dimecres, de maig 20, 2020

Universos paralelos


Encara recordo la sensació de ser immortal, de no pensar ni per un instant que el temps és finit. 
Després de dues o tres eternitats no sé ni intuïr com vaig passar d'aquell èter lisèrgic a aquesta realitat de copa de cava i platet de pernil.
Avui m'obsessiono amb una voracitat imprudent, autofàgica, per totes aquelles desicions preses i no preses. De cap, una i altra vegada, contra les parets de les cases on hagués pogut viure. Els mitjons que m'hagués pogut posar. Tot allò que no estic fent mentre faig el que faig ara. La imminent i inexorable finitud de les coses bones: l'amenaça del darrer tall de pernil, de l'últim glop de cava ("Que la vida iba en serio...").
No ho amago, ho estic proclamant de fet, la meva realitat és la de qui sap que mama del privilegi i és tan egoista que voldria saber el gust d'altres mugrons. El que tem adonar-se, quan s'acabi el subministre, que no hi ha temps per saltar cap a les vides que ara ragen provocadores just davant meu.
Si, abans que el temps que em resti per desaparèixer em sembli de nou infinit, trobo el mecanisme per multiplicar-me en universos paral·lels seré Drexler segur en un d'ells. Faré vi al Priorat, a Chile, a la Provença, a les faldes de l'Etna, a Can Guix i a la Polinèsia francesa. I seré algú capaç de fer una llista inacabable de possibilitats de vides que val la pena viure i qui les viu alhora.
Però t'ho adverteixo, si trobo el mecanisme, reservaré en cadascuna d'aquestes vides el temps i l'espai necessaris per recórrer les teves espatlles amb la punta dels dits. Per delir-me amb la caiguda lliure del teu vestidet negre, acariciant-te la pell fins als peus, amb l'acceleració que imposin les lleis de cadascun dels universos...

dimarts, de juny 16, 2015

One

Quan va entrar sonava Johnny Cash, no el cantant de country reformat o el rocker de cames inquietes, el Cash de seixanta-i-tants de veu penetrant. Aquella veu plena de la saviesa de qui ha viscut molt més del que pot recordar i més del que tu mai viuràs. Quan va entrar anava totalment xopa. Deixava caure l'aigua sobre el parquet conscientment i dissimulada, com executant una subtil venjança. Did I disappoint you?, va anticipar-se a la cançó amb mitja veu, somrient. Va apartar els cabells que li cobrien la cara, observant-se quieta davant del reflex que li oferia la porta de la terrassa, i va resseguir amb el dit la seva cara, dibuixant un camí sobre l'aquarel·la diluïda del seu maquillatge, des del front fins al plec de la barbeta.

No sabia res. Cap de les paraules que havien dit, matisat, repetit, cridat, escopit, sanglotat, mossegat i dessagnat, cap havia pogut esvair la insultat obvietat del buit que compartien. Fins llavors l'havia consolat el silenci: el convenciment que hi ha coses que no cal dir, que no cal convocar per fer-les existir. Algunes nits havia calmat el vertigen enfonsant els llavis entre les seves cuixes, devorant el gust salat i metàl·lic del seu cony, molsut i generós. Segurament aquesta era l'única comunicació oral amb la que contaven. Segurament l'única certesa que dins d'aquell cos hi podia haver alguna resposta eren els seus gemecs, la inflamació indiscreta i exagerada dels seus orgasmes. Cal estar viu per despertar la sang d'aquesta manera, no?

Però el menjador feina olor de camamilla i ella no podia reconèixer en el reflex de la terrassa ni el record d'aquells llavis turgents i encesos ni d'aquell gust salat i metàl·lic. Quina vida podia alçar ara el seu cos arrugat i artrític? Ser jova era l'única manera que coneixia d'estar viva.

La cançó seguia sonant acompanyada del repicar de la cullereta que dissolia la sacarina de la infusió: Well it's too late, tonight, to drag the past out into the light. We're one but we're not the same. We get to carry each other. Carry each other.

