diumenge, de febrer 25, 2007

Estones de Cel

Ara arribo d'una altra costellada a casa del Francesc. Aquest cop era obligatori assitir a l'encontre amb una disfressa i no ha faltat el clàssic partit de futbol sobre terreny irregular. S'ha usat licor com a beguda isotònica i la victòria ha estat, com sempre, el luxe de ser-hi.

Podria fer-vos una crònica detallada de la trobada, però segur que ja se n'ocuparan a Aixonoésunacollaniésres. Jo us faré un resum:

: )

dijous, de febrer 15, 2007

Com un tren! (Fantasies blocaires)

No acostumo a agafar el tren. Generalment em cansa la gent que hi trobo, parada a parada, com un viacrucis. Però aquella tarda va ser diferent. Eren al voltant de les 4 i jo anava de Barcelona cap a casa. M'acabava de llevar perquè la nit anterior havia estat llarga i encara feia olor de dutxa. Feia un sol totalment primaveral, inusual pel mes de febrer. Jo seia al costat de la finestra escoltant música, prenent el sol, gaudint del trajecte. El vagó estava pràcticament buit. Tansols hi havia una senyora que feia Sudokus tota concentrada. Mai hagués pogut pensar que un vagó de tren podia ser tan agradable.


En arribar a Sant Feliu la senyora dels Sudokus va baixar. Però quan em pensava que em quedaria tot el vagó per mi sol, apurant el tancament de les portes va entrar una noia esbufegant. Va mirar a esquerra i dreta sense veure res i després de fer un pas em va veure. Va somriure lleugerament i es va apropar recuperant la compostura per asseure's just davant meu. Jo l'havia seguit amb la mirada. Tenia uns 24 anys. Caminava balancejant els malucs amb un ritme suau a través del passadís, mirant-me sense dissimular. Tenia els ulls de color mel i els llavis rossats, tendres i lleugerament humits, brillants. Portava una camisa vermella escotada fins a la mida justa per mostrar un collaret de pedres negres que es perdia entre el seu escot, la pell del seu pit era fina i bruna i s'intuïa lleugerament la tel·la blanca dels sostenidors. Uns texans, d'aquests lleugerament gastats, se li ajustaven molt avall exhibint un ventre llis i morè, un melic molt ben dibuixat, preciós. Quan va estar dreta davant meu va somriure tot posant-se els cabells, llisos i castanys, darrera l'orella i em va preguntar: "Puc seure?". No vaig parlar, jo també vaig somriure i vaig fer un gest s'assentiment amb el cap i em vaig treure els auriculars.


En asseure's davant meu vaig poder sentir la seva olor com de menta fresca amb un lleuger toc de madueixes. Però el més revelador va ser el gest que va fer en seure. Els seus texans van descendre mostrant aquelles dos clotets al final de la seva esquena i la goma elàstica de la seva roba interior: un tanga de color blau cel. No sabia perquè, però tenia l'impressió d'haver vist aquella imatge en algun altre lloc. M'excitava i malgrat que vaig intentar dissimular-ho crec que ella ho va notar.


Vam estar un parell de parades jugant a mirar-nos. Els seus genolls s'entrecreuaven amb els meus i es movia lleugerament, pràcticament imperceptible acariciant-me l'interior de les cames. Estava començant a tenir una erecció i vaig decidir apartar les cames amb l'excusa de parlar. La veritat és que que resultava familiar però la meva frase va sonar tant a tòpic que encara em va avergonyir més: "Ens coneixem?". "Pensava que no m'ho diries mai B612! Sóc la Cuca". Vaig poder notar el seu accent gironí i també els seus llavis quan va decidir fer-me dos petons.


- Què hi fas aquí?

- Doncs anava a un lloc però acabo de canviar d'opinió.

- I on vas ara?


Es va apropar fins a acariciar-me el coll amb l'alè i em va dir: "Vull que m'ensenyis els racons més amagats del teu planeta". No vaig poder contenir-me més. La proximitat del seu cos, de la seva veu, de la seva olor m'acceleraven el pols. Ens vam mossegar els llavis afamats, cobrint les nostres pells de saliva. Drets contra el vidre de la finestra vaig descordar-li d'una estirada la camisa mentre ella em descordava els pantalons. Desitjava poder agafar aquell cul que tants cops havia observat i desitjat. Però ella em girar i em va empènyer contra la finestra. Em va treure la samarreta amb violència i va baixar besant-me el pit, llepant-me, mossegant-me lleugerament fins que el tacte de la seva boca va envoltar-me d'un plaer extasiant. Les cames em tremolaven mentre ella em mirava intensament. Vaig haver de seure per no caure.


Quan vig estar sobre el seient ella es va posar dreta. Es va treure els sostenidors ràpidament, i mirant-me es va acariciar els pits. Es va posar d'esquena i va baixar lentament els texans. Les meves mans no van poder esparar més. El tacte era, sens dubte, un sentit molt superior a la visió. Es va asseure sobre meu movent-se, recargolant-se mentre jo li acariciava els pits, rodons i turgens, i esbufegava de plaer arran del seu coll. Els nostres gemecs es van mesclar amb la botzina del tren en creuar un túnel. La foscor va acompanyar dos orgasmes intensos, sorollosos, descontrolats. Un dins de l'altre, encara molls dels nostres plaers, vam restar asseguts fins a la sortida del túnel. Jo li acariciava el ventre que encara es movia en espasmes, ella m'agafava dels cabells i em recolzava el cap sobre l'espatlla.


En sortir del túnel ens va interrompre la veu d'una senyora que portava una revista de Sudokus. "Fills meus, qui pogués tornar a ser jove!!".





dilluns, de febrer 12, 2007

Regal lageR

Fa unes hores he rebut un regal d'aniversari. Feia dies que sabia que me l'estaven preparant i el neguit de la curiositat ja s'apoderava de mi...

Un mirall que em mira
una fotografia que m'observa.
Em miro al fons dels meus ulls
m'acaricio la barba descuidada.
Somric sense cap reserva
una vegada i una altra.
Però el millor reflex del teu regal
no el retorna la llum. La màgia
que fa esclatar el meu somriure
està forjat a l'anvers de la memòria
escrit a l'altra banda del cristall:
el traç dels teus dits, de les teves mans...


Porto hores buscant les paraules justes per dir-ho i fracasso. Un Regal com aquest, per com l'has pensat, per com l'has preparat, per com me l'has donat. Segueixo buscant les paraules justes...

(T'he dit que m'ha agradat MOLT?)

dissabte, de febrer 03, 2007

Fer-me gran

Acumular anys és una il·lusió
que retorna el mirall cada matí.
Aprenc dels oblits i dels errors
que no podré tornar a cometre.
Impacientment invento el futur,
enyoro el passat i l’estimo.
Però em miro les mans, respiro,
abraço amics, somric i ploro
com he fet sempre. I encara aprenc
que em sorprèn sentir-me la vida
creixent cada cop més dintre el pit.
M’escolto, em miro, em toco,
gaudeixo de mi, de fer-me gran
com qui es fa petit (vint-i-cinc cops).

Quart de Segle!







Demà, 4 de febrer del 2007, faré 25 anys!!!!



Jo sóc d'aquelles persones que somnien mil projectes,


que s'imaginen en el futur i s'enyoren en el passat...


Però també sóc d'aquelles persones que s'estimen,


(i molt!) el temps que els toca viure.


Per això us escric avui, perquè demà estaré ocupat


recuperant-me de la celebració!!!!!!!!!!