dimecres, de setembre 27, 2006

Homenatge al cos humà: ELS GENITALS

Després de reflexionar un temps, he decidit publicar una foto suau. Les altres que havia fet les guardaré com a col·lecció privada per a públics més restringits... ;)

Els genitals, a ningú se li escapa, son una de les característiques principals que diferencien els homes i les dones. Però no ens difenrecien simplement d'una forma anatòmica. No és només qüestió de massa, ni de lubricació, ni de concavitats o convexitats geomètriques. Els nostres genitals condicionen la nostra manera de ser. No només ens donen forma al pantalons o ens canvien el to de veu i la quantitat de pèl. Els nostres genitals modulen com pensem. Sovint arribant a fer que, simplement, no pensem.

Els genitals són segurament un dels conceptes amb més sinònims que existeixen. No em dedicaré a fer una llista. Només us diré que titola i xona em resulten molt gracioses i que m'agrada molt anomenar-los "sexe". De fet, només escrivint en un paper "el teu sexe", sense necessitat de més adjectius, tinc una erecció. És una associació d'idees que sovint passa directament per la medul·la espinal. Digne d'estudi!

En el cas masculí, el penis comença sent, a part de l'eina per pixar, una font de complexes per qüestions de tamany. Tot comença quan es mesclen pubertat, crueltat escolar i vestidors de la classe de gimnàstica amb diferents genètiques i ritmes de desenvolupament. I aquest complexes poden arrastrar-se durant tota la vida. Cal anar en compte, doncs, ja que per molts homes l'orgull es medeix en centímetres. I per això el tamany sí que importa. Em resulta graciós imaginar que passés el mateix en l'equivalent femení i que les nenes anessin pel pati dient: "La Maria la té poc profunda...!". Tot i que quan arribem als pits ja tocarem el tema del tamany...

Els genitals donen forma a la roba que portem i condicionen el tipus de roba interior que vestim. Però en el cas masculí això pot ser un problema ja que ens obliga a ser escandalosament sincers. Ballar, anar a la platja, llevar-se al matí o mirar una pel·lícula són coses simples que es poden convertir en una situació molt compromesa per culpa d'una erecció descontrolada. Això ens converteix en éssers poc subtils per naturalesa. No podem masturbar-nos sense que es noti i molt menys arribar a l'orgasme dissimuladament. Tot al contrari que les dones, que són famoses per haver de fingir els orgasmes.

Hi ha molts altres aspectes dels nostres sexes però només en citaré alguns: els homes ens espantem si ens raja sang dels genitals, en canvi les dones (i l'home corresponent) s'espanten quan esperen veure rajar sang i no raja. Els genitals són el principal punt dèbil d'un home: un copet als nostres en deixa doblegats a terra i veure (o intuir) els genitals femenins ens converteix en animalets totalment manipulables. Els nostres genitals són molt versàtils: ens els podem posar per corbata quan tenim por, ens cauen a terra quan ens sorprenem i ens pot fer de cervell quan la sang no arriba al cap.

Els genitals són la màxima expressió del sentit del tacte, especialment en el cas masculí. La fem servir per pixar, ens masturbem, ens la coloquem bé quan caminem, els la rasquem mirant la tele... És com una joguina amb la que neixem i sempre ens ajuda a distreu-re'ns. Però no hi ha cap manera millor de gaudir del tacte que practicant el sexe. No es pot descriure el que passa quan el sexe masculí i femení entren en contacte. Aquella calidesa, aquell fluir de sensacions, aquella sensació que fon els límits dels dos cossos en un de sol... Les poques vegades que he estat apunt de creure en Déu ha estat dintre del cos d'una dona. Només un ésser suprem pot haver creat alguna cosa tan sublim!

Però el sexe no s'acaba en plaer tàctil. A vegades el sexe és una forma d'expressió, un llenguatge. He intentat dir-li a algú que l'estimo amb poemes, flors, bombons,... Però la vegada que m'he sentit més aprop de dir-li el que sento, amics, us asseguro que ha estat fent l'amor. Un dia vaig escriure: "Sobre la pell no hi cal escriure versos", dos cossos s'ho poden dir tot en silenci, o potser entre gemecs... I del sexe en surt la vida. Tots som fruit del sexe i curiosament ens fa vergonya parlar-ne. La paternitat és un tema que dóna molt de sí i ja m'estic allargant molt. Durant molt de temps ni se m'havia passat pel cap ser pare i encara hi sóc lluny. Però un dia, no fa gaire, em vaig sorprendre imaginant-me tenint fills. Vaig arribar a la conclusió que és una de les millors maneres de saber quan t'estimes a algú.

