divendres, de novembre 24, 2006

Paraules i fets


Darrerament m'he adonat que he rellevat el silenci a les golfes de casa meva. Encara recordo ara quan ell i jo érem amics i ens asséiem un davant de l'altre a escoltar-nos. Havia après tantes coses d'ell! Sense el silenci les paraules no tenen sentit, perquè són fràgils i es desgasten amb molta facilitat.

Darrerament he estat enmig d'una llarga batalla entre els sentiments dels sud i els del nord. He volgut fer el paper del mediador que resol els problemes amb grans discursos. El resultat ha estat nefast! He naufragat en un mar de paraules que ja han perdut el seu sentit, he perdut la credibiltat danvat d'altres i, el que és més important, davant meu també. Per resoldre un conflicte cal deixar que parlin les dues parts, escoltar-les i sovint deixar-los-hi temps perquè es clavin unes quantes bufetades. Els veredictes i les sentències s'escriuen després del fet, no abans.

És un tòpic que les paraules no són res si no van acompanyades de fets. I per això m'estiro dels cabells quan m'adono que he inflat d'aire les coses que més importen en la vida, començant per mi mateix. Així que, encara que sigui tard, aparco les paraules i vaig a embrutar-me les mans!!

4 comentaris:

unanina ha dit...

M'alegro que ara vegis les coses d'aquesta manera. A vegades un silenci ens pot dir més coses que les paraules, o simplement ens pot ajudar a entendre-ho millor tot plegat. A vegades no cal parlar-ne més, simplement fer d'espectador i deixar que les coses passin sense haver-les d'analitzar tant, perquè hi ha coses que no es poden explicar amb paraules.

Per cert, la foto... on tens la campaneta tu? Que te l'has empassat?

B-612 ha dit...

Cert. (Silenci)

M'he empasat la campaneta per no parlar més. Calien mesures dràstiques! :)

Cosespetites ha dit...

I de cop m'has fet pensar en aquella canço italina... Parole, parole, parole

I M Q ha dit...

seria difícil intubar-te (m'he posat científic, per confirmar que les meves crítiques apendiculars eren pura mofa).
Millor, així protegeixes les teves privilegiades cordes de les inclemències del temps (que no de les inclemències de la vida, tothom sap que viure mata).

I ara fixa't, com que el matí està inspirat, ajuntem dos conceptes teus (perquè tu ets la mateixa persona) amb les pròpies paraules que ara escric, i que vénen a voler significar tot allò que no dic. Si em dedico a comentar la teva fotografia és per il.luminar indirectament allò (aquell) que hi ha darrera, amagat, fredolic, insegur, però vibrant, desimbolt (sisi, amb 'b') i tenaç. Els petits reptes del dia a dia, les muralles que mirem de reüll, les paraules que ens embafen la boca...

Al final, sempre acabo parlant massa. Per sort, sempre quedarà el silenci