diumenge, de desembre 17, 2006

Silenci indefinit

La notícia no afectarà a gaire gent. Sou pocs els que em visiteu. Però no m'importa el nombre sinó tot el que heu vingut a deixar-me al meu petit planeta. Per tot això: GRÀCIES!

Però ara em cal guardar silenci. Simplement perquè no sé què dir. Perquè ben just tinc ganes de parlar amb mi mateix.

Així que agafo la primera bandada d'ocells i me'n vaig. És un viatge que no sé on em porta i, francament, no sé si tornaré. Si els camins (o potser les dreceres) em porten a casa vostra i teniu la porta oberta entraré a donar-vos les paraules que hagi après pel camí. I si teniu la porta tancada compartiré amb vosaltres el silenci. Què més puc fer?

Un a un us abraço i m'acomiado.
(...)

16 comentaris:

Anònim ha dit...

que pasa tio? no pasa res home... hi ha dies que no tenim res a dir, però segur que més endevant tens la necessitat de dir alguna cosa...? què passa? t'han amputat els braços i no podràs escriure més... si és així, et compadeixo (s'hauran acabat les masturbacions) apa johnny, salut!

Cosespetites ha dit...

T'enyoraré. Torna aviat.

Bon viatge

warp3r ha dit...

Si esperes que digui que continuis publicant. Saps que no ho faré. Sóc així de borde ;)

En altres paraules, publica quan et dongui la gana, això no és una obligació, si tens algo que dir ho dius i si no tranqui, ja tindras un dia d'inspiració.

En qualsevol cas pensa en allò de que mai saps qui et llegirà. Es com la teoria aquella de la incertesa, on dins d'una caixa amb un gat i tires veri: el gat és mort o viu? és les dos coses, fins que obris la caixa.

Apa, salut a cuidar-se i tajar-se aquest dissabte. Ens la veiem.

Uve ha dit...

Quina mala educació, presentar-te a casa meva i negar-me de sobte l'entrada a la teva... Esperarem, doncs, assegudets al replà, passant fred i gana i apretant els ulls fort, fort perquè tornis.

Anònim ha dit...

Comparteixo aquest silenci amb un deix de tristesa i et demano disculpes per la intromissió. No són paraules buides sinó plenes d'una emotivitat continguda. Avui, el silenci , demà, unes paraules...tant de bo.

Anònim ha dit...

vaia vaia... anónimo? anónimo? o es que potser no vols que se sàpiga la teua identitat? siguem tots anónimos!

Anònim ha dit...

hi ha qui, per molts anonimats que sostingui, mai no podrà amagar-se d'allò que realment és. La personalitat és, en aquest sentit, l'aniquilació de la màscara.

Joana ha dit...

Estimat b-612,
A uns quants quilòmetres d'on vius tu hi ha una llar, la meva, com tantes d'altres.Hi ha dies més emboirats i d'altres més clars, com a totes les llars... Hem embolicat els sentiments amb papers de colors...i un d'ells és per a tu. No tinc cap més drecera que em porti a casa teva, però sé segur que t'arribarà.
Un petó amb llum!
No deixis de tocar la guitarra ... mai!
Fins aviat!

Joana ha dit...

Malgrat no oblidar t'asseguro que els records et deixaran viure. No t'ho dic per fer-te patir més, només perquè sàpigues que és possible... més endavant, podràs.I si tenim ocasió , en parlarem.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Faig tard…..en concret 10 dies tard…bé, no..de fet, arribo mesos tard…

Just avui que descobreixo una petita-gran illa (bé, en concret un asteroïde que acull al meu príncep preferit) plena de bellesa, d’emocions, de sentiments d’algú desconegut –que no del tot, perquè comparteix lloc de naixença i alguns dels seus amics), que no gosa dir-se poeta…algú valent que ha compartit durant molts mesos racons de la seva intimitat, algú que té formació científica però vocació d’humanista..Algú que promet de la W.H. Auden, elixirs de rom i cigalons amb baileys, una estona de cel, nina simone, serrat, llach & sabina, com si fossin un trio indestriable, en martí i pol, cels i paisatges de la vella Europa, de la seva propia pell…molta, molta delicadesa, valentia…vida!!però d’aquella que tanta falta ens fa…almenys a mi…

