divendres, de novembre 04, 2005

Tria la teva aventura


El meu germà té 17 anys. És amic meu i és una de les coses que em fa sentir més afortunat. Ell em transmet els seus dubtes confiant en la meva experiència i jo alimento el meu record aprofitant-me de la seva joventut. He anat seguint les seves inquietuds com revivint les meves. Però aquesta vegada, amb la mirada serena de qui sap que tot passa com passa el temps. Ell pren les meves opinions com petits tresors i jo les seves preguntes com el formulari a seguir per entendre la vida.

Aquesta tarda ha vingut preocupat. La selectivitat, les carreres universitàries, el futur professional,... I així m’ha fet caure enrere en el temps fins aquell dia en que jo mateix vaig escollir quin Batxillerat faria. Recordo perfectament aquella mala fotocòpia a dues cares. A mi m’agradava la història de l’art, les matemàtiques, les ciències i, sobretot, les noies maques que passejaven pel vestíbul de d’institut. Suposo que pensant que les ciències tenen més futur, aquell dia vaig escollir el batxillerat científic. Després d’això, tot ha anat passant com per casualitat, com un esquirol que s’emparra a un arbre escollint a l’atzar la branca per pujar. La professora de química s’explicava bé i vaig matricular-me a la facultat de química. A classe de bioquímica van oferir places d’alumne intern i fa 3 anys que col·laboro al Parc científic. La bioquímica em va agradar i ara estudio bioquímica.

Durant aquests anys he visitat llocs i he conegut persones que donen sentit a la meva vida. Però qui seria jo si hagués escollit batxillerat humanístic? Qui seria jo si enlloc de néixer aquí hagués nascut al Congo? Qui seria jo si...? Sovint em trobo volent fer trampa en aquest joc per adonar-me de què ha fet que jo sigui qui sóc. Com en aquells llibres de “tria la teva aventura”. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Sóc fruit de la casualitat.

Quin consell podia donar-li al meu germà? “No et preocupis perquè no hi ha una opció bona ni una de dolenta. Mira de fer tot el que facis amb ganes de menjar-te la vida i gaudeix tant com puguis”. Segurament aquest no era el consell que volia sentir. Perquè seguirà vivint amb preocupacions i dubtes. Però justament de dubtes i casualitats es compon la vida, no? Això la fa suportable. Perquè la única certesa que tenim és que hem de morir.

2 comentaris:

Milva ha dit...

conozco al muchacho del asteroide, el que pregunta y pregunta...
conozco el olor a fruta fresca que tienen algunas palabras..
ahora quiero conocer tu espacio, visitante incansable..

B-612 ha dit...

como has visto escribo en catalán. Lamento que eso pueda se run problema. Quizá algún día pueda escribir en tu idioma. XD