divendres, de desembre 29, 2006

Rèquiem per un Opel Kadett

(Sí, el meu silenci ha estat curt. Simplement tenia ganes d'escriure).

Encara recordo quan el meu pare va arribar a casa amb el cotxe nou. Jo devia tenir uns 9 ó 10 anys. Era un cotxe enorme als meus ulls, nou, modern, brillant i de color blau marí. Era fantàstic!

Davant, conduïa mon pare i ma mare es barallava amb el mapes. Jo seia a darrera, al costat de la cadireta del meu germà que anava lligat com un astronauta. D'aquesta manera, sovint ajudant-nos d'un remolc, vam acampar en valls pirinenques i ens vam torrar en platges plenes de guiris. Més endavant vam passar a ser 5, la meva germaneta va ocupar la cadireta al seient central. Cada cop em resultava més difícil posar les cames i ja no podia recolzar el cap, coses de créixer. L'últim viatge estiuenc que vam fer tots 5 plegats va ser a Cantabria i Astúries. Ens vam instal·lar en un poble perdut en una vall que es diu Cicera. Allà el silenci era realment silenci i l'aire era aire. Entre carreteres sinuoses, formatge, cidra i paisatges preciosos el nostre cotxe s'anava fent gran.

Anys després, el Kadett s'havia convertit en el cotxe de la meva mare i com que ja vivíem a Vilafranca, el pobret s'avorria dintre el garatge. Però aviat va canviar la situació: em vaig treure el carnet! Amb ell vaig aprendre a conduir i vaig tenir els primers ensurts. Era extraoficial, però tenia les claus a la butxaca i el podia fer servir quan volgués (era el meu cotxe).

Amb ell he anat a festes majors, l'he omplert de sorra i d'amics per anar a veure el mar (tornant per les corbes del Catllà), m'he perdut mil vegades encara que només anès a passar l'ITV. Ha patit alguna rallada, bony, punxada i mutilació de retrovisors, però també pluges de flors, jocs de camuflatge amb poca gràcia (ehem!) i alguna que altre conducció sota els efectes de l'etanol (que no es repetiran). Ell em va portar al meu primer Congrès entre la boira lleidatana i es va curar a temps per portar-nos al paradís d'un hotel de la costa brava. Ell, cada diumenge em portava a dinar a casa de la iaia i cada dimarts i divendres a suar la cansalada en un camp de futbol. Al seient del copilot hi va seure el meu jefe perquè l'acompanyés a casa.

El meu kadett blau marí va ser el primer cotxe on vaig fer l'amor i també el primer que em va sentir plorar desconsolat. Ell em va permetre tantes vegades gaudir de llocs bonics amb bona companyia que m'adono que li dec mil carícies, mil somriures. M'adono que és coautor d'alguns dels millors moments de la meva vida.

Però s'ha fet vell, ja no sap si té set i li cal beure, li tremola el pols. Està brut (això és culpa meva) i cansat, l'aire i l'aigua li perforen les entranyes, li patina l'embragatge i es descompta en caminar. Ben just pot escalfar-se a l'hivern i a l'estiu es fon de patiment, li costa aturar-se sense queixar-se i no recorda com cantar les cançons. Per això ahir li vam donar la mort dels elefants. Ara dorm dintre del primer garatge on va dormir, sense equipatge al porta-maletes, però carregat fins a l'antena de nostàlgia, de preciosos bocins de la meva vida.

Ara el seu lloc l'ocupa un Renault Megane de color gris. Encara no ens coneixem però és molt confortable. No em viscut junts i, de fet, no és el meu cotxe... Però tinc les claus a la butxaca i el puc fer servir quan vulgui! :)

diumenge, de desembre 17, 2006

Silenci indefinit

La notícia no afectarà a gaire gent. Sou pocs els que em visiteu. Però no m'importa el nombre sinó tot el que heu vingut a deixar-me al meu petit planeta. Per tot això: GRÀCIES!

Però ara em cal guardar silenci. Simplement perquè no sé què dir. Perquè ben just tinc ganes de parlar amb mi mateix.

Així que agafo la primera bandada d'ocells i me'n vaig. És un viatge que no sé on em porta i, francament, no sé si tornaré. Si els camins (o potser les dreceres) em porten a casa vostra i teniu la porta oberta entraré a donar-vos les paraules que hagi après pel camí. I si teniu la porta tancada compartiré amb vosaltres el silenci. Què més puc fer?

Un a un us abraço i m'acomiado.
(...)

diumenge, de desembre 10, 2006

Simplement improvisant

Exiliem a la nostàlgia.
Calem foc als protocols.
Abolim les condicions.

Compartim el que hem viscut
com la part més íntima
que ens uneix i també ens descriu.
Però deixem fluir el temps
sense lletres petites
ni resums, ni conclusions.

Prohibim conjugar passats,
condicionals i futurs.
Estimem cada detall
del que ara podem viure.
Degustant pausadament
el plaer de tenir-nos.
Elogiant la sort de poder
mirar-nos i somriure.

La fórmula és senzilla.
Tu i jo, ara i aquí,
simplement improvisant.

