitzat a casa vostra. :)

dijous, de març 08, 2007

La clau

És un trosset de metall, no gaire més. No gaire lluent per culpa dels anys canviant de butxaca. Però és la nostra clau, la del nostre nou pis de lloguer!

Posarem un pany nou, i pintura a les parets (un cop de mà serà ben vingut). Mica en mica s'anirà omplint dels nostres mobles, les nostres coses, les nostres vides... Finalment, després de sis anys amunt i avall en autobús i de dos mesos buscant, el Josep, el Ruben i jo ja tenim pis a Barcelona!


Estem a Gràcia i molta gràcia ens farà si ens visiteu. A poder ser porteu una ampolla de vi i moltes ganes de riure (qui vulgui pot portar també Filosofia i música i petons i potser uns formatges per anar picant o unes postres amb molta xocolata). Però no patiu, no tingueu pressa, hi haurà festes perquè tenim molt per cel·lebrar (som amics i anem a viure junts, som joves i la ciutat ens espera, som vius, molt vius!) i tots hi estareu convidats.


Mentrestant només tenia ganes d'explicar-vos que ja tenim LA CLAU.

divendres, de març 02, 2007

A la Sala de Reunions

Sempre he preferit el sexe portat com un ritual. Premeditat des de la primera mirada, creixent delicadament carícia a carícia, gest a gest... Però aquell cop va ser diferent.

Feia mesos que l'observava discretament i imaginava el seu cos recargolant-se amb el meu. Però ella sempre passava fredament pel costat de la meva taula. Molts matins, simplement amb la seva olor i aquell cul que s'allunyava amb cadència pel passadís ja trempava. El meu desig creixia cada cop més, com la seva bellesa. Havia robat el protagonisme dels meus somnis més roents, de les meves fantasies i dels meus orgasmes més íntims i privats.


Aquell dia estava especialment guapa, sexy. S'havia allisat els cabells, s'havia maquillat subtilment i somreia radiant. Vestia una samarreta de tirants cenyida que mostrava genersament les espatlles i part de l'esquena, de pell tersa. Un collaret de perles blanques desfilava des del seu coll fins al ventre a través de les sines rodones i tendres, sense sostenidors, que dibuixaven lleument el relleu dels mugrons. Els texans li esculpien els malucs com una segona pell i jugaven a intuir escletxes amb la pell del seu abdomen o de la seva roba interior, blanca, de cotó.


No va passar de llarg la meva taula. Es va aturar amb aquell somriure, em va mirar de dalt a baix i va deixar un paper sobre la taula d'amagat de la resta de gent de l'oficina. "A la Sala de Reunions". No hi deia res més. Tampoc calia. Vaig esperar uns segons a que ella anés fent camí i la vaig seguir escales avall. Tenia la clau. No sé com l'havia aconseguit ni m'importava. Aquell divendres a la tarda, un cop dins de la sala, tancats amb clau, vaig descobrir la grandesa del sexe més instintiu, més animal, tan passional! Amb la roba a mig treure, la corbata rebregada i els botons de la camisa descosits d'una sola estirada, li vaig arrancar el tanga fent servir les dues mans i ens vam entregar als nostres cossos damunt la taula rodona. Damunt la fusta perfectament encerada ens devoràvem entre crits de plaer i paraules obscenes a cau d'orella. Escampant les nostres olors, el nostre aire, com una explosió, sense límits ni reserves.


Encara ara, cada cop que ens reunim amb el departament de comptabilitat, la miro i crec sentir l'olor del seu sexe, el gust de la seva saliva mesclada amb el pintallavis i la seva veu entre esbufecs dient-me que no pari, que no pari, que no surti mai de dintre seu.


Avui ha vingut a la feina amb faldilles. A mitja reunió amb el Director, per sota de la taula m'ha posat la mà sobre el genoll i fent-me l'ullet ha deixat alguna cosa que m'he guardat ràpidament a la butxaca de l'americana. Quan he trobat un moment segur he pogut comprovar que era el seu tanga, vermell, també de cotó. Passada per una de les vetes hi havia una clau...