dissabte, de novembre 25, 2006

"La super de nit" (III) amb el permís de la Joana


Les nits als hospitals s'omplen d'una calma inquietant, d'un silenci que només s'interromp pels sorolls d'algunes queixes, roncs i carretons pels passadissos. Ella coneixia de sobres com pot resultar d'angoixant per un pacient passar la nit sol en una d'aquelles habitacions i sempre mirava de fer-los l'estància el més acollidora possible. Era la seva feina i li agradava fer-la ben feta. Però aquest cop s'adonava que la supervisió de l'habitació 612 l'estimulava més enllà del seu afany per ser eficient. Sense saber massa bé com, aquell noi havia obert una finestreta dintre seu que feia temps que estava tancada.

Durant els dies de recuperació ell va rebre la visita dels seus pares, d'una germana i d'uns quants amics i companys. Però a les 21.00 s'acabava l'horari de visites i arribava el moment que havia estat esperant tot el dia: ella el visitava. La veia entrar amb aquell somriure, sentia la seva veu dient-li bona nit, i tot seguit la seva olor a violetes i el dringar del seu collaret de perles. Era com un ritual, es miraven uns segons sense dir-se res, ell s'incorporava lentament, ella s'apropava i li posava bé el coixí. Cada cop ella el visitava més sovint i passaven moltes estones fent-se companyia. Durant aquelles nits, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital se'ls va poder sentir riure.

La seva salut va millorar inusualment ràpid. Aviat li donarien l'alta i ella ja no dubtava que el trobaria a faltar. I no estava disposada a deixar-lo marxar així com així. Enlloc de posar-li àcid a la sopa per retindre'l a l'hospital va decidir prendre una altra estratègia.

Era la última nit que ell passaria allà. Pensant en tornar a viure sol en aquell pis s'adonava que era més feliç a l'hospital i se li va passar pel cap empassar-se la pasta de dents perquè no li donessin l'alta. Però ja eren les 21.02 i ella va entrar a l'habitació. Aquest cop l'olor de violetes va arribar abans que la seva veu. Ella va tancar la porta amb clau i es va apropar lentament al peu del llit. No li va dir bona nit ni li va posar bé el coixí, només li va preguntar: "Com està el teu estòmac?". Ell, que s'havia assegut sobre el llit, va respondre que bé. "Llavors" -va dir ella mentres es descordava el primer botó de la bata- "puc convidar-te a sopar?". Botó a botó es va anar obrint pas la seva pell tersa, els seus pits turgents, el seu sexe càlid i un collar de perles blanques marcant el camí entre el seu coll i el seu ventre.

Aquella nit, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital algú deia haver sentit dues veus que gemegaven.




(per encàrreg de Llum de Dona)

divendres, de novembre 24, 2006

Paraules i fets


Darrerament m'he adonat que he rellevat el silenci a les golfes de casa meva. Encara recordo ara quan ell i jo érem amics i ens asséiem un davant de l'altre a escoltar-nos. Havia après tantes coses d'ell! Sense el silenci les paraules no tenen sentit, perquè són fràgils i es desgasten amb molta facilitat.

Darrerament he estat enmig d'una llarga batalla entre els sentiments dels sud i els del nord. He volgut fer el paper del mediador que resol els problemes amb grans discursos. El resultat ha estat nefast! He naufragat en un mar de paraules que ja han perdut el seu sentit, he perdut la credibiltat danvat d'altres i, el que és més important, davant meu també. Per resoldre un conflicte cal deixar que parlin les dues parts, escoltar-les i sovint deixar-los-hi temps perquè es clavin unes quantes bufetades. Els veredictes i les sentències s'escriuen després del fet, no abans.

És un tòpic que les paraules no són res si no van acompanyades de fets. I per això m'estiro dels cabells quan m'adono que he inflat d'aire les coses que més importen en la vida, començant per mi mateix. Així que, encara que sigui tard, aparco les paraules i vaig a embrutar-me les mans!!

dissabte, de novembre 18, 2006

Ressaca: fidel amant.


"Pero la mañana llegó
y hoy es ayer
me desperté con resaca
y ese no es un nombre de mujer."

Filosofia Barata
MClan

dimecres, de novembre 15, 2006

Els quadradets petits i la restauració perifèrica

Ja sé que el títol és com mínim curiós. Però tenia ganes d'explicar-vos aquesta teoria que sempre ha format part de la meva manera de pensar i d'actuar i que darrerament se m'havia oblidat una miqueta.

Davant d'una situació complicada l'ansietat per voler solucionar-la sempre fa el problema més gran. La meva "Estratègia dels quadradets petits" consisteix en dividir la situació en fragaments com més petits millor. I cada vegada que algun d'aquests petits quadradets millora, aturar-se i premiar-se per haver-ho aconseguit. Ja sé que això és la sopa d'all i que no l'invento jo. Només sé que avui he trobat motius per somriure que no trobava ahir. I com més somric més força tinc per la resta de quadradets.

Pel que fa a la restauració perifèrica, és una concepte que ja havia posat en pràctica però que un bon amic meu (Gràcies per tot Torre!) em fa fer veure fa poc. Quan un problema no té solució a curt termini (té molts quadradets) i hi hem de conviure, convé alimentar la perifèria. La vida és plena de coses! Cuidar el cos fent esport i alimentant-se bé per exemple. Marcant-se l'objectiu de correr 5 minuts més cada dia. Fer culte a nosaltres mateixos, dormir bé ... Coses tan simples! Una bona manera d'apropar-se a la ment sana és des del cos sa. No?

dijous, de novembre 09, 2006

Homenatge al cos humà: L'APÈNDIX


L'Apèndix, simplement, no serveix per a res.

És un error, potser un vestigi. És una part de nosaltres que només ens pot portar problemes. Però això no ens ha de sorprendre. Possiblement una de les característiques més definitòries de la raça humana és aquesta. Portem el massoquisme als gens!