dissabte, de desembre 02, 2006

El Massatgista

Ja tornava a estar asseguda allà, davant de l'ordinador d'aquella oficina. Absolutament res havia canviat des del divendres. Tot era igual que havia estat els últims 3 anys: la persiana metàlica, el ficus de plàstic ple de pols, la còpia descolorida dels rellotges de Dalí i aquella olor a paper i fotocopiadora. Aquells mateixos escassos 5 metres quadrats on havia gastat 8 hores diàries, de 9h a 13h i de 15h a 19h, de dilluns a divendres... S'adonava que mai l'havia motivat especialment la feina. Però tampoc l'entristia. No tenia gaire responsabilitat, no tenia mals de cap i en tenia prou per viure.
Ara bé, avui era diferent. Hi ha sentiments que guarden relacions tan estranyes que ens ataquen per sorpresa. Aquest dilluns, al metro, havia segut davant d'una parella d'universitaris. Seien un al costat de l'altre i es miraven amb una intensitat que semblaven descubrir-se de nou a cada instant. A la parada de Liceu el jove li va dir que l'estimava i es van fer un petó. Era dilluns al matí!, pensava ella mentres se'ls mirava de reull. No va poder evitar inundar-se d'enveja i odiar aquells dos que li acabaven de dir a crits que estava totalment sola.
No es va poder treure aquest pensament del cap. Ella era una dona més aviat guapa, ben educada, mitjanament culta... Què li havia passat? Ja ni recordava la última vegada que algú li havia dit que l'estimava. De cop li semblava que tota la seva vida no tenia sentit. Res del que feia la motivava. A més a més, avui el dolor de l'esquena era especialment fort. Era com una punxada que li baixava des de les cervicals fins a la zona lumbar per la banda dreta, justament la banda on tenia el monitor del seu ordinador. Ja feia mesos que patia d'aquest mal i d'unes setmanes ençà cada dilluns al vespre anava a fer-se massatges. La senyora Matilde era una dona d'uns 50 anys que vivia al 3r 2a del seu bloc de pisos i que complementava la seva rídicula pensió d'aquesta manera. La veïna del 1r 3a li havia explicat que gràcies a ella ja no patia del "nervi siàtic" i per provar-ho no s'hi perd res!
A les 8 del vespre seguia molt trista. No tenia ganes de fer res però tenia hora pel seu massatge. En el fons, va pensar, no podia solucionar la seva vida de cop. Ara bé, podia començar per solucionar el mal d'esquena.
Quan va trucar al timbre va sortir a obrir la senyora Matilde amb el braç esquerre enguixat. Havia caigut i tenia una petita fractura. Però li va dir que no es preocupés. El seu fill era fisioterapeuta i havia vingut per no deixar els seus pacients penjats. Li va dir que en 10 minuts l'atendria. La va fer seure al rebedor i va marxar. A ella no li va agradar la situació perquè ja coneixia aquella dona i li anava bé. Però ja estava allà i estava cansada per prendre decisions. Simplement es va deixar portar.
Al cap de 15 minuts, la va sortir a trobar un home alt i morè amb uns ulls verds serens i amplis. Vestia amb una bata blanca impecable i uns texans. "Hola! Ets l'Elena oi? Passa sisplau. Explica'm què et passa...". Tenia una veu greu i càlida. La seva manera de parlar i de mirar-la la fa fer sentir molt còmode, tranquila, com si sabés que estava en bones mans. I justament les seves mans va ser el primer que va sentir. Es va despullar i es va estirar sobre del llençol blanc acabat de posar. Ell va cubrir-li el cul amb una tovallola tot abaixat la goma de les calcetes per deixar la zona lumbar descoberta. Tot feia una olor molt agradable a menta.
Ell li va preguntar si estava còmode i si tenia fred i ella va respondre que estava tot bé. Llavors va sentir la fredor de la crema sobre la seva esquena i immediatament l'escalfor de les seves mans. Ja s'havia fixat en les seves mans al rebedor. Tenia les mans grans, la pell fina i unes ungles molt ben cuidades. Però el millor de tot era el que era capaç de fer amb elles damunt la seva esquena. Va començar amb un massatge suau al voltant del coll i va anar baixant fins a les cames fent petits cercles amb els dits i els palmells de les mans.
Normalment aquest tipus de massatge la relaxava tant que es quedava mig adormida. Però aquest cop era diferent. Ella estava allà, nua, amb els ulls tancats, sentint l'escalfor de les seves mans damunt el seu cos, la seva olor, la seva veu preguntant-li què tal anava... Estava molt excitada i això l'avergonyia. Va pensar per un moment la sort que tenia de no ser home, perquè estava segura que una gran erecció la delataria. Aquesta estranya idea la va portar a obrir els ulls.
Ell estava dret just davant seu. Ja feia estona que hauria d'haver passat a un altre tipus de massatge una mica més dolorós. Però estava gaudint i no tenia pressa. Era la última pacient i tenia un cos deliciós. Li agradava com tancava el ulls, els cabells rossos que li queien a un costat de l'espatlla i l'olor que desprenia. Sentia que ella li entregava el seu cos amb una confiaça inusual per un pacient nou. I certament, l'havia trobat guapa només veure-la. Tenia els ulls d'un color terrós i la pell clara i tersa. I aquella samarreta li mostrava les corbes d'uns pits que no va poder evitar imaginar nus. Estava ajudant a la seva mare i el que li estava passant era molt poc professional: estava totalment erecte.
Quan ella va obrir els ulls, tenia els texans a un pam. Li va costar posar-se en situació. Ell li estava fent el massatge cervical. Aquella forma era escandalosa. Aquell no podia ser l'estat de repòs i pensar que ell estava erecte la va fer sentir violenta però alhora desitjada. No va fer res. Va decidir assegurar-se'n perquè li feia por fer el rídicul. Potser tot plegat era fruit de la seva imaginació. De fet, ella feia estona que l'imaginava a ell fent-li el massatge totalment nu, els seus braços forts agafant-la per la cintura, els seus llavis carnosos besant-la, recorrent-li els pits... Les seves mans acariciant-la... El seu cos dintre del seu, impregnats de crema...
Però la por els va vèncer a tots dos. Aquella nit ell va masturbar-se amb les mateixes mans que minuts abans havien acariciat el seu cos, amb la imatge d'ella estirada, mig nua, respirant d'aquella manera, lenta però continguda, que indica plaer.
Ella es va estirar cara avall damunt del seu llit, totalment nua i es va regalar una nit d'orgasmes plena de les seves mans, de la seva veu i del que amb la imaginació va descobrir darrera d'aquells texans.
L'endemà, en seure a l'oficina davant de l'ordinador va notar una punxada. Potser hauria de tornar al massatgista perquè ho treballés més a fons...

dissabte, de novembre 25, 2006

"La super de nit" (III) amb el permís de la Joana


Les nits als hospitals s'omplen d'una calma inquietant, d'un silenci que només s'interromp pels sorolls d'algunes queixes, roncs i carretons pels passadissos. Ella coneixia de sobres com pot resultar d'angoixant per un pacient passar la nit sol en una d'aquelles habitacions i sempre mirava de fer-los l'estància el més acollidora possible. Era la seva feina i li agradava fer-la ben feta. Però aquest cop s'adonava que la supervisió de l'habitació 612 l'estimulava més enllà del seu afany per ser eficient. Sense saber massa bé com, aquell noi havia obert una finestreta dintre seu que feia temps que estava tancada.

Durant els dies de recuperació ell va rebre la visita dels seus pares, d'una germana i d'uns quants amics i companys. Però a les 21.00 s'acabava l'horari de visites i arribava el moment que havia estat esperant tot el dia: ella el visitava. La veia entrar amb aquell somriure, sentia la seva veu dient-li bona nit, i tot seguit la seva olor a violetes i el dringar del seu collaret de perles. Era com un ritual, es miraven uns segons sense dir-se res, ell s'incorporava lentament, ella s'apropava i li posava bé el coixí. Cada cop ella el visitava més sovint i passaven moltes estones fent-se companyia. Durant aquelles nits, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital se'ls va poder sentir riure.

La seva salut va millorar inusualment ràpid. Aviat li donarien l'alta i ella ja no dubtava que el trobaria a faltar. I no estava disposada a deixar-lo marxar així com així. Enlloc de posar-li àcid a la sopa per retindre'l a l'hospital va decidir prendre una altra estratègia.

Era la última nit que ell passaria allà. Pensant en tornar a viure sol en aquell pis s'adonava que era més feliç a l'hospital i se li va passar pel cap empassar-se la pasta de dents perquè no li donessin l'alta. Però ja eren les 21.02 i ella va entrar a l'habitació. Aquest cop l'olor de violetes va arribar abans que la seva veu. Ella va tancar la porta amb clau i es va apropar lentament al peu del llit. No li va dir bona nit ni li va posar bé el coixí, només li va preguntar: "Com està el teu estòmac?". Ell, que s'havia assegut sobre el llit, va respondre que bé. "Llavors" -va dir ella mentres es descordava el primer botó de la bata- "puc convidar-te a sopar?". Botó a botó es va anar obrint pas la seva pell tersa, els seus pits turgents, el seu sexe càlid i un collar de perles blanques marcant el camí entre el seu coll i el seu ventre.

Aquella nit, entre les queixes i els roncs, a la planta 6 de l'hospital algú deia haver sentit dues veus que gemegaven.




(per encàrreg de Llum de Dona)

divendres, de novembre 24, 2006

Paraules i fets


Darrerament m'he adonat que he rellevat el silenci a les golfes de casa meva. Encara recordo ara quan ell i jo érem amics i ens asséiem un davant de l'altre a escoltar-nos. Havia après tantes coses d'ell! Sense el silenci les paraules no tenen sentit, perquè són fràgils i es desgasten amb molta facilitat.

Darrerament he estat enmig d'una llarga batalla entre els sentiments dels sud i els del nord. He volgut fer el paper del mediador que resol els problemes amb grans discursos. El resultat ha estat nefast! He naufragat en un mar de paraules que ja han perdut el seu sentit, he perdut la credibiltat danvat d'altres i, el que és més important, davant meu també. Per resoldre un conflicte cal deixar que parlin les dues parts, escoltar-les i sovint deixar-los-hi temps perquè es clavin unes quantes bufetades. Els veredictes i les sentències s'escriuen després del fet, no abans.

És un tòpic que les paraules no són res si no van acompanyades de fets. I per això m'estiro dels cabells quan m'adono que he inflat d'aire les coses que més importen en la vida, començant per mi mateix. Així que, encara que sigui tard, aparco les paraules i vaig a embrutar-me les mans!!

dissabte, de novembre 18, 2006

Ressaca: fidel amant.


