dissabte, de novembre 25, 2006

"La super de nit" (III) amb el permís de la Joana


Les nits als hospitals s'omplen d'una calma inquietant, d'un silenci que només s'interromp pels sorolls d'algunes queixes, roncs i carretons pels passadissos. Ella coneixia de sobres com pot resultar d'angoixant per un pacient passar la nit sol en una d'aquelles habitacions i sempre mirava de fer-los l'estància el més acollidora possible. Era la seva feina i li agradava fer-la ben feta. Però aquest cop s'adonava que la supervisió de l'habitació 612 l'estimulava més enllà del seu afany per ser eficient. Sense saber massa bé com, aquell noi havia obert una finestreta dintre seu que feia temps que estava tancada.

Durant els dies de recuperació ell va rebre la visita dels seus pares, d'una germana i d'uns quants amics i companys. Però a les 21.00 s'acabava l'horari de visites i arribava el moment que havia estat esperant tot el dia: ella el visitava. La veia entrar amb aquell somriure, sentia la seva veu dient-li bona nit, i tot seguit la seva olor a violetes i el dringar del seu collaret de perles. Era com un ritual, es miraven uns segons sense dir-se res, ell s'incorporava lentament, ella s'apropava i li posava bé el coixí. Cada cop ella el visitava més sovint i passaven moltes estones fent-se companyia. Durant aquelles nits, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital se'ls va poder sentir riure.

La seva salut va millorar inusualment ràpid. Aviat li donarien l'alta i ella ja no dubtava que el trobaria a faltar. I no estava disposada a deixar-lo marxar així com així. Enlloc de posar-li àcid a la sopa per retindre'l a l'hospital va decidir prendre una altra estratègia.

Era la última nit que ell passaria allà. Pensant en tornar a viure sol en aquell pis s'adonava que era més feliç a l'hospital i se li va passar pel cap empassar-se la pasta de dents perquè no li donessin l'alta. Però ja eren les 21.02 i ella va entrar a l'habitació. Aquest cop l'olor de violetes va arribar abans que la seva veu. Ella va tancar la porta amb clau i es va apropar lentament al peu del llit. No li va dir bona nit ni li va posar bé el coixí, només li va preguntar: "Com està el teu estòmac?". Ell, que s'havia assegut sobre el llit, va respondre que bé. "Llavors" -va dir ella mentres es descordava el primer botó de la bata- "puc convidar-te a sopar?". Botó a botó es va anar obrint pas la seva pell tersa, els seus pits turgents, el seu sexe càlid i un collar de perles blanques marcant el camí entre el seu coll i el seu ventre.

Aquella nit, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital algú deia haver sentit dues veus que gemegaven.




(per encàrreg de Llum de Dona)

13 comentaris:

Joana ha dit...

" L'endemà li van donar l'alta. Estava francament recuperat. Els ulls li brillaven, el seu rostre era el d'un home nou...Es preguntava què li havia passat...
Què l'havia fet canviar...
Sentia una espècie de melangia...
Volia sentir aquesta sensació plaent que l'envaïa més a sovint o potser la volia a ella...
Volia desbotonar i tornar a cordar una i mil vegades..."
Bon cap de setmana!

unanina ha dit...

Vaya tela, després em fareu somiar en coses com aquestes!!

Cosespetites ha dit...

Quin dius que és aquest hospital? Igual s'hi troba l'alter ego masculí de l'infermera. Crec que no em trob massa bé... demana una ambulància!

Anònim ha dit...

B-162, te n'has sortit perfectament...amb tots els botons descordats!

B-612 ha dit...

Joana i el veí de dalt: per mi a estat un plaer escriure-ho. Gràcies. Però sembla que el teu públic vol el teu final i jo em sumo a la demanda! :)

Unanina: un dia tornaré a explicar-te els meus somnis i veuràs! XD

Cosespetites: crec que aquest hospital para per allà Vilafranca del Penedès. ;)

Joana ha dit...

b-612,
El final l'has escrit tu i a mi em sembla bé.
Per tant estic convençuda que el relat es pot deixar així i cadascú que hi posi el seu grau d'imaginació, que per això la tenim.
En tot cas podem fer-ne un altre i deixar el final pel veí de dalt!
Nanit!

B-612 ha dit...

jeje!
podem fer històries en col·laboració...
Nanit

jbauer ha dit...

Molt bo b-612. M'ha agradat molt.
Si voleu us paseu per el meu blog i llegiu el que em va passar amb "El camilleru".
M'agrada que no sigui l'única que li passen aquestes coses. Ja veureu...
La propera per el veí de dalt...

Fraggle ha dit...

Ostres ostres!
al final hi ha hagut marro, tu!
ja deia jo que la foto incitava a pensar en certes coses...

coincideixo amb cosespetites, es troba a faltar l'alter ego masculi!!

m'ha agradat molt, si senyor!!

petons petonets a tots/es

B-612 ha dit...

Pensarem en alguna història amb protagosnista actiu masculí... Deixeu-me temps... XD

Candela ha dit...

Com diria el Charlie: molt bé tot!

Oriol ha dit...

ei, ei, ei, ffffffffffantàstic. B-612 entenc que acceptessis el repte, tens recursos.

Cèsar Llamborda ha dit...

Molt bé B-612. Bona història!!