divendres, de desembre 29, 2006

Rèquiem per un Opel Kadett

(Sí, el meu silenci ha estat curt. Simplement tenia ganes d'escriure).

Encara recordo quan el meu pare va arribar a casa amb el cotxe nou. Jo devia tenir uns 9 ó 10 anys. Era un cotxe enorme als meus ulls, nou, modern, brillant i de color blau marí. Era fantàstic!

Davant, conduïa mon pare i ma mare es barallava amb el mapes. Jo seia a darrera, al costat de la cadireta del meu germà que anava lligat com un astronauta. D'aquesta manera, sovint ajudant-nos d'un remolc, vam acampar en valls pirinenques i ens vam torrar en platges plenes de guiris. Més endavant vam passar a ser 5, la meva germaneta va ocupar la cadireta al seient central. Cada cop em resultava més difícil posar les cames i ja no podia recolzar el cap, coses de créixer. L'últim viatge estiuenc que vam fer tots 5 plegats va ser a Cantabria i Astúries. Ens vam instal·lar en un poble perdut en una vall que es diu Cicera. Allà el silenci era realment silenci i l'aire era aire. Entre carreteres sinuoses, formatge, cidra i paisatges preciosos el nostre cotxe s'anava fent gran.

Anys després, el Kadett s'havia convertit en el cotxe de la meva mare i com que ja vivíem a Vilafranca, el pobret s'avorria dintre el garatge. Però aviat va canviar la situació: em vaig treure el carnet! Amb ell vaig aprendre a conduir i vaig tenir els primers ensurts. Era extraoficial, però tenia les claus a la butxaca i el podia fer servir quan volgués (era el meu cotxe).

Amb ell he anat a festes majors, l'he omplert de sorra i d'amics per anar a veure el mar (tornant per les corbes del Catllà), m'he perdut mil vegades encara que només anès a passar l'ITV. Ha patit alguna rallada, bony, punxada i mutilació de retrovisors, però també pluges de flors, jocs de camuflatge amb poca gràcia (ehem!) i alguna que altre conducció sota els efectes de l'etanol (que no es repetiran). Ell em va portar al meu primer Congrès entre la boira lleidatana i es va curar a temps per portar-nos al paradís d'un hotel de la costa brava. Ell, cada diumenge em portava a dinar a casa de la iaia i cada dimarts i divendres a suar la cansalada en un camp de futbol. Al seient del copilot hi va seure el meu jefe perquè l'acompanyés a casa.

El meu kadett blau marí va ser el primer cotxe on vaig fer l'amor i també el primer que em va sentir plorar desconsolat. Ell em va permetre tantes vegades gaudir de llocs bonics amb bona companyia que m'adono que li dec mil carícies, mil somriures. M'adono que és coautor d'alguns dels millors moments de la meva vida.

Però s'ha fet vell, ja no sap si té set i li cal beure, li tremola el pols. Està brut (això és culpa meva) i cansat, l'aire i l'aigua li perforen les entranyes, li patina l'embragatge i es descompta en caminar. Ben just pot escalfar-se a l'hivern i a l'estiu es fon de patiment, li costa aturar-se sense queixar-se i no recorda com cantar les cançons. Per això ahir li vam donar la mort dels elefants. Ara dorm dintre del primer garatge on va dormir, sense equipatge al porta-maletes, però carregat fins a l'antena de nostàlgia, de preciosos bocins de la meva vida.

Ara el seu lloc l'ocupa un Renault Megane de color gris. Encara no ens coneixem però és molt confortable. No em viscut junts i, de fet, no és el meu cotxe... Però tinc les claus a la butxaca i el puc fer servir quan vulgui! :)

diumenge, de desembre 17, 2006

Silenci indefinit

La notícia no afectarà a gaire gent. Sou pocs els que em visiteu. Però no m'importa el nombre sinó tot el que heu vingut a deixar-me al meu petit planeta. Per tot això: GRÀCIES!

