dimarts, de setembre 05, 2006

Jo hi veig...

A mi em passa quan em miro al mirall després de llevar-me, quan el meu cap només pot processar ordres curtes i sencilles i no tinc res més en ment. Però també em passa durant molts altres moments del dia, que em miro al mirall, sovint sense voler, i enfoco al fons dels ulls. Llavors és com si algú m'examinés i m'espanto. Però també em venç la curiositat de conéixer a aquella persona a qui miro i continuo. De vegades em sorprèn el simple fet de reflexar, d'existir i de vegades em discrec i acabo petant-me un gra del front. Però malgrat tot n'he après molt de mi mateix d'aquesta manera. He descobert que intentar saber com sóc jo, el veritable jo, no es pot aconseguir si es pretèn separar de les circumstàncies. En el fons de la meva retina el temps es recargola: els records, les persones que he conegut i les que he oblidat, els llocs on he viscut, els meus éxits i els meus errors, els dubtes i les desicions preses, tot això que conforma el passat es mescla amb el futur, les il·lusions, els projectes, més dubtes i decisions per prendre, tot el que imagino i el que sé que no puc ni imaginar. Tot en un. He volgut moltes vegades aïllar-me del temps i parar en sec en un instant, per mirar-me només a mi, sense res més. I això sí que m'ha fet por. En el fons no sóc més que una balança amb certa predilecció per caure a mà esquerra, però avui sóc com sóc gràcies o per culpa del que m'envolta. Així m'adono, just quan arribo al fons del tot dels meus ulls, que s'hi veu allò que jo miro. I entre tot també hi ets tu (mirant-me), ja ho saps.

6 comentaris:

Cosespetites ha dit...

"De vegades em sorprèn el simple fet de relfexar.."
M'agrada la frase, i m'agrada la imatge (fantasmagòrica?). Mira't. mira't, però, sobretot no deixis de mirar-te en l'altre.

B-612 ha dit...

jejeje, reFLexar hagués estat millor, no? Ja miro ja. Gràcies!

unanina ha dit...

Dius que quan arribes al fons dels teus ulls t'adones que es veu just el que tu mires al mirall. Jo que també t'he pogut mirar directament, et puc dir que el que jo veig quan et miro al fons dels ulls és exactament el que deixes veure per fora, i és d'aquesta manera (entre d'altres) que tant et fas estimar. No canviïs!

B-612 ha dit...

Tothom canvia unanina. Però això no té perquè ser dolent. Les coses més petites de cada dia ens fan canviar, per això som com som. Jo sóc com sóc, entre d'altres coses, perquè et conec a tu. I per com em fas ser m'estimo més a mi i estimo millor als altres. Canvia si vols, però que jo ho pugui veure. :)

Joana ha dit...

Molt d'amorrrrrrrr en aquestes mirades. O m'equivoco?

I M Q ha dit...

Mirar-se, no reconèixer-se, fer-se pols l'ànima perquè el cervell sobrevisqui, pelar-se la retina de somnis que s'impregnen allà on no som qui per entrar a fer endreça: patir com sempre per viure com mai.