"Pero la mañana llegó
y hoy es ayer
me desperté con resaca
y ese no es un nombre de mujer."

Filosofia Barata
MClan

dimecres, de novembre 15, 2006

Els quadradets petits i la restauració perifèrica

Ja sé que el títol és com mínim curiós. Però tenia ganes d'explicar-vos aquesta teoria que sempre ha format part de la meva manera de pensar i d'actuar i que darrerament se m'havia oblidat una miqueta.

Davant d'una situació complicada l'ansietat per voler solucionar-la sempre fa el problema més gran. La meva "Estratègia dels quadradets petits" consisteix en dividir la situació en fragaments com més petits millor. I cada vegada que algun d'aquests petits quadradets millora, aturar-se i premiar-se per haver-ho aconseguit. Ja sé que això és la sopa d'all i que no l'invento jo. Només sé que avui he trobat motius per somriure que no trobava ahir. I com més somric més força tinc per la resta de quadradets.

Pel que fa a la restauració perifèrica, és una concepte que ja havia posat en pràctica però que un bon amic meu (Gràcies per tot Torre!) em fa fer veure fa poc. Quan un problema no té solució a curt termini (té molts quadradets) i hi hem de conviure, convé alimentar la perifèria. La vida és plena de coses! Cuidar el cos fent esport i alimentant-se bé per exemple. Marcant-se l'objectiu de correr 5 minuts més cada dia. Fer culte a nosaltres mateixos, dormir bé ... Coses tan simples! Una bona manera d'apropar-se a la ment sana és des del cos sa. No?

dijous, de novembre 09, 2006

Homenatge al cos humà: L'APÈNDIX


L'Apèndix, simplement, no serveix per a res.

És un error, potser un vestigi. És una part de nosaltres que només ens pot portar problemes. Però això no ens ha de sorprendre. Possiblement una de les característiques més definitòries de la raça humana és aquesta. Portem el massoquisme als gens!

dilluns, d’octubre 30, 2006

Qüestió de temps

Sí sí sí sí!! Ja sé que fa molt que no escric. No és que les mans se m'hagin adormit ni que el PC s'hagi tornat a posar malalt (tot i que no ho descarto).

Darrerament em falta i a més l'estava invertint malament. Em cal dedicar més temps a mirar-me el meu melic i no el dels altres. De tant d'amor que he volgut donar no me n'ha quedat per a mi. I no penso abandonar més temps la persona que més m'importa en aquest món: JO.

Però no patiu, avui m'he adonat que he trobat el camí, té pinta de ser llarg però ja no m'espanta. Em veig capaç de gaudir del viatge i tot! Només és qüestió de temps.

Per començar: avui a l'autobús m'he atrevit a escriure 4 ratlles i en arribar a casa m'he tornat baralla amb la guitarra!!!

: )

dijous, d’octubre 19, 2006

Meme Musical

Per instància d'Unanina he accedit a fer aquest meme.

[mecànica del joc : has d'escollir un grup de música i tractar de respondre a aquestes preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això selecciona 5 persones que vulguis que facin el test].

He fet una mica de trampa. És que era molt difícil escollir-ne només una... :P I tot i així, se'n queden tantes per posar...

Banda o grup escollit: J. M. Serrat

Ets home o dona? Quasi una dona
Descriu-te: Cada loco con su tema + Hoy puede ser un gran dia
Què senten les persones sobre tu? Yo me manejo bien con todo el mundo
Com descriuries la teva anterior relació sentimental?: Saps
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent:
No hago otra cosa que pensar en ti + Hagamos un trato
On voldries estar ara?: Mediterráneo
Com ets respecte a l'amor?: Y el amor
Com és la teva vida?: De vez en cuando la vida
Què demanaries si tinguèssis un sol desig?: Seria Fantàstic
Ara despedeix-te: Me'n vaig a peu + Fins quan cal dir-se adéu

Pel que fa als 5 ... em torno a saltar les normes (6):

- Eva i les coses petites
- Pandémica y celeste
- N3fen
- Shard
- Warp3r
- A little bit of joy

dilluns, d’octubre 09, 2006

Homenatge al cos humà: EL MELIC

El melic em fascina! Però a casa meva mai se n'hi ha dit així. Quan era molt petit era "el ring", ja que responia a un joc molt divertit entre la meva mare i jo: ella tocava al timbre de la meva panxa i jo reia com un babau (quan som petits som feliços amb ben poca cosa). Quan aquest joc se'ns va fer petit, és a dir, quan jo em vaig fer gran. Va passar a dir-se "umbligu" i encara es diu així.

Però una de les parts més fascinants del melic és la seva relació amb la nostra vida. És com un recordatori de com funcionen les coses. El melic és, segurament, la única cicatriu que tenim tots els humans (excepte Adam i Eva). És una espècie de link cap l'origen de la vida, una marca que ens està dient que un dia vam créixer dins del ventre de la nostra mare, de la que ens van separar (a cop de tisores) perquè passéssim a ser un ésser individual. Per això, el melic és fruit d'una operació de cirurgia (estètica), i per això la forma que té no només depèn de la genètica i dels nostres hàbits. Depèn, en bona part, de la destressa amb que es talla. La meva àvia sempre posava el tros de cordó umbilical dels nadons (de tots nosaltres) cara amunt. Ella assegurava que així, en caure el cordó, els melics són més bonics. I jo no tinc cap queixa!

Però el melic és molt més que això. És com una joia que adorna els ventres quan s'exhibeixen. És un dipòsit de borrissol (especialment a l'hivern) i un aparador de piercings (especialment a l'estiu). Un melic pot ser fet servir com a recipient de xupitos, com a trampolí d'olives, com a pou de gotes de suor. En un melic s'hi poden guardar xuletes, s'hi poden refugiar les formigues o s'hi pot bufar fent vibrar les galtes contra la panxa (que divertit!). A mi m'agrada molt acariciar un melic, altra gent odia que els hi acariciïn. Suposo que els gustos són com els melics, tothom en té un o més. El melic és com una creu dibuixada sobre el centre del nostre cos, per això usem expressions com "creure's el melic del món!". El melic és un rotonda al final d'un dels autopistes més transitats del nostre cos: aquell que va de la boca fins al sexe. Aquella que s'omple de petons, saliva i suor les nits que dos cossos es troben... El melic està allà, just abans d'arribar al destí, on els llavis s'aturen per escalfar els motors i agafar la velocitat justa per circular per via urbana...

dimecres, de setembre 27, 2006

Homenatge al cos humà: ELS GENITALS

Després de reflexionar un temps, he decidit publicar una foto suau. Les altres que havia fet les guardaré com a col·lecció privada per a públics més restringits... ;)

Els genitals, a ningú se li escapa, son una de les característiques principals que diferencien els homes i les dones. Però no ens difenrecien simplement d'una forma anatòmica. No és només qüestió de massa, ni de lubricació, ni de concavitats o convexitats geomètriques. Els nostres genitals condicionen la nostra manera de ser. No només ens donen forma al pantalons o ens canvien el to de veu i la quantitat de pèl. Els nostres genitals modulen com pensem. Sovint arribant a fer que, simplement, no pensem.

Els genitals són segurament un dels conceptes amb més sinònims que existeixen. No em dedicaré a fer una llista. Només us diré que titola i xona em resulten molt gracioses i que m'agrada molt anomenar-los "sexe". De fet, només escrivint en un paper "el teu sexe", sense necessitat de més adjectius, tinc una erecció. És una associació d'idees que sovint passa directament per la medul·la espinal. Digne d'estudi!

En el cas masculí, el penis comença sent, a part de l'eina per pixar, una font de complexes per qüestions de tamany. Tot comença quan es mesclen pubertat, crueltat escolar i vestidors de la classe de gimnàstica amb diferents genètiques i ritmes de desenvolupament. I aquest complexes poden arrastrar-se durant tota la vida. Cal anar en compte, doncs, ja que per molts homes l'orgull es medeix en centímetres. I per això el tamany sí que importa. Em resulta graciós imaginar que passés el mateix en l'equivalent femení i que les nenes anessin pel pati dient: "La Maria la té poc profunda...!". Tot i que quan arribem als pits ja tocarem el tema del tamany...

