dimarts, de novembre 29, 2005

No m'he pogut aguantar...


Haig de reconéixer que aquesta foto m'excita. No sé si d'això se n'ha de dir narcisisme, però m'ha fet recobrar les ganes de sentir el que deu sentir una dona.

No us heu plantejat mai tot el que ens perdrem de la vida només per haver nascut amb un sexe i no amb un altre? A mi m'agradaria poder experimentar què és sentir-se dona en tot els aspectes. No us sembla fascinant, per exemple, la sensació que deu tenir una dona que ha portat el seu fill dintre seu durant 9 mesos? A mi sí.

En tot cas, com que ja sé que mai podré saber què se sent sent dona sense renunciar a ser home. I com que ser home m'agrada molt. Miraré d'estar sempre com més aprop d'una dona millor. De fet, el millor que m'ha passat com a home ha estat quasi sempre gràcies a una dona.

dilluns, de novembre 14, 2005

Coses menys profundes...


De fet, no sé si això que ara us mostro és més o menys profund que el que he penjat fins ara. Però el que es promet es fa. Així que aki teniu, un calvo de tot reglament!! Espero comentaris! (que transgressor que sóc, XD)

divendres, de novembre 04, 2005

Tria la teva aventura


El meu germà té 17 anys. És amic meu i és una de les coses que em fa sentir més afortunat. Ell em transmet els seus dubtes confiant en la meva experiència i jo alimento el meu record aprofitant-me de la seva joventut. He anat seguint les seves inquietuds com revivint les meves. Però aquesta vegada, amb la mirada serena de qui sap que tot passa com passa el temps. Ell pren les meves opinions com petits tresors i jo les seves preguntes com el formulari a seguir per entendre la vida.

Aquesta tarda ha vingut preocupat. La selectivitat, les carreres universitàries, el futur professional,... I així m’ha fet caure enrere en el temps fins aquell dia en que jo mateix vaig escollir quin Batxillerat faria. Recordo perfectament aquella mala fotocòpia a dues cares. A mi m’agradava la història de l’art, les matemàtiques, les ciències i, sobretot, les noies maques que passejaven pel vestíbul de d’institut. Suposo que pensant que les ciències tenen més futur, aquell dia vaig escollir el batxillerat científic. Després d’això, tot ha anat passant com per casualitat, com un esquirol que s’emparra a un arbre escollint a l’atzar la branca per pujar. La professora de química s’explicava bé i vaig matricular-me a la facultat de química. A classe de bioquímica van oferir places d’alumne intern i fa 3 anys que col·laboro al Parc científic. La bioquímica em va agradar i ara estudio bioquímica.

Durant aquests anys he visitat llocs i he conegut persones que donen sentit a la meva vida. Però qui seria jo si hagués escollit batxillerat humanístic? Qui seria jo si enlloc de néixer aquí hagués nascut al Congo? Qui seria jo si...? Sovint em trobo volent fer trampa en aquest joc per adonar-me de què ha fet que jo sigui qui sóc. Com en aquells llibres de “tria la teva aventura”. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Sóc fruit de la casualitat.

Quin consell podia donar-li al meu germà? “No et preocupis perquè no hi ha una opció bona ni una de dolenta. Mira de fer tot el que facis amb ganes de menjar-te la vida i gaudeix tant com puguis”. Segurament aquest no era el consell que volia sentir. Perquè seguirà vivint amb preocupacions i dubtes. Però justament de dubtes i casualitats es compon la vida, no? Això la fa suportable. Perquè la única certesa que tenim és que hem de morir.