divendres, de febrer 17, 2006

Per què el cel no cau?



Davant del llac salat de Chatt Djerid, que reflexa la serralada de l'Atlas com un mirall d'aquells que venen al marcat de Nabeul al millor preu que puguis aconseguir, em vaig trobar com indefens davant de tant d'espai. Era com trobar-se flotant en mig del no res, amb aquell silenci que només interropien les veus dels meus companys de viatge per dir al mateix que jo: "Uuuaaaaah...". Això és tot el que es pot dir quan et sents no gaire diferent que un granet de sorra i no acabes de saber si això et fa especial per tenir el luxe de contemplar-ho o t'està dient ben clar que no ets res, res de res.

El desert té aquest poder. Com diu el Petit Príncep: "No s'hi veu res, no s'hi sent res però tanmateix hi ha alguna cosa que brilla en el silenci". Al desert tot és més relatiu, els grans problemes es poden fer petits, els detalls més insignificants poden ser un gran espectacle. Sense anar més lluny, damunt del reflex d'aquell llac faig fer l'amor amb algú que no hi era. Pot semblar increïble, però no és més estrany que hi hagi un llac al mig del Sahara?

Uns quants kilòmetres més al nord, davant de les ruïnes de la ciutat de Cartago vaig descobrir que l'Obèlix i l'Annibal tenien coses en comú. Els Gals temien que el cel els caigués a sobre, els Cartaginesos van construir les columnes que aguanten el pes del cel. Després de veure el reflex d'Atlas suportant la Terra damunt la seva espatlla, em vaig adonar que aquest país és punt de suport de tot plegat.

Ja és ben curiós! I tot plegat: "Amigo! Más barato que en Andorra".

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jorge eres un artista!!!

unanina ha dit...

El que fa bonic el desert, és que en algun lloc amaga un pou... i a vegades, un llac salat sobre el que pots fer l'amor.

Shard ha dit...

“…t'està dient ben clar que no ets res, res de res…” hom pot senitr-se no sent res de res per ser tan insignificant en la immensitat que l’envolta, o pot sentir-se una petita part de l’engranatge que ajuda que tot funcioni… Podem contemplar un paisatge inmens, i notar com a poc a poc ens alliberem de nostre cos, i formem part de la immensitat, agafar el nostre món interior i donar-li la volta, com un mitjó, i veure que realment no sabem què tenim dins el nostre cap i allò que veiem tan inmens es torna petit i alhora es torna una part de nosaltres…
Nota: Una bona dosi de cànnabis pot ajudar a la experiencia XDDDD

B-612 ha dit...

No he dit pas que sentir que no som res sigui un sentiment negatiu. Alliberar-se de tanta responsabilitat i gaudir de la part més essencial, més natural, més universal de nosaltres mateixos és un exercici que purifica. No sempre podem agafar la lupa del windows per mirar-ho tot plegat de tan lluny. Quan ho podem fer és... Uaaaah! (Quan quedem per fer una birra i una dosi de cannabis i comentar-ho aq vista d'ocell? XD)