Els genitals donen forma a la roba que portem i condicionen el tipus de roba interior que vestim. Però en el cas masculí això pot ser un problema ja que ens obliga a ser escandalosament sincers. Ballar, anar a la platja, llevar-se al matí o mirar una pel·lícula són coses simples que es poden convertir en una situació molt compromesa per culpa d'una erecció descontrolada. Això ens converteix en éssers poc subtils per naturalesa. No podem masturbar-nos sense que es noti i molt menys arribar a l'orgasme dissimuladament. Tot al contrari que les dones, que són famoses per haver de fingir els orgasmes.

Hi ha molts altres aspectes dels nostres sexes però només en citaré alguns: els homes ens espantem si ens raja sang dels genitals, en canvi les dones (i l'home corresponent) s'espanten quan esperen veure rajar sang i no raja. Els genitals són el principal punt dèbil d'un home: un copet als nostres en deixa doblegats a terra i veure (o intuir) els genitals femenins ens converteix en animalets totalment manipulables. Els nostres genitals són molt versàtils: ens els podem posar per corbata quan tenim por, ens cauen a terra quan ens sorprenem i ens pot fer de cervell quan la sang no arriba al cap.

Els genitals són la màxima expressió del sentit del tacte, especialment en el cas masculí. La fem servir per pixar, ens masturbem, ens la coloquem bé quan caminem, els la rasquem mirant la tele... És com una joguina amb la que neixem i sempre ens ajuda a distreu-re'ns. Però no hi ha cap manera millor de gaudir del tacte que practicant el sexe. No es pot descriure el que passa quan el sexe masculí i femení entren en contacte. Aquella calidesa, aquell fluir de sensacions, aquella sensació que fon els límits dels dos cossos en un de sol... Les poques vegades que he estat apunt de creure en Déu ha estat dintre del cos d'una dona. Només un ésser suprem pot haver creat alguna cosa tan sublim!

Però el sexe no s'acaba en plaer tàctil. A vegades el sexe és una forma d'expressió, un llenguatge. He intentat dir-li a algú que l'estimo amb poemes, flors, bombons,... Però la vegada que m'he sentit més aprop de dir-li el que sento, amics, us asseguro que ha estat fent l'amor. Un dia vaig escriure: "Sobre la pell no hi cal escriure versos", dos cossos s'ho poden dir tot en silenci, o potser entre gemecs... I del sexe en surt la vida. Tots som fruit del sexe i curiosament ens fa vergonya parlar-ne. La paternitat és un tema que dóna molt de sí i ja m'estic allargant molt. Durant molt de temps ni se m'havia passat pel cap ser pare i encara hi sóc lluny. Però un dia, no fa gaire, em vaig sorprendre imaginant-me tenint fills. Vaig arribar a la conclusió que és una de les millors maneres de saber quan t'estimes a algú.

El nostre sexe ens fa molt diferents però alhora ens uneix. I de quina manera!!! :)

dimecres, de setembre 20, 2006

Homenatge al cos humà: ELS GENOLLS

Seguint des de baix cap amunt, m'aturo al genolls. Els genolls són molt importants i acostumen a passar desapercebuts.

En primer lloc, uneixen i articulen les cames (que a la vegada van unides als PEUS). Sense genolls caminaríem com robots, no podríem seure sense una tauleta davant per recolzar els peus, moltes postures sexuals serien impossibles i cagar seria la hòstia de complicat.

Els genolls serveixen per clavar-los al seient de davant de l'autobús i passar un viatge distret, serveixen per acariciar-los-hi amb la mà sencera (mirant als ulls sisplau) a una persona a la qual volem fer saber que compartir el temps amb ella és un plaer, o per fer-hi copets quan el plaer és similar però més amistós. Els genolls són una arma especialment d'ús femení, ja que en un angle de 90º acostumen a quedar a una alçada molt dolorosa.

Però, potser, el fet més destacable dels genolls és que ens permeten posar-nos "de genolls". Ah! Grandiosa posició! De genolls es prega a "Jesusito de mi vida que eres niño como yo..." abans d'anar a dormir, de genolls algunes becàries han fet la millor feina de la seva vida i altres m'han fet perdre el nord de plaer (mirant-me als ulls sisplau). De genolls es veu tot des de més avall. Això pot servir per humiliar-se, per rebre un càstig (amb els braços en creu i llibres sobre les mans) o, per exemple, per mirar per sota de la porta del vestidor de les noies. Si sempre anésim de genolls, les sabates haurien de tenir la sola a la part de sobre del peu perquè és on més es gastarien, els fabricants de genolleres s'enriquirien, les portes podrien medir la meitat, els peus perdrien la seva importància i els pantalons pirates passarien a dir-se pantalons llargs.
No sé on he sentit a dir que és millor morir dret que viure de genolls. Però el fet és que de genolls aprenem a desplaçar-nos quan som criatures, aprenem a tirar-nos de cap a la piscina quan som nens i aprenem a rendir-nos durant tota la vida. Potser val la pena viure de genolls si això significa anar aprenent de la vida. O potser això és la primera rucada que m'ha passat pel cap! :)

dimarts, de setembre 12, 2006

Homenatge al cos humà: ELS PEUS

La idea neix del diumenge a la nit. Després d'estar fent un vinet i un cigarret al balcó de casa amb el Nefen. Es tracta d'anar repassant les parts del cos que em roti i dir les primeres xorrades que se'm passin pel cap al respecte. No sigueu molt estrictes amb mi! :)

Començo pels peus perquè estan en un extrem i són més simples que el cap (com a mínim en la majoria dels casos). Diuen dels peus que són les nostres arrels, el nostre vincle més directe amb la realitat i amb la natura. Els peus suporten tot el nostre pes adherit a terra, ens permeten trepitjar merda per carregar-nos de bona sort, deixar petjades a la platja, acariciar per sota de la taula mentres es dissimula per sobre, ...

El meu massatgista sempre m'explica que al peu hi ha tot el nostre cos. No us faré una lliçó de reflexologia, entre d'altres coses perquè no en sé, però quan saben que et fa mal el cap perquè et queixes en apretar el dit gros del peu comences a creure-t'ho.

Els peus és una de les coses que ens diferencien més dels monos. Caminem drets, no podem agafar plàtans amb els peus però portem sabates i alguns de nosaltres ens tallem les ungles. No heu pensat mai com és que els monos no tenen metres i metres d'ungles si no se les tallen mai? Se les mosseguen per la inquetud que els genera la por de ser extingits per culpa nostra? O estan deixant de fumar?

Els peus acostumen a ser la primera part del cos que toca a terra en llevar-se. Encara que hi ha diverses alternatives que, en tot cas, ja us explicaré una altre dia. Segons la dita popular, condiciona molt al devenir del dia quin dels dos peus es posa primer a terra. En el meu cas, sóc de llevar-me amb el peu esquerre (cosa que no vol dir que no tingui el dret fins al migdia). Potser per aquest motiu estic de mal humor quan em llevo. Encara que jo crec que depèn més del dia de la setmana, l'hora i la companyia. Però no seré jo qui reformi les dites populars. Déu me'n guard!

