dimarts, de desembre 27, 2005

Improve the world

Petites cosetes odioses que serien fàcils de solucionar i millorarien les nostres vides:

1- Ells llibres satinats. Són agradables al tacte, cert. Però els que tenim la sort de veure-hi llegim amb els ulls i els reflexes d'aquests llibres (p.ex: el llibre d'Immunologia que m'estic estudiant) destrocen la vista. A més: els llibres no satinats són més barats!

2- La publicitat a la TV. Per què collons pugen tan la veu durant la publicitat???!! Així no aconseguiran res més que fer-me canviar de canal.

dimecres, de desembre 07, 2005

dimarts, de novembre 29, 2005

No m'he pogut aguantar...


Haig de reconéixer que aquesta foto m'excita. No sé si d'això se n'ha de dir narcisisme, però m'ha fet recobrar les ganes de sentir el que deu sentir una dona.

No us heu plantejat mai tot el que ens perdrem de la vida només per haver nascut amb un sexe i no amb un altre? A mi m'agradaria poder experimentar què és sentir-se dona en tot els aspectes. No us sembla fascinant, per exemple, la sensació que deu tenir una dona que ha portat el seu fill dintre seu durant 9 mesos? A mi sí.

En tot cas, com que ja sé que mai podré saber què se sent sent dona sense renunciar a ser home. I com que ser home m'agrada molt. Miraré d'estar sempre com més aprop d'una dona millor. De fet, el millor que m'ha passat com a home ha estat quasi sempre gràcies a una dona.

dilluns, de novembre 14, 2005

Coses menys profundes...


De fet, no sé si això que ara us mostro és més o menys profund que el que he penjat fins ara. Però el que es promet es fa. Així que aki teniu, un calvo de tot reglament!! Espero comentaris! (que transgressor que sóc, XD)

divendres, de novembre 04, 2005

Tria la teva aventura


El meu germà té 17 anys. És amic meu i és una de les coses que em fa sentir més afortunat. Ell em transmet els seus dubtes confiant en la meva experiència i jo alimento el meu record aprofitant-me de la seva joventut. He anat seguint les seves inquietuds com revivint les meves. Però aquesta vegada, amb la mirada serena de qui sap que tot passa com passa el temps. Ell pren les meves opinions com petits tresors i jo les seves preguntes com el formulari a seguir per entendre la vida.

Aquesta tarda ha vingut preocupat. La selectivitat, les carreres universitàries, el futur professional,... I així m’ha fet caure enrere en el temps fins aquell dia en que jo mateix vaig escollir quin Batxillerat faria. Recordo perfectament aquella mala fotocòpia a dues cares. A mi m’agradava la història de l’art, les matemàtiques, les ciències i, sobretot, les noies maques que passejaven pel vestíbul de d’institut. Suposo que pensant que les ciències tenen més futur, aquell dia vaig escollir el batxillerat científic. Després d’això, tot ha anat passant com per casualitat, com un esquirol que s’emparra a un arbre escollint a l’atzar la branca per pujar. La professora de química s’explicava bé i vaig matricular-me a la facultat de química. A classe de bioquímica van oferir places d’alumne intern i fa 3 anys que col·laboro al Parc científic. La bioquímica em va agradar i ara estudio bioquímica.

Durant aquests anys he visitat llocs i he conegut persones que donen sentit a la meva vida. Però qui seria jo si hagués escollit batxillerat humanístic? Qui seria jo si enlloc de néixer aquí hagués nascut al Congo? Qui seria jo si...? Sovint em trobo volent fer trampa en aquest joc per adonar-me de què ha fet que jo sigui qui sóc. Com en aquells llibres de “tria la teva aventura”. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Sóc fruit de la casualitat.

Quin consell podia donar-li al meu germà? “No et preocupis perquè no hi ha una opció bona ni una de dolenta. Mira de fer tot el que facis amb ganes de menjar-te la vida i gaudeix tant com puguis”. Segurament aquest no era el consell que volia sentir. Perquè seguirà vivint amb preocupacions i dubtes. Però justament de dubtes i casualitats es compon la vida, no? Això la fa suportable. Perquè la única certesa que tenim és que hem de morir.

dimecres, d’octubre 26, 2005

La voz de los relojes

Una tarda de divendres em vaig trobar a Barcelona amb tres hores per davant. Esperava que fos l’hora en què havia quedat per anar a sopar i, simplement, no tenia res a fer. Quan fa molt (massa) temps que no tens aquesta sensació de llibertat pot resultar inclús estressant. Les coses més essencials com el silenci, la quietud, la foscor, i el temps lliure ens espanten. Faig intentar seure en un banc de Pl. Catalunya i veure passar la gent, però no vaig aguantar més de cinc minuts. Llavors va ser quan vaig decidir tirar de la meva vena bohèmia. Vaig trobar una llibreria/cafè. Vaig entrar a la llibreria i vaig comprar el primer llibre de poesia prim i barat que em va cridar l’atenció. Vaig demanar una cervesa negra al cambrer i un cigarret a una senyora que seia a la taula del costat. Ja hi era, amb la meva americana, les ulleres de pasta, una cervesa, un cigarret i un llibre de poesia....
Aquell dia no només vaig passar com un intel·lectual i vaig fer tard al sopar. També vaig descobrir un gran llibre: La voz de los relojes de l’Ana Merino:

Prohibido detenerse
y mirar el horizonte.
Simplemente no puede
quedarse quieto
y observar la infinitud de la tarde.

Cierre los ojos,
que no recorran sus pupilas
las sombras de los edificios en ruinas.
Que no reconozcan
los lugares deshechos, sucios y polvorientos.

Está prohibido
sentir con los dedos,
expresar en un lienzo
imágenes que delaten la miseria,
reflejar los espacios que nadie muestra
en los folletos turísticos,
que no son comerciales ni revolucionarios,
pero en el fondo son la esencia
del corazón de esta ciudad abandonada.


Aquell dia, escoltant la veu dels rellotges, vaig saber que intentant fer grans coses a la vida, havia deixat perdre moltes hores de no fer res que valen realment la pena.

dissabte, de setembre 24, 2005

La vida d’un altre


És estranya aquesta sensació d’anar-se fent gran
i veure com tot allò que temíem que canviés,
de fet, a canviat més del que podíem imaginar.
Potser és cert que el temps passa massa ràpid
i no ens deixa mirar a través de la finestra dels anys.
Sense saber-ho, també hem canviat nosaltres.
Però el record de tot el que hem viscut no ens ho deixa veure.
Quan ens mirem cara a cara, enfoncant al fons dels ulls,
encara som aquells nens amb por de créixer.
I quan ens posem al llit, just abans de dormir
tenim la sensació d’estar vivint la vida d’un altre.

divendres, de setembre 23, 2005

Mirant d'afegir-me tímidament a la tendència.

Després de veure els blogs d'alguns dels meus amics he decidit intentar fer el meu. De fet, encara no sé què puc posar en aquest espai. Alguna cosa se m'acudirà. I si no, us donaré l'immens plaer de gaudir del no-res, que en aquests temps que corren una dosi de silenci i espai buit sempre ve de gust.