dimarts, de gener 23, 2007

Relats Compartits

(per encàrrec de la Joana, de retruc de l'Onix)

Moulin Galette
Santiago Rusiñol ( 1890 – 1891)


Mai el fred s’havia concentrat sota la seva gavardina com ho feia avui. Feia hores que intentava saber quan de temps portava assegut allà, pràcticament immòbil. Jugava mecànicament amb el fang que la humitat havia format sota els seus peus. Respirava. Potser era l’única cosa que li feia tenir consciència de ser viu. Perquè els seus pensaments, la seva petita ànima, es dispersaven dissolts amb el pas de les hores, es recargolaven entre les branques dels arbres, s’esmicolaven lentament amb el frec constant i llunyà del molí. Els seus ulls només coneixien aquell camí, que recorrien incansables, entre les seves mans buides i el banc de l’altra banda de la taula. No havia estat mai amant dels laments i ara es trobava dialogant cara a cara amb la nostàlgia. Aquell havia estat el seu petit racó durant tota una primavera i un estiu. Encara la veia davant seu, acaronant-lo amb les mans tèbies. Recolzava el cap contra la soca de l’arbre convidant a les formigues a passejar pels seus cabells rojos i somreia. El mirava amb els ulls serens i somreia sense reserves, sense límits, envoltant-la a ella, omplint-lo a ell. Jugaven a recórrer-se els palmells amb la punta dels dits i feien projectes. Tot era tan inspirador... Devoraven la vida. Construïen horitzons sencers. Es miraven i sabien que res podia espatllar aquella força, pràcticament màgica. Res, res, ... Anava repetint per si mateix. Cada tarda, des que la tardor va arribar, s’asseia en aquest banc a preguntar-li a la fusta podrida de la taula per què l’estiu s’havia acabat. Simplement no s’ho podia creure. No podia. Atemptava contra tantes coses que ell sempre havia cregut, que havien conformat els pilars dels seus sentits i els seus sentiments, que simplement no podia. Sense avisar, el sol es va anar cansant de sortir i una tarda els seus llavis van deixar de somriure. L’hivern va sortir de la seva boca amb un fil de veu. Una sola paraula, contundent, és tot el que va quedar d’ella. Després de tantes tardes d’olors desbordades damunt dels seus cossos, després de tants somnis escrits a quatre mans, després de tot, la por i l’oblit havien guanyat la partida. Després de tot, només butxaques plenes de records i una sola paraula. Adéu.

diumenge, de gener 21, 2007

Buscant pis...


Ara arribo de casa del Sr. J, futur company de pis (juntament amb el Sr. R). Ens hem passat mitja tarda davant de la pantalla del seu PC buscant pisos de lloguer a BCN. Hem fet una llarga llista de pisos candidats. Però ara queda la dura feina de posar-se en contacte amb les immobiliàries per comprovar si els pisos encara estan disponibles i, en aquest cas, si podem visitar-los. Si tots estessin disponibles ens seria francament complicat decidir-nos. Uns ens agraden més per la zona (Gràcia a poder ser), altres per l'espai o pel preu (no més de 900 euros, esperem no ser massa optimistes)... Però tinc la sospita que molts dels pisos estaran ocupats, no sé perquè... Inclús hem trobat gangues que fan pudor de reclam publicitari. La frase: "No, aquest ja està reservat, però pot consultar la resta de pisos disponibles a la nostra pàgina web..." sembla que és força habitual. Així un aprèn a no emocionar-se quan troba un pis de 100 m2 amb cuina de vitroceràmica, calefacció, parquet i xemeneia al carrer balmes amb mitre per 800 euros. Santa innocència! Però el fet de buscar pis m'ha agradat. La idea ja és antiga, fa temps que ho planegem. Però ara va de debó: anirem a viure junts a ciutat!! Quina emoció!! Tot mirant pisos ja m'he posat en situació, ens he imaginat muntant la festa d'inauguració... Estic impacient per encetar aquesta nova etapa de la meva vida. Fa una olor de nou! M'excita, m'emociona, m'estimula... Me'n moro de ganes vaja!
Així que si algun lector ens pots donar un cop de mà:
ES BUSCA PIS DE 3 HABITACIONS A BARCELONA!!
(Qualsevol informació serà ben rebuda).