En unes hores, m’hi he trobat enganxada…I ara…què faré¿?¿ Fa dies que intento aplicar-me la frase d’un tal Robert Fischer que diu que “Quan aprengueu a acceptar enlloc d’esperar tindreu menys decepcions”. Això deu ser una altra mostra per ajudar-me a aplicar-la, a que sí?¿?¿

Et desitjo un bo (boníssim) viatge….Moltíssimes Gràcies!

Seria tot un detall
i tot un gest, per la teva part,
que coincidíssim, et deixessis convèncer
i fossis tal com jo t’he imaginat

B-612 ha dit...

No crec que m'acceptin a Oxford. I potser és tard per deixar la ciència per passar-me a les lletres :) Comprenc que potser el teu anonimat és per compensar el meu silenci. Però com veus amb aquest comentari m'has fet parlar. Seria fantàstic, sí, ja ho saps que coincidíssim, i tinguès una adreça on visitar-te.

Anònim ha dit...

Tard¿?Hmmm…Diuen que mai és massa tard per res,…almenys quan més grans ens fem, més tendim a aferrar-nos a aquesta creença…

Sincerament, no pretenia compensar el teu silenci però em sento agraïda de que l’hagis trencat…i és que el meu anonimat és forçat: no tinc cap espai propi a la xarxa…em limito a fagocitar-me (sovint també hi interactuo) d’aquells petits-grans móns virtuals d’amics, coneguts i d’altres no tan coneguts als que m’inciten a entrar o als que m’auto-convido jo mateixa per pura curiositat o “causalitat”…

Òbviament, sí que tinc una adreça de correu física (ara mateix, força llunyana) i també una d’electrònica…Probablement –gosaria dir que gairebé segur- coincidirem abans “in live” que en algun blog propi…

He arribat al teu asteroide lliscant per “una mica d’alegria” i m’he trobat un salt al buit…però un buit que m'ha omplert fins dalt!!

B-612 ha dit...

Doncs ja m'avisaràs si ens trobem. Podria suposar la teva identitat però és un risc que no vull córrer. Sembla que t'agrada el joc de tenir avantatge :) i no seré jo qui canviï les normes. Confio que la teva audàcia per trobar-me virtualment sabrà escollir correctament el futur dels nostres encontres.

Confio poder donar "una mica d'alegria" aviat al meu planeta i espero que llavors no et buidi!

Anònim ha dit...

Només una salutació. No et conec de res, però he llegit unes paraules teves al bloc del barbollaire. No sabia si eres home o dona, però per llegir poesia no calen identitats.
Pel que veig, has deixat d'escriure. Llàstima.

Feliç Any Nou!

barbollaire ha dit...

Noi...
Venia a agraïr-te la visita a casa i m'he quedat penjat del teu bloc...
Crec que puc apendre molt de tu (com de tothom), i sembla que em deixes sense classes de recuperació.
Facis el camí que facis i hagis decidit, què els deus et siguin propicis.

De tot cor.
Una abraçada

Anònim ha dit...

No et negaré que m’agrada això de tenir avantatge…és una sensació agradable… però, com vaig dir ahir, és una situació forçada, com l’anonimat…Saps¿?M’agrada comprovar que no sóc la única que, tot i ser una nouvinguda, ja s’ha fet addicta al teu planeta de mots (Irònicament, el teu silenci va camí de ser el post més comentat!!)

No dubtis ni un moment que l’aigua passada seguirà omplint-nos i ens permetrà, si més no, recrear-nos i/o refugiar-nos…depenent del moment…“la mica d’alegria” crec que la trobarem a casa d’un amic teu que és qui té el copyright…

Voldria que el 2007 ens permetés a tots retrobar guineus i roses (i fins i tot serps grogues!) i poder compartir-les amb els asteroïdes i planetes veïns.

Mentrestant, resto aquí, tractant d’alimentar la meva perifèria….