El nostre sexe ens fa molt diferents però alhora ens uneix. I de quina manera!!! :)

dimecres, de setembre 20, 2006

Homenatge al cos humà: ELS GENOLLS

Seguint des de baix cap amunt, m'aturo al genolls. Els genolls són molt importants i acostumen a passar desapercebuts.

En primer lloc, uneixen i articulen les cames (que a la vegada van unides als PEUS). Sense genolls caminaríem com robots, no podríem seure sense una tauleta davant per recolzar els peus, moltes postures sexuals serien impossibles i cagar seria la hòstia de complicat.

Els genolls serveixen per clavar-los al seient de davant de l'autobús i passar un viatge distret, serveixen per acariciar-los-hi amb la mà sencera (mirant als ulls sisplau) a una persona a la qual volem fer saber que compartir el temps amb ella és un plaer, o per fer-hi copets quan el plaer és similar però més amistós. Els genolls són una arma especialment d'ús femení, ja que en un angle de 90º acostumen a quedar a una alçada molt dolorosa.

Però, potser, el fet més destacable dels genolls és que ens permeten posar-nos "de genolls". Ah! Grandiosa posició! De genolls es prega a "Jesusito de mi vida que eres niño como yo..." abans d'anar a dormir, de genolls algunes becàries han fet la millor feina de la seva vida i altres m'han fet perdre el nord de plaer (mirant-me als ulls sisplau). De genolls es veu tot des de més avall. Això pot servir per humiliar-se, per rebre un càstig (amb els braços en creu i llibres sobre les mans) o, per exemple, per mirar per sota de la porta del vestidor de les noies. Si sempre anésim de genolls, les sabates haurien de tenir la sola a la part de sobre del peu perquè és on més es gastarien, els fabricants de genolleres s'enriquirien, les portes podrien medir la meitat, els peus perdrien la seva importància i els pantalons pirates passarien a dir-se pantalons llargs.
No sé on he sentit a dir que és millor morir dret que viure de genolls. Però el fet és que de genolls aprenem a desplaçar-nos quan som criatures, aprenem a tirar-nos de cap a la piscina quan som nens i aprenem a rendir-nos durant tota la vida. Potser val la pena viure de genolls si això significa anar aprenent de la vida. O potser això és la primera rucada que m'ha passat pel cap! :)

dimarts, de setembre 12, 2006

Homenatge al cos humà: ELS PEUS

La idea neix del diumenge a la nit. Després d'estar fent un vinet i un cigarret al balcó de casa amb el Nefen. Es tracta d'anar repassant les parts del cos que em roti i dir les primeres xorrades que se'm passin pel cap al respecte. No sigueu molt estrictes amb mi! :)

Començo pels peus perquè estan en un extrem i són més simples que el cap (com a mínim en la majoria dels casos). Diuen dels peus que són les nostres arrels, el nostre vincle més directe amb la realitat i amb la natura. Els peus suporten tot el nostre pes adherit a terra, ens permeten trepitjar merda per carregar-nos de bona sort, deixar petjades a la platja, acariciar per sota de la taula mentres es dissimula per sobre, ...

El meu massatgista sempre m'explica que al peu hi ha tot el nostre cos. No us faré una lliçó de reflexologia, entre d'altres coses perquè no en sé, però quan saben que et fa mal el cap perquè et queixes en apretar el dit gros del peu comences a creure-t'ho.

Els peus és una de les coses que ens diferencien més dels monos. Caminem drets, no podem agafar plàtans amb els peus però portem sabates i alguns de nosaltres ens tallem les ungles. No heu pensat mai com és que els monos no tenen metres i metres d'ungles si no se les tallen mai? Se les mosseguen per la inquetud que els genera la por de ser extingits per culpa nostra? O estan deixant de fumar?

Els peus acostumen a ser la primera part del cos que toca a terra en llevar-se. Encara que hi ha diverses alternatives que, en tot cas, ja us explicaré una altre dia. Segons la dita popular, condiciona molt al devenir del dia quin dels dos peus es posa primer a terra. En el meu cas, sóc de llevar-me amb el peu esquerre (cosa que no vol dir que no tingui el dret fins al migdia). Potser per aquest motiu estic de mal humor quan em llevo. Encara que jo crec que depèn més del dia de la setmana, l'hora i la companyia. Però no seré jo qui reformi les dites populars. Déu me'n guard!

