divendres, de desembre 29, 2006

Rèquiem per un Opel Kadett

(Sí, el meu silenci ha estat curt. Simplement tenia ganes d'escriure).

Encara recordo quan el meu pare va arribar a casa amb el cotxe nou. Jo devia tenir uns 9 ó 10 anys. Era un cotxe enorme als meus ulls, nou, modern, brillant i de color blau marí. Era fantàstic!

Davant, conduïa mon pare i ma mare es barallava amb el mapes. Jo seia a darrera, al costat de la cadireta del meu germà que anava lligat com un astronauta. D'aquesta manera, sovint ajudant-nos d'un remolc, vam acampar en valls pirinenques i ens vam torrar en platges plenes de guiris. Més endavant vam passar a ser 5, la meva germaneta va ocupar la cadireta al seient central. Cada cop em resultava més difícil posar les cames i ja no podia recolzar el cap, coses de créixer. L'últim viatge estiuenc que vam fer tots 5 plegats va ser a Cantabria i Astúries. Ens vam instal·lar en un poble perdut en una vall que es diu Cicera. Allà el silenci era realment silenci i l'aire era aire. Entre carreteres sinuoses, formatge, cidra i paisatges preciosos el nostre cotxe s'anava fent gran.

Anys després, el Kadett s'havia convertit en el cotxe de la meva mare i com que ja vivíem a Vilafranca, el pobret s'avorria dintre el garatge. Però aviat va canviar la situació: em vaig treure el carnet! Amb ell vaig aprendre a conduir i vaig tenir els primers ensurts. Era extraoficial, però tenia les claus a la butxaca i el podia fer servir quan volgués (era el meu cotxe).

Amb ell he anat a festes majors, l'he omplert de sorra i d'amics per anar a veure el mar (tornant per les corbes del Catllà), m'he perdut mil vegades encara que només anès a passar l'ITV. Ha patit alguna rallada, bony, punxada i mutilació de retrovisors, però també pluges de flors, jocs de camuflatge amb poca gràcia (ehem!) i alguna que altre conducció sota els efectes de l'etanol (que no es repetiran). Ell em va portar al meu primer Congrès entre la boira lleidatana i es va curar a temps per portar-nos al paradís d'un hotel de la costa brava. Ell, cada diumenge em portava a dinar a casa de la iaia i cada dimarts i divendres a suar la cansalada en un camp de futbol. Al seient del copilot hi va seure el meu jefe perquè l'acompanyés a casa.

El meu kadett blau marí va ser el primer cotxe on vaig fer l'amor i també el primer que em va sentir plorar desconsolat. Ell em va permetre tantes vegades gaudir de llocs bonics amb bona companyia que m'adono que li dec mil carícies, mil somriures. M'adono que és coautor d'alguns dels millors moments de la meva vida.

Però s'ha fet vell, ja no sap si té set i li cal beure, li tremola el pols. Està brut (això és culpa meva) i cansat, l'aire i l'aigua li perforen les entranyes, li patina l'embragatge i es descompta en caminar. Ben just pot escalfar-se a l'hivern i a l'estiu es fon de patiment, li costa aturar-se sense queixar-se i no recorda com cantar les cançons. Per això ahir li vam donar la mort dels elefants. Ara dorm dintre del primer garatge on va dormir, sense equipatge al porta-maletes, però carregat fins a l'antena de nostàlgia, de preciosos bocins de la meva vida.

Ara el seu lloc l'ocupa un Renault Megane de color gris. Encara no ens coneixem però és molt confortable. No em viscut junts i, de fet, no és el meu cotxe... Però tinc les claus a la butxaca i el puc fer servir quan vulgui! :)

6 comentaris:

martí... ha dit...

i aquell caset dels The Doors!

B-612 ha dit...

Ostres!!!!! El pròxim cop que vagi a Torrelles (que espero que sigui aviat) te'l rescato.

Cosespetites ha dit...

Quina passada, tota una vida des dels ulls d'un cotxe!

Joana ha dit...

M'encanta llegir-te de nou...
És tota una sorpresa. El meu primer cotxe va ser un Ranault 4 L groc, baixàvem a Bcn a estudiar 5 o 6 a dins, imagina't i... les marxes estaven al davant, encastades , i els seients no eren avatibles... :(
Ens llegim
Bon Any!

B-612 ha dit...

Joana, sé que és una sorpresa. Però m'he adonat que tenia ganes d'escriure i això em fa sentir viu. És un plaer saber-te lectora. Ostres! l'R4 quin gran cotxe! El meu avi en tenia un de blanc.
Ens llegim!
Bon Any!

I M Q ha dit...

La poètica dels oblidats, el lirisme de la nostàlgia.

És un plaer entrebancar-hi, i poder també, dibuixar un somrís convençut.