Els peus tenen moltes altres funcions: posar-los dintre dels rius (com freda estigui l’aigua millor que més mal fa!), córrer, saltar, posar-los dintre del videt amb aigua i sal (mmm! quin relax), dormir dret en alguns casos (salutacions warper), que et facin un massatge mentre geus al sofà, estimular l'olfacte dels enemics o els órgans sexuals dels amics (footfetish to the power!), intentar seguir el ritme de qualsevol cançó, trepitjar la parella quan es balla, foradar els mitjons i, entre moltes altres, apagar l'ordinador, simplement perquè fer-ho amb les mans està massa vist!!

dissabte, de setembre 09, 2006

Marea baixa a l'illa de Cramond

La sorra humida
Les algues despentinades
Musclos, cargols de mar.
El sol s’escampa des de l’horitzó,
per sobre del mar,
fins a escalfar-me la cara.
La salabror inundant-me els sentits,
les onades desfilant indecises,
sobre la platja, cantant
el seu himne de llibertat.
Una illa intermitent
sotmesa al ritme de la lluna,
de la marea.
Roques, herba, arbres, flors
que se m’enfilen a les orelles.
Casalots abandonats ocupats
per artistes enamorats del mar.
Paisatges fets de calma i jo,
mirant.
Intentant mesclar-me amb l’aire
però patint la inquietud
de no poder contenir tanta bellesa.
Prenent masses fotografies
per lluitar contra l’oblit.
Sabent que el temps s’escapa,
trasbalsat per la impotència
de no poder guardar-me
aquest moment a la butxaca,
de no poder sortir del meu cos
i desaparèixer en l’horitzó.
Ara, que la marea encara és baixa.


19/08/06

Arbres, cels...


Caminant al voltant del Llac Ness em vaig trobar un arbre. Tenia les branques seques i un color apagat, trist. En mig de la frondositat d'aquelles terres, els meus companys de viatge no podien entendre perquè m'aturava a fotografiar-lo. Aquesta és la màgia dels records. Davant d'aquell arbre jo em vaig trobar en una cala meditarrània, a l'hivern, amb una bufanda vermella al voltant del coll i el vent jugant a despentinar-nos. Vaig saber que havia estat feliç tirant pedres a l'aigua, dinant, caminant, respirant, simplement vivint. Vaig saber que, abraçat a tu, havia vist canviar els cel de gris a blau i l'arbre sec no havia canviat. Com no ha canviat el que sento per tu. Volia fer servir el passat com has fet tu en la teva cita. Però ja em conec massa per jugar a enganyar-me. Se que els motius que et van fer entrar a la meva vida faran que ja no en puguis sortir. Almenys fins que no quedi cap arbre sec que m'ho recordi.

dimarts, de setembre 05, 2006

Jo hi veig...

A mi em passa quan em miro al mirall després de llevar-me, quan el meu cap només pot processar ordres curtes i sencilles i no tinc res més en ment. Però també em passa durant molts altres moments del dia, que em miro al mirall, sovint sense voler, i enfoco al fons dels ulls. Llavors és com si algú m'examinés i m'espanto. Però també em venç la curiositat de conéixer a aquella persona a qui miro i continuo. De vegades em sorprèn el simple fet de reflexar, d'existir i de vegades em discrec i acabo petant-me un gra del front. Però malgrat tot n'he après molt de mi mateix d'aquesta manera. He descobert que intentar saber com sóc jo, el veritable jo, no es pot aconseguir si es pretèn separar de les circumstàncies. En el fons de la meva retina el temps es recargola: els records, les persones que he conegut i les que he oblidat, els llocs on he viscut, els meus éxits i els meus errors, els dubtes i les desicions preses, tot això que conforma el passat es mescla amb el futur, les il·lusions, els projectes, més dubtes i decisions per prendre, tot el que imagino i el que sé que no puc ni imaginar. Tot en un. He volgut moltes vegades aïllar-me del temps i parar en sec en un instant, per mirar-me només a mi, sense res més. I això sí que m'ha fet por. En el fons no sóc més que una balança amb certa predilecció per caure a mà esquerra, però avui sóc com sóc gràcies o per culpa del que m'envolta. Així m'adono, just quan arribo al fons del tot dels meus ulls, que s'hi veu allò que jo miro. I entre tot també hi ets tu (mirant-me), ja ho saps.

diumenge, de setembre 03, 2006

Posta de Sol a l'illa de Cramond

Després de somiar-lo molts cops, avui he trobat un lloc on el Sol es pon a sobre del Mar. L’oceà em remou els cabells amb una brisa dolça i les onades em canten a cau d’orella. M’he assegut i em fumo un cigarret, pensant en tu. Una abraçada que porta el teu nom es quedarà atrapada en aquesta illa quan pugi la marea. Cada roca i cada flor tenen ara un petó que espera els teus llavis. Si un dia vora el mar sents la meva olor inundant-te la pell és perquè hauran sabut trobar el camí en el que jo sempre em perdo i des d’Escòcia t’arriba, allà on siguis, tot l’amor que ara voldria donar-te.

dissabte, d’agost 26, 2006

Back from the country of peace...


Ja sóc aquí de nou. I porto la maleta plena de paisatges increïbles, de carrers pràcticament màgics, d'amics nous, de teatre, música, cervesa, marees, ...

I pau, d'aquella que un troba quan viatja sol a algun lloc. Res és tan difícil ni tan gratificant alhora com anar-se coneixent a un mateix.

A Edinburgh hi he trobat a faltar moltes coses, però especialment a tu (si tu, ja saps...), a vosaltres amics meus i parents, el bon menjar, el bon beure i el bon sexe. Així que prepareu-vos que vinc amb forces renovades!! Anem tots junts a sopar, beure i "lo que surja" XD

dijous, de juliol 27, 2006

C U Soon!!


Doncs bé, dissabte dia 29 agafo l'avió que em porta a Edinburgh. Allà m'espera una ciutat molt maca (diuen), un curs d'anglès de 3 estresssants hores diàries i el Festival Fringe. Si algú vol venir-me a visitar el convidaré a una pinta de cervesa alegrament. No puc oferir allotjament pq dormo en un alberg, en una habitació de 16 llits...

Espero tenir algun moment per fer alguna crònica des d'allà. ja veurem.

Doncs bé, suposo que ja ho sabeu, però us trobaré molt a faltar! De totes maneres torno el dia 25 d'agost (apunt per la Festa Major) i ja ho compensarem...

Sacs de petons i abraçades per tots i especialment per a tu (sí, sí per a tu! ja ho saps... :) )

diumenge, de juliol 23, 2006

Com esciure sobre sexe? (mirant d'aprendre)


VI

Abrupte i prepotent, aquest esclat
que em serva erecte i m’empeny cap a tu
muda la sorra en sang i estampa noms
a totes les parets. Indiferent
a la crida del temps, deturo el temps
en el teu cos i et beso els llavis molls
i els pits i el sexe, moll també i suau.
A trenc de somnis pel crestall del mots
i en el silenci dens d’uns besos folls
i alhora astuts, conjurem els perills
i les temences. Glops de boira i mar
fan d’horitzons que vulnerem, i tot
és el teu ventre lleu i els teus malucs
duríssims i tan dòcils. Marta, el goig
abriva la creixença del desig.
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.


Miquel Martí i Pol
Estimada Marta
Cadascú canviarà Marta pel nom que li convingui i passejarà per aquell cos amb els dits de la imaginació... Prefereixo els dits de veritat. És clar! Però no sempre es pot escollir.

divendres, de juliol 14, 2006

Retrat d'una absència II (l'Inzolia)


Dos tamborets buits
asseguts un davant de altre
mirant-se als ulls
acariciant-se les mans
entrecreuant les cames
mossegant-se els llavis.

Dos tamborets buits
fent mil projectes.

Dos tamborets buits
un plat ple de formatge
i dues copes de vi rosat
que segueixen allà
esperant veure’ns arribar.

dissabte, de juliol 08, 2006

Motius per somriure

Sortir a les 9 del vespre
Envoltar-se d'amics
Tocar la guitarra mentres fan el sopar.
Fer excursions estranyes en 4x4
Esmorzar dues vegades
Tornar a les 9 del matí
Despertar-se amb l'olor de l'arròs de la mare
i el so d'una cançó que el meu germà també canta.
Una d'aquelles cançons que vaig descobrir
en un vinil del pare i que sempre han format part
de la banda sonora de la meva vida:


Seria Fantàstic
J. M. Serrat

Seria fantàstic
que anés equivocat
i que el wàter no fos ocupat.
Que fes un bon dia
i que ens fes bon pes.
Que sant Pere, pagant, no cantés.

Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar coloms.

Seria tot un detall,
tot un símptoma d’urbanitat,
que no perdessin sempre els mateixos
i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic
que guanyés el millor
i que la força no fos la raó.
Que s’instal-lés al barri
el paradís terrenal.
Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic
no passar per l’embut.
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu.
Poder badar sense córrer perill.
Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria tot un detall
i tot un gest, per la teva part,
que coincidíssim, et deixessis convèncer
i fossis tal com jo t’he imaginat.

dimarts, de juliol 04, 2006

Nit d'estiu...



Omplim-nos la boca
de tu i de mi
i perdem-nos en la nit.
Damunt la pell
no ens cal escriure versos.

dimarts, de juny 27, 2006

La Mar (el Mediterrani)


Moltes vegades m'aturo a pensar en la mar. I possiblement tantes vegades com hi penso intento escriure alguna cosa sobre ella. Però m'és impossible poder ni tan sols apropar-me a descriure les sensacions que em genera, especialment un capvespre com el de la fotografia o altres tardes o nits... Sovint em paro a pensar en totes les persones que al mateix moment que jo la miren i s'hi mullen els peus. Quantes històries succeint simultàniament! Quantes petites ànimes separades o unides al llarg de les seves platges!

Si algun dia estàs davant del mar i et cal una abraçada, deixa que l'aigua et mulli la pell, que a l'altra banda del Mediterrani a mi també em cal sentir-te al meu costat.

dijous, de juny 22, 2006

Digueu-me Sr. Billicenciat! XD

Ahir, dimecres 21 de juny de 2006, vaig fer l'últim examen. Amb aquests gloriosos 9 crèdits acabo Química i Bioquímica!!! Així doncs, digueu-me Sr. Billicenciat i per què no? Convideu-me a un cubata! XD

dissabte, de juny 17, 2006

Inventaris 3


"...i el que encara queda per escriure."
pels kilòmetres de paper blanc
per la sorpresa, l’atzar, el futur,
per les carreteres,
per perdre’s i retrobar-se,
pels daus, el vent i la pluja,
per les carícies, les suors, els orgasmes,
pels acudits, els dibuixos, les lletres,
per les fotografies, els tatuatges,
per les maletes, els mapes, els telèfons,
pels cordons de les sabates,
pels petons, les abraçades,
per les obres de teatre, les pel·lícules de por,
per les vinyes del senyor i els camins inescrutables,
per la línia del destí, la goma i el llapis,
pel metro, l’autobús, les estacions
pel sol, la platja, el mar,
pel granet de sorra, la brisa
per passejar, córrer, ballar, cantar
pel bri d’herba, l’aigua, els geranis
per les olors, els nassos, les orelles
per la força, la delicadesa, la tendresa,
pels rellotges que s’aturen, el taxis,
pels gots de vi, els amics, les bogeries,
pel teu melic, la teva veu, les teves paraules
pels teus ulls, els teus passos,
pels inventaris que s’escriuen amb trossets de vida
però sobretot, per la vida que encara podem inventar-nos.

diumenge, de juny 11, 2006

Inventaris 2


Seguint amb els inventaris, aquest em sembla exquisit. Poc més es pot dir. Només que si no us convencen els motius no talleu mai com a la foto. Sempre logitudinal. XD

Más de cien mentiras
J. Sabina

Tenemos memoria, tenemos amigos,
tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
tenemos silencio, tabaco, razones,
tenemos Venecia, tenemos Manhattan,
tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
tenemos costumbres, pudores, jadeos,
tenemos la boca, la lengua, los dientes,
saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
tenemos Quintero, León y Quiroga,
y un bisnes pendiente con Pedro Botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
monjas de Fellini, curas de Berlanga,
veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
tenemos el morbo, los celos, la sangre,
tenemos la niebla metida en los huesos,
tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de Aquiles sin fondos,
ropa de domingo, ninguna bandera,
nubes de verano, guerras de Macondo,
setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero,
hinchas del atleti, gángsters de Coppola,
Verónica y cuarto de Curro Romero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos el mal de la melancolía,
la sed y la rabia, el ruido y las nueces,
tenemos el agua y, dos veces al día,
el santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y McCartney, Gardel y LePera;
tenemos horóscopos, Biblias, Coranes,
ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
de islotes sin nombre, ni ley, ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas,
laureles de gloria, coronas de espinas.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables,
ratoncitos Pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron,
y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas,
caminos que nunca llevaban a Roma.
Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

divendres, de juny 09, 2006

Inventaris

Avui m'he posat música mentre em vestia i sense mirar-m'hi gaire he carregat cançons del Sabina perquè sonessin a l'atzar. I m'ha sorprès una vella cançó que feia tants dies que no sentia que m'ha semblat nova: Inventario. Una cançó del Sabina, de quan encara tenia la veu sense estripar, no havia après a cantar i l'acompanyaven amb un Casio i una pandereta.

En això de fer inventaris he coincidit amb ell vàries vegades. Sovint resulta necessari fer una llista amb totes aquelles coses que ens omplen el cap com a ràfagues i que sovint són links que porten sempre a la mateixa pell, els mateixos ulls, al mateix sentiment.


Joaquín Sabina

Inventario

Las cosas que me dices cuando callas,
los pájaros que anidan en tus manos,
el hueco de tu cuerpo entre las sábanas,
el tiempo que pasamos insultándonos,
el miedo a la vejez, los almanaques,
los taxis que corrían despavoridos,
la dignidad perdida en cualquier parte,
el violinista loco, los abrigos,
las lunas que he besado yo en tus ojos,
el denso olor a semen desbordado,
la historia que se mofa de nosotros,
las bragas que olvidaste en el armario,
el espacio que ocupas en mi alma,
la muñeca salvada del incendio,
la locura acechando agazapada,
la batalla diaria entre dos cuerpos,
mi habitación con su cartel de toros,
el llanto en las esquinas del olvido,
la ceniza que queda, los despojos,
el hijo que jamás hemos tenido,
el tiempo del dolor, los agujeros,
el gato que maullaba en el tejado,
el pasado ladrando como un perro,
el exilio, la dicha, los retratos,
la lluvia, el desamparo, los discursos,
los papeles que nunca nos unieron,
la redención que busco entre tus muslos,
tu nombre en la cubierta del cuaderno,
tu modo de abrigarme el corazón,
la celda que ocupaste en una cárcel,
mi barca a la deriva , mi canción,
el bramido del viento entre los árboles,
el silencio que esgrimes como un muro,
tantas cosas hermosas que se han muerto,
el tiránico imperio del absurdo,
los oscuros desvanes del deseo,
el padre que murió cuando eras niña,
el beso que se pudre en nuestros labios,
la cal de las paredes, la desidia,
la playa que habitaban los gusanos,
el naufragio de tantas certidumbres,
el derrumbe de dioses y de mitos,
la oscuridad en torno como un túnel,
la cama navegando en el vacío,
el desmoronamiento de la casa,
el sexo rescatándonos del tedio,
el grito quebrado, la madrugada,
el amor como un rito en torno al fuego,
el insomnio, la dicha, las colillas,
el arduo aprendizaje del respeto,
las heridas que ya ni Dios nos quita,
la mierda que arrastramos sin remedio,
todo lo que nos dieron y quitaron,
los años transcurridos tan deprisa,
el pan que compartimos, las caricias,
el peso que llevamos en las manos.

dimarts, de juny 06, 2006

Eva i les coses petites

Buscant alguna cosa que em fes companyia
m'he trobat naufragant en aquesta xarxa.
Quan els ulls ja em demanaven a crits un descans
he topat amb l'Eva i les seves cosespetites:
- Una caixeta amb les olors arxivades. Per poder gaudir quan plagui.
- Un petita porta que ens porta al mateix asteroide.
- Poemes i cançons que sempre he benerat i altres que no coneixia.

