dimarts, de juny 27, 2006

La Mar (el Mediterrani)


Moltes vegades m'aturo a pensar en la mar. I possiblement tantes vegades com hi penso intento escriure alguna cosa sobre ella. Però m'és impossible poder ni tan sols apropar-me a descriure les sensacions que em genera, especialment un capvespre com el de la fotografia o altres tardes o nits... Sovint em paro a pensar en totes les persones que al mateix moment que jo la miren i s'hi mullen els peus. Quantes històries succeint simultàniament! Quantes petites ànimes separades o unides al llarg de les seves platges!

Si algun dia estàs davant del mar i et cal una abraçada, deixa que l'aigua et mulli la pell, que a l'altra banda del Mediterrani a mi també em cal sentir-te al meu costat.

dijous, de juny 22, 2006

Digueu-me Sr. Billicenciat! XD

Ahir, dimecres 21 de juny de 2006, vaig fer l'últim examen. Amb aquests gloriosos 9 crèdits acabo Química i Bioquímica!!! Així doncs, digueu-me Sr. Billicenciat i per què no? Convideu-me a un cubata! XD

dissabte, de juny 17, 2006

Inventaris 3


"...i el que encara queda per escriure."
pels kilòmetres de paper blanc
per la sorpresa, l’atzar, el futur,
per les carreteres,
per perdre’s i retrobar-se,
pels daus, el vent i la pluja,
per les carícies, les suors, els orgasmes,
pels acudits, els dibuixos, les lletres,
per les fotografies, els tatuatges,
per les maletes, els mapes, els telèfons,
pels cordons de les sabates,
pels petons, les abraçades,
per les obres de teatre, les pel·lícules de por,
per les vinyes del senyor i els camins inescrutables,
per la línia del destí, la goma i el llapis,
pel metro, l’autobús, les estacions
pel sol, la platja, el mar,
pel granet de sorra, la brisa
per passejar, córrer, ballar, cantar
pel bri d’herba, l’aigua, els geranis
per les olors, els nassos, les orelles
per la força, la delicadesa, la tendresa,
pels rellotges que s’aturen, el taxis,
pels gots de vi, els amics, les bogeries,
pel teu melic, la teva veu, les teves paraules
pels teus ulls, els teus passos,
pels inventaris que s’escriuen amb trossets de vida
però sobretot, per la vida que encara podem inventar-nos.

diumenge, de juny 11, 2006

Inventaris 2


Seguint amb els inventaris, aquest em sembla exquisit. Poc més es pot dir. Només que si no us convencen els motius no talleu mai com a la foto. Sempre logitudinal. XD

Más de cien mentiras
J. Sabina

Tenemos memoria, tenemos amigos,
tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
tenemos silencio, tabaco, razones,
tenemos Venecia, tenemos Manhattan,
tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
tenemos costumbres, pudores, jadeos,
tenemos la boca, la lengua, los dientes,
saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
tenemos Quintero, León y Quiroga,
y un bisnes pendiente con Pedro Botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
monjas de Fellini, curas de Berlanga,
veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
tenemos el morbo, los celos, la sangre,
tenemos la niebla metida en los huesos,
tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de Aquiles sin fondos,
ropa de domingo, ninguna bandera,
nubes de verano, guerras de Macondo,
setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero,
hinchas del atleti, gángsters de Coppola,
Verónica y cuarto de Curro Romero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos el mal de la melancolía,
la sed y la rabia, el ruido y las nueces,
tenemos el agua y, dos veces al día,
el santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y McCartney, Gardel y LePera;
tenemos horóscopos, Biblias, Coranes,
ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
de islotes sin nombre, ni ley, ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas,
laureles de gloria, coronas de espinas.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables,
ratoncitos Pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron,
y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas,
caminos que nunca llevaban a Roma.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

divendres, de juny 09, 2006

Inventaris

Avui m'he posat música mentre em vestia i sense mirar-m'hi gaire he carregat cançons del Sabina perquè sonessin a l'atzar. I m'ha sorprès una vella cançó que feia tants dies que no sentia que m'ha semblat nova: Inventario. Una cançó del Sabina, de quan encara tenia la veu sense estripar, no havia après a cantar i l'acompanyaven amb un Casio i una pandereta.

En això de fer inventaris he coincidit amb ell vàries vegades. Sovint resulta necessari fer una llista amb totes aquelles coses que ens omplen el cap com a ràfagues i que sovint són links que porten sempre a la mateixa pell, els mateixos ulls, al mateix sentiment.