Els peus tenen moltes altres funcions: posar-los dintre dels rius (com freda estigui l’aigua millor que més mal fa!), córrer, saltar, posar-los dintre del videt amb aigua i sal (mmm! quin relax), dormir dret en alguns casos (salutacions warper), que et facin un massatge mentre geus al sofà, estimular l'olfacte dels enemics o els órgans sexuals dels amics (footfetish to the power!), intentar seguir el ritme de qualsevol cançó, trepitjar la parella quan es balla, foradar els mitjons i, entre moltes altres, apagar l'ordinador, simplement perquè fer-ho amb les mans està massa vist!!

dissabte, de setembre 09, 2006

Marea baixa a l'illa de Cramond

La sorra humida
Les algues despentinades
Musclos, cargols de mar.
El sol s’escampa des de l’horitzó,
per sobre del mar,
fins a escalfar-me la cara.
La salabror inundant-me els sentits,
les onades desfilant indecises,
sobre la platja, cantant
el seu himne de llibertat.
Una illa intermitent
sotmesa al ritme de la lluna,
de la marea.
Roques, herba, arbres, flors
que se m’enfilen a les orelles.
Casalots abandonats ocupats
per artistes enamorats del mar.
Paisatges fets de calma i jo,
mirant.
Intentant mesclar-me amb l’aire
però patint la inquietud
de no poder contenir tanta bellesa.
Prenent masses fotografies
per lluitar contra l’oblit.
Sabent que el temps s’escapa,
trasbalsat per la impotència
de no poder guardar-me
aquest moment a la butxaca,
de no poder sortir del meu cos
i desaparèixer en l’horitzó.
Ara, que la marea encara és baixa.


19/08/06

Arbres, cels...


Caminant al voltant del Llac Ness em vaig trobar un arbre. Tenia les branques seques i un color apagat, trist. En mig de la frondositat d'aquelles terres, els meus companys de viatge no podien entendre perquè m'aturava a fotografiar-lo. Aquesta és la màgia dels records. Davant d'aquell arbre jo em vaig trobar en una cala meditarrània, a l'hivern, amb una bufanda vermella al voltant del coll i el vent jugant a despentinar-nos. Vaig saber que havia estat feliç tirant pedres a l'aigua, dinant, caminant, respirant, simplement vivint. Vaig saber que, abraçat a tu, havia vist canviar els cel de gris a blau i l'arbre sec no havia canviat. Com no ha canviat el que sento per tu. Volia fer servir el passat com has fet tu en la teva cita. Però ja em conec massa per jugar a enganyar-me. Se que els motius que et van fer entrar a la meva vida faran que ja no en puguis sortir. Almenys fins que no quedi cap arbre sec que m'ho recordi.

dimarts, de setembre 05, 2006

Jo hi veig...

A mi em passa quan em miro al mirall després de llevar-me, quan el meu cap només pot processar ordres curtes i sencilles i no tinc res més en ment. Però també em passa durant molts altres moments del dia, que em miro al mirall, sovint sense voler, i enfoco al fons dels ulls. Llavors és com si algú m'examinés i m'espanto. Però també em venç la curiositat de conéixer a aquella persona a qui miro i continuo. De vegades em sorprèn el simple fet de reflexar, d'existir i de vegades em discrec i acabo petant-me un gra del front. Però malgrat tot n'he après molt de mi mateix d'aquesta manera. He descobert que intentar saber com sóc jo, el veritable jo, no es pot aconseguir si es pretèn separar de les circumstàncies. En el fons de la meva retina el temps es recargola: els records, les persones que he conegut i les que he oblidat, els llocs on he viscut, els meus éxits i els meus errors, els dubtes i les desicions preses, tot això que conforma el passat es mescla amb el futur, les il·lusions, els projectes, més dubtes i decisions per prendre, tot el que imagino i el que sé que no puc ni imaginar. Tot en un. He volgut moltes vegades aïllar-me del temps i parar en sec en un instant, per mirar-me només a mi, sense res més. I això sí que m'ha fet por. En el fons no sóc més que una balança amb certa predilecció per caure a mà esquerra, però avui sóc com sóc gràcies o per culpa del que m'envolta. Així m'adono, just quan arribo al fons del tot dels meus ulls, que s'hi veu allò que jo miro. I entre tot també hi ets tu (mirant-me), ja ho saps.

diumenge, de setembre 03, 2006

Posta de Sol a l'illa de Cramond

Després de somiar-lo molts cops, avui he trobat un lloc on el Sol es pon a sobre del Mar. L’oceà em remou els cabells amb una brisa dolça i les onades em canten a cau d’orella. M’he assegut i em fumo un cigarret, pensant en tu. Una abraçada que porta el teu nom es quedarà atrapada en aquesta illa quan pugi la marea. Cada roca i cada flor tenen ara un petó que espera els teus llavis. Si un dia vora el mar sents la meva olor inundant-te la pell és perquè hauran sabut trobar el camí en el que jo sempre em perdo i des d’Escòcia t’arriba, allà on siguis, tot l’amor que ara voldria donar-te.