Però ara em cal guardar silenci. Simplement perquè no sé què dir. Perquè ben just tinc ganes de parlar amb mi mateix.

Així que agafo la primera bandada d'ocells i me'n vaig. És un viatge que no sé on em porta i, francament, no sé si tornaré. Si els camins (o potser les dreceres) em porten a casa vostra i teniu la porta oberta entraré a donar-vos les paraules que hagi après pel camí. I si teniu la porta tancada compartiré amb vosaltres el silenci. Què més puc fer?

Un a un us abraço i m'acomiado.
(...)

diumenge, de desembre 10, 2006

Simplement improvisant

Exiliem a la nostàlgia.
Calem foc als protocols.
Abolim les condicions.

Compartim el que hem viscut
com la part més íntima
que ens uneix i també ens descriu.
Però deixem fluir el temps
sense lletres petites
ni resums, ni conclusions.

Prohibim conjugar passats,
condicionals i futurs.
Estimem cada detall
del que ara podem viure.
Degustant pausadament
el plaer de tenir-nos.
Elogiant la sort de poder
mirar-nos i somriure.

La fórmula és senzilla.
Tu i jo, ara i aquí,
simplement improvisant.

dissabte, de desembre 02, 2006

El Massatgista

Ja tornava a estar asseguda allà, davant de l'ordinador d'aquella oficina. Absolutament res havia canviat des del divendres. Tot era igual que havia estat els últims 3 anys: la persiana metàlica, el ficus de plàstic ple de pols, la còpia descolorida dels rellotges de Dalí i aquella olor a paper i fotocopiadora. Aquells mateixos escassos 5 metres quadrats on havia gastat 8 hores diàries, de 9h a 13h i de 15h a 19h, de dilluns a divendres... S'adonava que mai l'havia motivat especialment la feina. Però tampoc l'entristia. No tenia gaire responsabilitat, no tenia mals de cap i en tenia prou per viure.
Ara bé, avui era diferent. Hi ha sentiments que guarden relacions tan estranyes que ens ataquen per sorpresa. Aquest dilluns, al metro, havia segut davant d'una parella d'universitaris. Seien un al costat de l'altre i es miraven amb una intensitat que semblaven descubrir-se de nou a cada instant. A la parada de Liceu el jove li va dir que l'estimava i es van fer un petó. Era dilluns al matí!, pensava ella mentres se'ls mirava de reull. No va poder evitar inundar-se d'enveja i odiar aquells dos que li acabaven de dir a crits que estava totalment sola.
No es va poder treure aquest pensament del cap. Ella era una dona més aviat guapa, ben educada, mitjanament culta... Què li havia passat? Ja ni recordava la última vegada que algú li havia dit que l'estimava. De cop li semblava que tota la seva vida no tenia sentit. Res del que feia la motivava. A més a més, avui el dolor de l'esquena era especialment fort. Era com una punxada que li baixava des de les cervicals fins a la zona lumbar per la banda dreta, justament la banda on tenia el monitor del seu ordinador. Ja feia mesos que patia d'aquest mal i d'unes setmanes ençà cada dilluns al vespre anava a fer-se massatges. La senyora Matilde era una dona d'uns 50 anys que vivia al 3r 2a del seu bloc de pisos i que complementava la seva rídicula pensió d'aquesta manera. La veïna del 1r 3a li havia explicat que gràcies a ella ja no patia del "nervi siàtic" i per provar-ho no s'hi perd res!
A les 8 del vespre seguia molt trista. No tenia ganes de fer res però tenia hora pel seu massatge. En el fons, va pensar, no podia solucionar la seva vida de cop. Ara bé, podia començar per solucionar el mal d'esquena.
Quan va trucar al timbre va sortir a obrir la senyora Matilde amb el braç esquerre enguixat. Havia caigut i tenia una petita fractura. Però li va dir que no es preocupés. El seu fill era fisioterapeuta i havia vingut per no deixar els seus pacients penjats. Li va dir que en 10 minuts l'atendria. La va fer seure al rebedor i va marxar. A ella no li va agradar la situació perquè ja coneixia aquella dona i li anava bé. Però ja estava allà i estava cansada per prendre decisions. Simplement es va deixar portar.
