dimarts, de gener 23, 2007

Relats Compartits

(per encàrrec de la Joana, de retruc de l'Onix)

Moulin Galette
Santiago Rusiñol ( 1890 – 1891)


Mai el fred s’havia concentrat sota la seva gavardina com ho feia avui. Feia hores que intentava saber quan de temps portava assegut allà, pràcticament immòbil. Jugava mecànicament amb el fang que la humitat havia format sota els seus peus. Respirava. Potser era l’única cosa que li feia tenir consciència de ser viu. Perquè els seus pensaments, la seva petita ànima, es dispersaven dissolts amb el pas de les hores, es recargolaven entre les branques dels arbres, s’esmicolaven lentament amb el frec constant i llunyà del molí. Els seus ulls només coneixien aquell camí, que recorrien incansables, entre les seves mans buides i el banc de l’altra banda de la taula. No havia estat mai amant dels laments i ara es trobava dialogant cara a cara amb la nostàlgia. Aquell havia estat el seu petit racó durant tota una primavera i un estiu. Encara la veia davant seu, acaronant-lo amb les mans tèbies. Recolzava el cap contra la soca de l’arbre convidant a les formigues a passejar pels seus cabells rojos i somreia. El mirava amb els ulls serens i somreia sense reserves, sense límits, envoltant-la a ella, omplint-lo a ell. Jugaven a recórrer-se els palmells amb la punta dels dits i feien projectes. Tot era tan inspirador... Devoraven la vida. Construïen horitzons sencers. Es miraven i sabien que res podia espatllar aquella força, pràcticament màgica. Res, res, ... Anava repetint per si mateix. Cada tarda, des que la tardor va arribar, s’asseia en aquest banc a preguntar-li a la fusta podrida de la taula per què l’estiu s’havia acabat. Simplement no s’ho podia creure. No podia. Atemptava contra tantes coses que ell sempre havia cregut, que havien conformat els pilars dels seus sentits i els seus sentiments, que simplement no podia. Sense avisar, el sol es va anar cansant de sortir i una tarda els seus llavis van deixar de somriure. L’hivern va sortir de la seva boca amb un fil de veu. Una sola paraula, contundent, és tot el que va quedar d’ella. Després de tantes tardes d’olors desbordades damunt dels seus cossos, després de tants somnis escrits a quatre mans, després de tot, la por i l’oblit havien guanyat la partida. Després de tot, només butxaques plenes de records i una sola paraula. Adéu.

9 comentaris:

barbollaire ha dit...

Preciós... Quina prosa més encisadora...

Molt, molt bo...
Felicitats

B-612 ha dit...

Gràcies barbollaire! M'agrada que t'agradi!

Joana ha dit...

Nostàlgic...i poe`tic "olors desbordades damunt dels seus cossos..." mmmmmmmmmmmmmmmmm
Vés a Relats conjunts i te'l penjaran :)

sílvia ha dit...

Com diu el propi autor i la joana, el text és molt nostàlgic i inspirador. la meva frase preferida, d'entre moltes i si a algú li interessa:

"Encara la veia davant seu, acaronant-lo amb les mans tèbies. Recolzava el cap contra la soca de l’arbre convidant a les formigues a passejar pels seus cabells rojos i somreia"

Això d'escriure relats a quatre, o sis, o vuit mans sí que sóna inspirador..i més en aquests dies on la ciutat es vesteix de fred barroer i cel blau estrident..

Enhorabona (i gràcies) asteroïde!

Pd40 ha dit...

Molt maco, m'ha agradat com ho expliques, el text és molt bo. M'has fet entrar dins el relat, i aquest punt de melangia és ben bé del quadre. Felicitats!!

B-612 ha dit...

Moltes gràcies a tots! M'afalagueu i m'animeu a seguit escrivint! Petons

Anònim ha dit...

aquest home només va viure un any? :P

B-612 ha dit...

No, aquest home en va viure més d'anys. Però l'últim any que va viure li eclipsava la memòria. Havia estimat tant que ara ell només era una part d'ell mateix.

I M Q ha dit...

ho toques tot, i tot ho toques bé. Més, més i més, ben bé podria ser el meu crit extasiat i improcedent, però avui no és dissabte matinada sinó dilluns tarda. Una tarda plorosa que s'empassa els seus propis sospirs.

Per sort sempre quedarà alguna pèl-roja perquè no s'acabi mai de fer la nit.