dimecres, d’octubre 26, 2005

La voz de los relojes

Una tarda de divendres em vaig trobar a Barcelona amb tres hores per davant. Esperava que fos l’hora en què havia quedat per anar a sopar i, simplement, no tenia res a fer. Quan fa molt (massa) temps que no tens aquesta sensació de llibertat pot resultar inclús estressant. Les coses més essencials com el silenci, la quietud, la foscor, i el temps lliure ens espanten. Faig intentar seure en un banc de Pl. Catalunya i veure passar la gent, però no vaig aguantar més de cinc minuts. Llavors va ser quan vaig decidir tirar de la meva vena bohèmia. Vaig trobar una llibreria/cafè. Vaig entrar a la llibreria i vaig comprar el primer llibre de poesia prim i barat que em va cridar l’atenció. Vaig demanar una cervesa negra al cambrer i un cigarret a una senyora que seia a la taula del costat. Ja hi era, amb la meva americana, les ulleres de pasta, una cervesa, un cigarret i un llibre de poesia....
Aquell dia no només vaig passar com un intel·lectual i vaig fer tard al sopar. També vaig descobrir un gran llibre: La voz de los relojes de l’Ana Merino:

Prohibido detenerse
y mirar el horizonte.
Simplemente no puede
quedarse quieto
y observar la infinitud de la tarde.

Cierre los ojos,
que no recorran sus pupilas
las sombras de los edificios en ruinas.
Que no reconozcan
los lugares deshechos, sucios y polvorientos.

Está prohibido
sentir con los dedos,
expresar en un lienzo
imágenes que delaten la miseria,
reflejar los espacios que nadie muestra
en los folletos turísticos,
que no son comerciales ni revolucionarios,
pero en el fondo son la esencia
del corazón de esta ciudad abandonada.


Aquell dia, escoltant la veu dels rellotges, vaig saber que intentant fer grans coses a la vida, havia deixat perdre moltes hores de no fer res que valen realment la pena.