Serrat, Llach, Grenouille, Petit Princep, Olor de maduixa i de terra mullada.

Trobar un forat desconegut que se sembla tant a casa meva
primer m'ha fet companyia, ho reconec,
però després m'ha fet molta por. M'espies?

dissabte, de juny 03, 2006

Le prix du bonheur

"...
- Rien n’est parfait », soupira le renard.
Mais le renard revint à son idée :
« Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes les poules se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m’ennuie donc un peu. Mais, si tu m’apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de touts les autres. Les autres pas me font rentrer sous terre. Le tien m’appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regarde ! Tu vois, là-bas, les champs de blé ? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c’est triste ! Mais tu as des cheveux couleur d’or. Alors ce sera merveilleux quand tu m’auras apprivoisé ! Le blé, qui est doré, me fera souvenir de toi. Et j’aimerai le bruit du vent dans de blé… »
Le renard se tut et regarda longtemps le petit prince :
« S’il te plaît… apprivoise-moi ! dit-il.
- Je veux bien, répondit le petit prince, mais je n’ai pas beaucoup de temps. J’ai des amis à découvrir et beaucoup de choses à connaître.
- On ne connaît que les choses que l’on apprivoise, dit le renard. Les hommes n’ont plus le temps de rien connaître. Ils achètent des choses toutes faites chez les marchands. Mais comme il n’existe point de marchands d’amis, les hommes n’ont plus d’amis. Si tu veux un ami, apprivoise-moi !
- Que faut-il faire ? dit le petit prince.
- Il faut être très patient, répondit le renard. Tu t’assoiras d’abord un peu loin de moi, comme ça, dans l’herbe. Je te regarderai du coin de l’œil et tu ne diras rien. Le langage est source de malentendus. Mais, chaque jour, tu pourras t’asseoir un peu plus près… »
Le lendemain revint le petit prince.
« Il eût mieux valu revenir à la même heure, dit le renard. Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l’après-midi, dès trois heures je commencerai d’être heureux. À quatre heures, déjà, je m’agiterai et m’inquiéterai : je découvrirai le prix du bonheur ! Mais si tu viens n’importe quand, je ne saurai jamais à quelle heure m’habiller le cœur… Il faut des rites."

Frag. Capt. XXI
Le Petit Prince
Antoine de Saint-Exupéry

divendres, de juny 02, 2006

Sweet Caroline / Beautiful Girls

Parlant d'alcohol, de cançons, d'amics, de nostàlgia, ...
Digueu-me el que volgueu però aquella escena al bar (com tantes altres d'aquesta pel·lícula) em fa eriçar la pell.

No us parlaré de la bellesa de la Natalie Portman, ni del que se sent quan t'adones que t'estàs fent gran. Mireu aquesta pel·lícula i si voleu quedem per fer un vinet i en parlem. Inclús si algú s'anima, un com haguem begut prou, podem cantar alguna cançó al voltant d'un piano o una guitarra.

I sí! La cançó que canten al bar (Sweet Caroline, que us he linkat) és de NEIL DIAMOND! :)

dimecres, de maig 31, 2006

Nostàlgies i bales de vidre de colors.


"... As I lie in my bed there's a space in my head
Where there used to be colours and sound."
I tanco els ulls i recorro amb la punta dels sentits
tots aquells records que romanen
en algun racó pervers de la memòria.
És imprevisible, pràcticament màgic, com ens vetllen
des de les ombres dels carrerons dels anys
i ens salten de cop a la jugular de l'ànima
per fer-nos tremolar com el fred en sortir dels bars.
Cançons, olors, colors, veus, noms...
Petites peces de la nostra nostàlgia
que sovint ens fan plorar,
però ens donen un trosset més de vida.

dissabte, de maig 27, 2006

L'alcohol i jo. Crònica d'una amistat. Vol. 3



"... So if you want my address
it's number one at the end of the bar
Where I sit with the broken angels
clutching at straws and nursing our scars ..."


Sugar Mice
Marillion

dimarts, de maig 23, 2006

Sobre el color de la decadència i altres fracassos.


"...Tots sabem entre somriures
el vast color de la decadència."
I omplim la nevera de queviures
i la taula de llibres de ciència.

Ens tornem a cordar les sabates
rimem els segons per oblidar els dies
ens doctorem en l'art dels cubates
i, sí, dels culets d'estiu d'altres ties.

Escric el títol d'una llista de fracassos
que no vull evitar que rimi amb escassos
Però cal mirar als ulls a la vida quan es posa a plorar.
Fracassar és tenir-ho tot i no saber-ho aprofitar.

No tenir por d'un nou fracàs és ara el meu èxit.
(el temps dirà si sóc valent o estic sonat).

(Neo Tarot de Osho
Carta 41: El Fracaso)

diumenge, d’abril 23, 2006

L'alcohol i jo. Crònica d'una amistat. Vol. 2


Després d'uns quants anys sense material gràfic en el qual la meva relació amb el meu amic va passar per hores baixes, vaig descobrir l'algoritme que va marcar la meva adolescència:

Nit + alcohol - dignitat= Matinada + despulla humana

Aquí se'm veu, a la Mercè del 2003, en una de les meves facetes més característiques que he après del meu amic espirituós, l'atac insalvable de son!!

Sembla que al costat tenia una ànima bessona. Si el coneixeu, sisplau, poseu-nos en contacte. Necessito algú que em comprengui. XD

diumenge, de març 26, 2006

L'alcohol i jo. Crònica d'una amistat. Vol. 1


Aquest petit homenet despitragat sóc jo. És evident que no és una casualitat que miri dins d'aquesta ampolla amb aquests ulls.

Això va ser l'inici d'una gran amistat: L'alcohol i jo.

dimecres, de març 15, 2006

Dolça rutina

Sí, jo ho sé, fa massa que no penjo res nou en aquest petit forat. Però no sempre hi ha coses noves a dir. Hi ha moltes maneres de dir el mateix però això ja no em distreu.

He aconseguit fer-me amic de la rutina
he enganyat al temps perquè m'ajudi
m'he aliat amb l'espera perquè no em desesperi.
Estic trobant la manera
de deixar de fer el que vull per poder aconseguir-ho.
Desitgeu-me sort!

divendres, de març 03, 2006

Dijous de "sótano"

Una Voll Dam
Unes patates braves
Una hamburguesa Ramplax (sensetomàquetsisplau)
Un cigaló de Baileys
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis , quants vodkes amb tònica?
Quicos i caçons
Paquet de Marlboro
L'última al Velvet (sí! molt underground)
Mañanas musicales
leche y cereales,
classes de guitarra...
__________________________________________
Total=

No hi ha res que pugui pagar un bany de vida com aquest.
A la teva salut, Quim! Nou i vell amic.

dimarts, de febrer 28, 2006

Converses

Diuen que les paraules se les emporta el vent. I possiblement això passi moltes vegades. Però avui les paraules han estat un bàlsam. Després d'un cafè i una conversa he pogut somriure sense fingir. He pogut pensar que sigui com sigui i sigui el que sigui el que passi, serà més fàcil que com ho veia ahir. Sembla poc, però és un prodigi, us ho asseguro.

Meitats

És ser valent o estúpid allunyar-se del que més t'importa?
quan tot s'escriu en fulls a doble cara
quan inclús els poemes tenen lletra petita
quan sembla que el futur s'entrabanca
quan sembla que el passat es venja
quan et lleves al matí amb por d'agafar l'autobús
quan els somnis et desperten amb el pit encongit
quan fer l'amor et fa plorar
quan demà fa soroll d'abisme
quan et mires al mirall i et trobes a faltar
quan saps que tot plegat es massa important per fer-ho a mitges
quan t'adones que no sempre es suficient estimar-se
quan hi veus més enllà del que passa quan la mires
quan prens la decisió més difícil de la teva vida
i comprens que no vols més meitats
i comprens que no trobaràs ningú més com ella
i comprens que no vols més meitats
que no vols més meitats
que no vols més meitats...