dijous, de gener 18, 2007

La virtut del silenci

Per conéixer a algú, ara ho endevino, les paraules són un mal vehicle. Explicant els nostres desitjos, preguntant, interessant-nos, ens descobrim a nosaltres mateixos però no als altres.
Per conéixer a algú, ara ho endevino, cal regalar-li un immens silenci, no enfadat ni distant, un silenci pur, sincer i expectant. Cal obrir bé els ulls, les orelles, el nas... per no perdre res del que ens arribi. Justament quan no es demana res, el que ens donen té valor. Amb el que rebem i amb que no rebem, podrem construir la manera de diferenciar com és algú de com voldríem que fos.

dissabte, de gener 13, 2007

Diàlegs cibernètics o Falta d'inspiració



















És tard, potser massa tard per ser divendres.
Ja no se sent la remor dels cotxes al carrer.
Tothom dorm, excepte tu i jo, en aquesta casa.
Quantes hores hem estat així, un davant de l'altre?
Recolzo les mans sobre les teves i t'observo.
M'ilumines el rostre com una finestra assoleiada,
t'escolto respirar pausadament i cansada com ara jo.
Garbello idees i paraules, qualsevol cosa que serveixi
per omplir el silenci opac i blanc dels teus ulls.
Desespero.
Tinc tantes coses a dir i alhora tan poques!
Temo avorrir-te amb les històries de sempre,
amor, desamor, tristesa, esperança...
Però tu sempre aquí, escoltant-me, pacient.
Potser sí que avui ja és massa tard.
Segur que demà ho veurem tot més clar.
Et deixo que descansis. És un plaer fer-nos companyia.

(Inicio/Apagar equipo/Apagar)

diumenge, de gener 07, 2007

MONOPOLI


Avui hem quedat per jugar al Monopoli. Un diumenge a la tarda com els de quan érem joves! Una partida extraordinàriament curta (només 2 hores i 20 minuts). Com els últims 3 cops que hi he jugat, he guanyat! Em pregunto:

M'hauria d'haver dedicat a les altes finances, l'especulació immobiliària i la borsa enlloc de dedicar-me a la ciència?
Tinc temps per estudiar Econòmiques?
I per entrar a l'Ajuntament de Marbella?
O simplement sóc afortunat en el joc?
(Odio els refranys!).

dijous, de gener 04, 2007

Construcció d'una esperança

Encara és tendre, tovet, acabat de sortir del forn, fa olor de nou. Potser acabarà tornant a passar per les meves mans per canviar una mica la forma... Però m'ha fet il·lusió penjar-lo perquè feia molt de temps que no escrivia.


Construcció d’una esperança

Retrobar el sentit dels nostres mots
Acariciar els silencis que caldran
Tornar a aprendre aquest art, tan senzill,
del vull no vull dels nostres cossos.
I potser oblidar-nos de qui hem estat
O potser recordar-ho amb més força
Per caçar al vol, ara que no és tard,
aquesta fràgil oportunitat
de tornar a gaudir de ser nosaltres.

dimarts, de gener 02, 2007

La Lluna (Una d'aquelles PETITES COSES)

Perquè fa dies que me la miro llargues estones, com feia abans, deixant fluir el silenci.
Perquè crec que l'altre dia em va fer l'ullet i potser em va dir (ben fluixet): tot anirà bé.
Però també i sobretot, perquè he vistat l'Eva i l'he trobat mirant amunt, com jo feia, amb els mateixos ulls, mescla de melangia, sorpresa i esperança.

Per això rescato versos del calaix, per recordar-me a mi mateix aquelles nits en que tenia ganes d'escriure. Ja tinc la llibreta apunt. Sento que torno!

LLUNA

No t’apartis de la meva mirada perduda,
ja sé que busco un cor que no puc trobar,
que tens la pell glaçada i el ventre mort,
però la teva claror se’m clava a l’ànima.

Atansa’t a la finestra i il·lumina el meu llit,
prou sé que la teva bellesa no pot omplir aquest buit,
tan sols necessito la teva fermesa que m’eixuga la por
i un fil de tendresa en el teu bressar distant.

Ara amaga el rostre i pinta de blau la nit,
explica’m el conte d’un demà preciós,
i porta’m al somni d’un petó robat.
Dormim en el balancí infinit de la matinada.