dissabte, de setembre 09, 2006

Arbres, cels...


Caminant al voltant del Llac Ness em vaig trobar un arbre. Tenia les branques seques i un color apagat, trist. En mig de la frondositat d'aquelles terres, els meus companys de viatge no podien entendre perquè m'aturava a fotografiar-lo. Aquesta és la màgia dels records. Davant d'aquell arbre jo em vaig trobar en una cala meditarrània, a l'hivern, amb una bufanda vermella al voltant del coll i el vent jugant a despentinar-nos. Vaig saber que havia estat feliç tirant pedres a l'aigua, dinant, caminant, respirant, simplement vivint. Vaig saber que, abraçat a tu, havia vist canviar els cel de gris a blau i l'arbre sec no havia canviat. Com no ha canviat el que sento per tu. Volia fer servir el passat com has fet tu en la teva cita. Però ja em conec massa per jugar a enganyar-me. Se que els motius que et van fer entrar a la meva vida faran que ja no en puguis sortir. Almenys fins que no quedi cap arbre sec que m'ho recordi.

3 comentaris:

unanina ha dit...

Tant de bo els arbres secs no desapareguin mai. Jo no vull oblidar ni vull que oblidis. Per mi el passat de la cita del blog, es manté al present.

B-612 ha dit...

Ja saps que per a mi també s'hi manté. Això és el que ho fa tan difícil. T'estimo guapa!!!

I M Q ha dit...

M'has fet volar, sense ser el 'tu' que el teu 'jo' evocava, a un arbre similar, blanc i sec com un somni resolt.

Jo estavva fa dos anys a una altra banda del món: l'arbre no era el mateix, però també vaig fer un viatge (del passat, dels records, d'aquell amor adolescent que ens abandona: només s'estima una vegada com llavors) i alguna cosa meva s'hi va quedar.

D'alguna manera m'has convidat a fer un retorn.



I sense voler, com les coses bones