I t'ho jugues a tot o res amb el temps.
Ja fa massa que tens totes lse cartes.
Ara, com sempre, ell obre les apostes.

diumenge, de febrer 26, 2006

Lliçó del destí. Última entrega.

Si una cosa sé del destí
és que si està escrit
el seu autor és un tros de Fill de Puta.

"Poesia Underground de baixos fons"

divendres, de febrer 17, 2006

Per què el cel no cau?



Davant del llac salat de Chatt Djerid, que reflexa la serralada de l'Atlas com un mirall d'aquells que venen al marcat de Nabeul al millor preu que puguis aconseguir, em vaig trobar com indefens davant de tant d'espai. Era com trobar-se flotant en mig del no res, amb aquell silenci que només interropien les veus dels meus companys de viatge per dir al mateix que jo: "Uuuaaaaah...". Això és tot el que es pot dir quan et sents no gaire diferent que un granet de sorra i no acabes de saber si això et fa especial per tenir el luxe de contemplar-ho o t'està dient ben clar que no ets res, res de res.

El desert té aquest poder. Com diu el Petit Príncep: "No s'hi veu res, no s'hi sent res però tanmateix hi ha alguna cosa que brilla en el silenci". Al desert tot és més relatiu, els grans problemes es poden fer petits, els detalls més insignificants poden ser un gran espectacle. Sense anar més lluny, damunt del reflex d'aquell llac faig fer l'amor amb algú que no hi era. Pot semblar increïble, però no és més estrany que hi hagi un llac al mig del Sahara?

Uns quants kilòmetres més al nord, davant de les ruïnes de la ciutat de Cartago vaig descobrir que l'Obèlix i l'Annibal tenien coses en comú. Els Gals temien que el cel els caigués a sobre, els Cartaginesos van construir les columnes que aguanten el pes del cel. Després de veure el reflex d'Atlas suportant la Terra damunt la seva espatlla, em vaig adonar que aquest país és punt de suport de tot plegat.

Ja és ben curiós! I tot plegat: "Amigo! Más barato que en Andorra".

dimecres, de febrer 15, 2006

Retrat d'una absència


De nit a la platja
els peus ensorrats a l’arena
un Martini sec
dos glaçons
un tall de llimona
quatre amics
dues converses
la llum de les espelmes
el soroll de les onades
l’olor del mar i de la cera
tres noies que es banyen
l’aigua està freda
música tranquil·la, brasilera
el fum d’un cigarret
i una cadira buida
just al meu costat.

divendres, de febrer 03, 2006

Si em trobeu a faltar estic a Tunísia



Quan tingueu un moment de silenci

penseu que jo estic al desert.

Quan fumeu

penseu que jo tinc una catximba.

Quan us dutxeu

penseu que jo estic al jacuzzi de l'hotel.

Si m'envegeu

peseu que jo també us estimo. :P

dimarts, de gener 31, 2006

S'han acabat els exàmens!

I ara arriba el moment d'invertir
en fulls en blanc, en sacs de rialles
arriba el moment de dormir
de cantar, de sortir, de saltar, cridar...

Em poso de cara,
em trec el passaport,
viatjo, toco la guitarra.
Trec la llengua d'amagat
i amb un somriure a canvi
sóc del tot feliç! ;P

dijous, de gener 26, 2006

dimecres, de gener 25, 2006

Elixir

Un grapat de menta fresca
Gel picat
Sucre de canya
Trossos de llima
Rom blanc
Suc de llimona
Una espelma
Dues canyetes
Dos llavis
I un polsim d'imaginació.

dilluns, de gener 23, 2006

dissabte, de gener 21, 2006

"La cançó" (vol ser una nova secció )

M'he proposat anar posant cançons que m'agraden. Aveure quan duro. XD

Any: 1968
Titol: Ain’t Got No, I Got Life
Veu: Nina Simone


Ain't got no home, ain't got no shoes
Ain't got no money, ain't got no class
Ain't got no skirts, ain't got no sweater
Ain't got no perfume, ain't got no beer
Ain't got no man

Ain't got no mother, ain't got no culture
Ain't got no friends, ain't got no schooling
Ain't got no love, ain't got no name
Ain't got no ticket, ain't got no token
Ain't got no God

What about God? Should be: What have I got?
Why am I alive anyway?
Yeah, what about God? Should be: Yeah, what have I got?
Nobody can take away

I got my hair, I got my head
I got my brains, I got my ears
I got my eyes, I got my nose
I got my mouth, I got my smile
I got my tongue, I got my chin
I got my neck, I got my boobs

I got my heart, I got my soul
I got my back, I got my sex
I got my arms, I got my hands
I got my fingers, Got my legs
I got my feet, I got my toes
I got my liver, Got my blood

I've got life , I've got my freedom
I've got the life

And I'm gonna keep it
I've got the life
And nobody's gonna take it away
I've got the life


Sí, és la de l'anunci!

Pells


El meu pit és un desert
sense la dansa del teu tacte,
com una foto en blanc i negre
amb un petó de pintallavis.

Només el meu vell coixí
celebra aquestes nits
en que el teu cos no m'escalfa.
Ell també sap enyorar les abraçades.

divendres, de gener 20, 2006

Una estona de cel


Quan era més jove que ara anava als concerts de Festa Major del Pets. XD
Qui m'havia de dir que un dia com avui em faria pensar en una de les seves cançons?

"... Ben depressa ha dinat
a la Universitat,
s'ha pintat una mica.
Sent com el campanar
va tocant els tres quarts,
s'arregla la faldilla.

Agafa l'autobús i seu al davant
només cinc minuts que no acaben.

Com sempre dirà
"sento haver fet tard"
ficant-se vermella.
Ell no dirà res
només somriurà
i per un instant
tot s'haurà aturat.

I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel... "

dijous, de gener 19, 2006

Per fi un dia assoleiat!


Encara que sigui des de la finestra de la Biblioteca de Biologia,
encara que estigui aquí tancat mirant d'estudiar fins que sigui de nit,
un cel i un Sol així, francament, també s'agraeixen.

"Els dies de sol venen sempre amb nits més clares".

dimecres, de gener 18, 2006

Nota editorial (tot això no pot ser coincidència)

El Petit Príncep
Antoine de Saint-Exupéry

Editorial: Empúries / Salamandra
Traducció: Anna i Enric Casassas Figueras

(No em calien més links per pensar en tu ...)

diumenge, de gener 15, 2006

Amics+vi+foratdelpany = XD

Ahir a la nit vaig riure molt. Coses com aquesta, que altres dies no he valorat prou, em fan sentir afortunat. Molt.

GRÀCIES!!

divendres, de gener 13, 2006

4 parets, 1 llum, llibres, apunts i només mitja vida.





Després de tot aquest llarg temps
d’evitar seure aquí i pensar
em trobo mancat d’arguments
com quan et trobo pel carrer
i ja no sé de què parlar.
Ara buscava sentiments
per poder omplir aquest full tan blanc
però per sentir s’ha de viure
i no tinc temps, haig d'estudiar.

dilluns, de gener 02, 2006








GERUNDIANDO

Rozando el sabor de la despedida
llenando el equipaje de momentos
cediendo el paso en cruces de la vida
colorín coloreando los cuentos.
Agitando el pañuelo en estaciones
viviendo en un piso mal alquilado
invernando el verano en los rincones
volando sin pasaje a tu lado.
Gritando blasfemias en italiano
actualizando el pretérito anterior
vegetando sin ser vegetariano.
Echando en falta tu acento y tu calor
sintiendo tu latido tan lejano
gerundiando este futuro sin tu amor.