dimecres, d’octubre 26, 2005

La voz de los relojes

Una tarda de divendres em vaig trobar a Barcelona amb tres hores per davant. Esperava que fos l’hora en què havia quedat per anar a sopar i, simplement, no tenia res a fer. Quan fa molt (massa) temps que no tens aquesta sensació de llibertat pot resultar inclús estressant. Les coses més essencials com el silenci, la quietud, la foscor, i el temps lliure ens espanten. Faig intentar seure en un banc de Pl. Catalunya i veure passar la gent, però no vaig aguantar més de cinc minuts. Llavors va ser quan vaig decidir tirar de la meva vena bohèmia. Vaig trobar una llibreria/cafè. Vaig entrar a la llibreria i vaig comprar el primer llibre de poesia prim i barat que em va cridar l’atenció. Vaig demanar una cervesa negra al cambrer i un cigarret a una senyora que seia a la taula del costat. Ja hi era, amb la meva americana, les ulleres de pasta, una cervesa, un cigarret i un llibre de poesia....
Aquell dia no només vaig passar com un intel·lectual i vaig fer tard al sopar. També vaig descobrir un gran llibre: La voz de los relojes de l’Ana Merino:

Prohibido detenerse
y mirar el horizonte.
Simplemente no puede
quedarse quieto
y observar la infinitud de la tarde.

Cierre los ojos,
que no recorran sus pupilas
las sombras de los edificios en ruinas.
Que no reconozcan
los lugares deshechos, sucios y polvorientos.

Está prohibido
sentir con los dedos,
expresar en un lienzo
imágenes que delaten la miseria,
reflejar los espacios que nadie muestra
en los folletos turísticos,
que no son comerciales ni revolucionarios,
pero en el fondo son la esencia
del corazón de esta ciudad abandonada.


Aquell dia, escoltant la veu dels rellotges, vaig saber que intentant fer grans coses a la vida, havia deixat perdre moltes hores de no fer res que valen realment la pena.

4 comentaris:

n3fen ha dit...

bona reflexió... però si cada vegada tendim més als extrems (hivern llarg i dur i estiu llarg i calorós), sense primavera ni tardor, aleshores... què faran els poetes?

B-612 ha dit...

Doncs espero que els poetes sàpiguen fer-nos imaginar primaveres i tardors entre mig de tanta monotonia...

unanina ha dit...

I un altre cop, va arribar divendres. I un altre cop, sola, vaig sortir de casa. Vaig donar voltes i més voltes fins que vaig anar a parar a una llibreria/cafè. Vaig seure i vaig demanar. Mentres esperava, veia passar la gent. Em sentia invisible, estranya a tothom. Com si no pertanyés enlloc.
I quan estava immersa en el més profund dels meus pensaments, un jove em va demanar una cigarreta. Duia americana i ulleres de pasta. I llegia poesia. Tenia cert aire bohemi. Era molt atractiu. I mentres llegia, jo l'observava. I el sentia tan aprop que vaig poder reviure la meva joventut en ell, quan era forta i valenta i res no m'espantava. Aquella època en la que tot és possible i en la que ets amo de la teva vida. I vaig desitjar reviure-la, per agafar-la amb força i no deixar-la escapar mai més.

B-612 ha dit...

El pròxim cop ens trobem en una llibreria-cafè, no t'aturis a observar-me. Demana una cervesa (o el que vulguis beure) i seu amb mi. Jo pago la beguda, tu poses el tabac i segur que no ens caldran llibres per fer del temps la nostra poesia.