Al cap de 15 minuts, la va sortir a trobar un home alt i morè amb uns ulls verds serens i amplis. Vestia amb una bata blanca impecable i uns texans. "Hola! Ets l'Elena oi? Passa sisplau. Explica'm què et passa...". Tenia una veu greu i càlida. La seva manera de parlar i de mirar-la la fa fer sentir molt còmode, tranquila, com si sabés que estava en bones mans. I justament les seves mans va ser el primer que va sentir. Es va despullar i es va estirar sobre del llençol blanc acabat de posar. Ell va cubrir-li el cul amb una tovallola tot abaixat la goma de les calcetes per deixar la zona lumbar descoberta. Tot feia una olor molt agradable a menta.
Ell li va preguntar si estava còmode i si tenia fred i ella va respondre que estava tot bé. Llavors va sentir la fredor de la crema sobre la seva esquena i immediatament l'escalfor de les seves mans. Ja s'havia fixat en les seves mans al rebedor. Tenia les mans grans, la pell fina i unes ungles molt ben cuidades. Però el millor de tot era el que era capaç de fer amb elles damunt la seva esquena. Va començar amb un massatge suau al voltant del coll i va anar baixant fins a les cames fent petits cercles amb els dits i els palmells de les mans.
Normalment aquest tipus de massatge la relaxava tant que es quedava mig adormida. Però aquest cop era diferent. Ella estava allà, nua, amb els ulls tancats, sentint l'escalfor de les seves mans damunt el seu cos, la seva olor, la seva veu preguntant-li què tal anava... Estava molt excitada i això l'avergonyia. Va pensar per un moment la sort que tenia de no ser home, perquè estava segura que una gran erecció la delataria. Aquesta estranya idea la va portar a obrir els ulls.
Ell estava dret just davant seu. Ja feia estona que hauria d'haver passat a un altre tipus de massatge una mica més dolorós. Però estava gaudint i no tenia pressa. Era la última pacient i tenia un cos deliciós. Li agradava com tancava el ulls, els cabells rossos que li queien a un costat de l'espatlla i l'olor que desprenia. Sentia que ella li entregava el seu cos amb una confiaça inusual per un pacient nou. I certament, l'havia trobat guapa només veure-la. Tenia els ulls d'un color terrós i la pell clara i tersa. I aquella samarreta li mostrava les corbes d'uns pits que no va poder evitar imaginar nus. Estava ajudant a la seva mare i el que li estava passant era molt poc professional: estava totalment erecte.
Quan ella va obrir els ulls, tenia els texans a un pam. Li va costar posar-se en situació. Ell li estava fent el massatge cervical. Aquella forma era escandalosa. Aquell no podia ser l'estat de repòs i pensar que ell estava erecte la va fer sentir violenta però alhora desitjada. No va fer res. Va decidir assegurar-se'n perquè li feia por fer el rídicul. Potser tot plegat era fruit de la seva imaginació. De fet, ella feia estona que l'imaginava a ell fent-li el massatge totalment nu, els seus braços forts agafant-la per la cintura, els seus llavis carnosos besant-la, recorrent-li els pits... Les seves mans acariciant-la... El seu cos dintre del seu, impregnats de crema...
Però la por els va vèncer a tots dos. Aquella nit ell va masturbar-se amb les mateixes mans que minuts abans havien acariciat el seu cos, amb la imatge d'ella estirada, mig nua, respirant d'aquella manera, lenta però continguda, que indica plaer.
Ella es va estirar cara avall damunt del seu llit, totalment nua i es va regalar una nit d'orgasmes plena de les seves mans, de la seva veu i del que amb la imaginació va descobrir darrera d'aquells texans.
L'endemà, en seure a l'oficina davant de l'ordinador va notar una punxada. Potser hauria de tornar al massatgista perquè ho treballés més a fons...