dimarts, de febrer 28, 2006

Converses

Diuen que les paraules se les emporta el vent. I possiblement això passi moltes vegades. Però avui les paraules han estat un bàlsam. Després d'un cafè i una conversa he pogut somriure sense fingir. He pogut pensar que sigui com sigui i sigui el que sigui el que passi, serà més fàcil que com ho veia ahir. Sembla poc, però és un prodigi, us ho asseguro.

Meitats

És ser valent o estúpid allunyar-se del que més t'importa?
quan tot s'escriu en fulls a doble cara
quan inclús els poemes tenen lletra petita
quan sembla que el futur s'entrabanca
quan sembla que el passat es venja
quan et lleves al matí amb por d'agafar l'autobús
quan els somnis et desperten amb el pit encongit
quan fer l'amor et fa plorar
quan demà fa soroll d'abisme
quan et mires al mirall i et trobes a faltar
quan saps que tot plegat es massa important per fer-ho a mitges
quan t'adones que no sempre es suficient estimar-se
quan hi veus més enllà del que passa quan la mires
quan prens la decisió més difícil de la teva vida
i comprens que no vols més meitats
i comprens que no trobaràs ningú més com ella
i comprens que no vols més meitats
que no vols més meitats
que no vols més meitats...

I t'ho jugues a tot o res amb el temps.
Ja fa massa que tens totes lse cartes.
Ara, com sempre, ell obre les apostes.

diumenge, de febrer 26, 2006

Lliçó del destí. Última entrega.

Si una cosa sé del destí
és que si està escrit
el seu autor és un tros de Fill de Puta.

"Poesia Underground de baixos fons"

divendres, de febrer 17, 2006

Per què el cel no cau?



Davant del llac salat de Chatt Djerid, que reflexa la serralada de l'Atlas com un mirall d'aquells que venen al marcat de Nabeul al millor preu que puguis aconseguir, em vaig trobar com indefens davant de tant d'espai. Era com trobar-se flotant en mig del no res, amb aquell silenci que només interropien les veus dels meus companys de viatge per dir al mateix que jo: "Uuuaaaaah...". Això és tot el que es pot dir quan et sents no gaire diferent que un granet de sorra i no acabes de saber si això et fa especial per tenir el luxe de contemplar-ho o t'està dient ben clar que no ets res, res de res.

El desert té aquest poder. Com diu el Petit Príncep: "No s'hi veu res, no s'hi sent res però tanmateix hi ha alguna cosa que brilla en el silenci". Al desert tot és més relatiu, els grans problemes es poden fer petits, els detalls més insignificants poden ser un gran espectacle. Sense anar més lluny, damunt del reflex d'aquell llac faig fer l'amor amb algú que no hi era. Pot semblar increïble, però no és més estrany que hi hagi un llac al mig del Sahara?

Uns quants kilòmetres més al nord, davant de les ruïnes de la ciutat de Cartago vaig descobrir que l'Obèlix i l'Annibal tenien coses en comú. Els Gals temien que el cel els caigués a sobre, els Cartaginesos van construir les columnes que aguanten el pes del cel. Després de veure el reflex d'Atlas suportant la Terra damunt la seva espatlla, em vaig adonar que aquest país és punt de suport de tot plegat.

Ja és ben curiós! I tot plegat: "Amigo! Más barato que en Andorra".

dimecres, de febrer 15, 2006

Retrat d'una absència


De nit a la platja
els peus ensorrats a l’arena
un Martini sec
dos glaçons
un tall de llimona
quatre amics
dues converses
la llum de les espelmes
el soroll de les onades
l’olor del mar i de la cera
tres noies que es banyen
l’aigua està freda
música tranquil·la, brasilera
el fum d’un cigarret
i una cadira buida
just al meu costat.

divendres, de febrer 03, 2006

Si em trobeu a faltar estic a Tunísia



Quan tingueu un moment de silenci

penseu que jo estic al desert.

Quan fumeu

penseu que jo tinc una catximba.

Quan us dutxeu

penseu que jo estic al jacuzzi de l'hotel.

Si m'envegeu

peseu que jo també us estimo. :P