Joaquín Sabina

Inventario

Las cosas que me dices cuando callas,
los pájaros que anidan en tus manos,
el hueco de tu cuerpo entre las sábanas,
el tiempo que pasamos insultándonos,
el miedo a la vejez, los almanaques,
los taxis que corrían despavoridos,
la dignidad perdida en cualquier parte,
el violinista loco, los abrigos,
las lunas que he besado yo en tus ojos,
el denso olor a semen desbordado,
la historia que se mofa de nosotros,
las bragas que olvidaste en el armario,
el espacio que ocupas en mi alma,
la muñeca salvada del incendio,
la locura acechando agazapada,
la batalla diaria entre dos cuerpos,
mi habitación con su cartel de toros,
el llanto en las esquinas del olvido,
la ceniza que queda, los despojos,
el hijo que jamás hemos tenido,
el tiempo del dolor, los agujeros,
el gato que maullaba en el tejado,
el pasado ladrando como un perro,
el exilio, la dicha, los retratos,
la lluvia, el desamparo, los discursos,
los papeles que nunca nos unieron,
la redención que busco entre tus muslos,
tu nombre en la cubierta del cuaderno,
tu modo de abrigarme el corazón,
la celda que ocupaste en una cárcel,
mi barca a la deriva , mi canción,
el bramido del viento entre los árboles,
el silencio que esgrimes como un muro,
tantas cosas hermosas que se han muerto,
el tiránico imperio del absurdo,
los oscuros desvanes del deseo,
el padre que murió cuando eras niña,
el beso que se pudre en nuestros labios,
la cal de las paredes, la desidia,
la playa que habitaban los gusanos,
el naufragio de tantas certidumbres,
el derrumbe de dioses y de mitos,
la oscuridad en torno como un túnel,
la cama navegando en el vacío,
el desmoronamiento de la casa,
el sexo rescatándonos del tedio,
el grito quebrado, la madrugada,
el amor como un rito en torno al fuego,
el insomnio, la dicha, las colillas,
el arduo aprendizaje del respeto,
las heridas que ya ni Dios nos quita,
la mierda que arrastramos sin remedio,
todo lo que nos dieron y quitaron,
los años transcurridos tan deprisa,
el pan que compartimos, las caricias,
el peso que llevamos en las manos.

dimarts, de juny 06, 2006

Eva i les coses petites

Buscant alguna cosa que em fes companyia
m'he trobat naufragant en aquesta xarxa.
Quan els ulls ja em demanaven a crits un descans
he topat amb l'Eva i les seves cosespetites:
- Una caixeta amb les olors arxivades. Per poder gaudir quan plagui.
- Un petita porta que ens porta al mateix asteroide.
- Poemes i cançons que sempre he benerat i altres que no coneixia.

Serrat, Llach, Grenouille, Petit Princep, Olor de maduixa i de terra mullada.

Trobar un forat desconegut que se sembla tant a casa meva
primer m'ha fet companyia, ho reconec,
però després m'ha fet molta por. M'espies?

dissabte, de juny 03, 2006

Le prix du bonheur

"...
- Rien n’est parfait », soupira le renard.
Mais le renard revint à son idée :
« Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes les poules se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m’ennuie donc un peu. Mais, si tu m’apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de touts les autres. Les autres pas me font rentrer sous terre. Le tien m’appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regarde ! Tu vois, là-bas, les champs de blé ? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c’est triste ! Mais tu as des cheveux couleur d’or. Alors ce sera merveilleux quand tu m’auras apprivoisé ! Le blé, qui est doré, me fera souvenir de toi. Et j’aimerai le bruit du vent dans de blé… »
Le renard se tut et regarda longtemps le petit prince :
« S’il te plaît… apprivoise-moi ! dit-il.
- Je veux bien, répondit le petit prince, mais je n’ai pas beaucoup de temps. J’ai des amis à découvrir et beaucoup de choses à connaître.
- On ne connaît que les choses que l’on apprivoise, dit le renard. Les hommes n’ont plus le temps de rien connaître. Ils achètent des choses toutes faites chez les marchands. Mais comme il n’existe point de marchands d’amis, les hommes n’ont plus d’amis. Si tu veux un ami, apprivoise-moi !
- Que faut-il faire ? dit le petit prince.
- Il faut être très patient, répondit le renard. Tu t’assoiras d’abord un peu loin de moi, comme ça, dans l’herbe. Je te regarderai du coin de l’œil et tu ne diras rien. Le langage est source de malentendus. Mais, chaque jour, tu pourras t’asseoir un peu plus près… »
Le lendemain revint le petit prince.
« Il eût mieux valu revenir à la même heure, dit le renard. Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l’après-midi, dès trois heures je commencerai d’être heureux. À quatre heures, déjà, je m’agiterai et m’inquiéterai : je découvrirai le prix du bonheur ! Mais si tu viens n’importe quand, je ne saurai jamais à quelle heure m’habiller le cœur… Il faut des rites."

Frag. Capt. XXI
Le Petit Prince
Antoine de Saint-Exupéry

divendres, de juny 02, 2006

Sweet Caroline / Beautiful Girls

Parlant d'alcohol, de cançons, d'amics, de nostàlgia, ...
Digueu-me el que volgueu però aquella escena al bar (com tantes altres d'aquesta pel·lícula) em fa eriçar la pell.

No us parlaré de la bellesa de la Natalie Portman, ni del que se sent quan t'adones que t'estàs fent gran. Mireu aquesta pel·lícula i si voleu quedem per fer un vinet i en parlem. Inclús si algú s'anima, un com haguem begut prou, podem cantar alguna cançó al voltant d'un piano o una guitarra.

I sí! La cançó que canten al bar (Sweet Caroline, que us he linkat) és de NEIL DIAMOND! :)