 

divendres, de setembre 06, 2013

(sol)edad

La insistente y lenta repetición de su diafragma promovía finos arcos en el agua. Cada fragmento de vida generaba una fina ola, cada intercambio de oxígeno en sus alvéolos, una perfecta onda en expansión por la lisa superficie de la bañera. Hercio de Arquímedes -pensó- e hizo un quiebro de sonrisa que se truncó a medio camino entre su cerebro y su alma. 


Había preparado el baño con ese detalle con que se viste la mesa los domingos, o quizá con la contenida alegría de la marchita beata que prepara el altar para la misa. Le gustaba la solemnidad de los rituales con todos sus componentes: lujo (abrió una Radeberger Pilsener del minibar), emoción (escogió a Sílvia Pérez Cruz en la lista de reproducción de su ordenador portátil), tradición (añadió jabón con esencia de naranja al agua) y orden (no fumó porque en ese hotel no estaba permitido). Era su premio después de una intensa semana de trabajo lejos de casa.

Hizo un quiebro de sonrisa pero la tristeza le vino encima como un zarpazo, salvaje. De repente sintió que toda la delicadeza de su ritual no le hacía sentir nada. Su gozo no existía si nadie podía contemplar la escena, si ni siquiera podía contarlo a alguien. Se supo espectador de si mismo y no le pareció ridículo, ni divertido. No se puso a llorar ni se levantó para secarse.

La tristeza le vino encima como un zarpazo y le gustó. La soledad (física y literal, el silencio, la lenta viscosidad de los minutos), la soledad le vino a recordar que estaba vivo. Terminó la sonrisa que se debía. Salió del agua con ganas de enamorarse del espejo empañado del baño y de contemplarse fumando a la orilla del Elba.

divendres, d’agost 23, 2013

Blu tack


Mira'ns Jack, vam creuar mig país per fer coses grans. I suposo que, encara que ningú sabrà els nostres noms, això vam fer, coses graaaans. Des d'allà no poden veure quina cara fem ni la merda d'hamburguesa de carn de rata freda que ens han portat avui. Creus que pensaran que nosaltres 11 i aquell carallot de l'arquitecte vam aixecar aquest munt de ferralla? Potser també fotografien als pells-roges de l'altra façana, caminant descalços com bestioles. Aquestes coses fan furor entre les mestresses que prenen te amb galetes ara mateix a 800 peus sota els nostres culs. Però potser no dormirien tranquiles sabent que els seus maridets han de fer que treballen en un castell d'acer construit per salvatges que van veure l'acer per primer cop clavat al crani dels seus pares. Tens un cigarret? Aquí dalt em foto els cargolats a dues mans. Crec que sóc el culpable d'aquest cony de calitxa marronosa! Em dones foc també?

Vam creuar el país per fer coses grans, coses grans, Jack. I miran's aquí penjats en aquest refotut aparador, al costat d'aquests dos angelets que també fumen i beuen cervesa! I qui collons pot voler comprar dofins de ceràmica o una llauna de Coca-Cola que balla si piques de mans? Jack, t'asseguro que si arribo a saber que ens hauria de veure així, salto de la biga darrera teu. 

(Relats Conjunts)


dimarts, de febrer 01, 2011

Com t'ho podria dir...

Necessito que em deixis. Que deixis d’estimar-me (o que diguis que has deixat de fer-ho). Que em diguis que sóc fantàstic però que la nostra vida es bifurca aquí. Que em desitgis sort. Que em brindis la teva càndida amistat i somriguis amb els ulls plens de commiseració. Que vulguis presentar-me amigues teves.

Necessito que em deixis perquè vull descriure com t’estimava. Perquè vull que sàpigues que em moro de tristesa sense tu. Que avorreixo els petons i els culs que no són teus. Que em passo els dies fent homenatges a les teves virtuts i imaginant tot el que haguéssim pogut fer junts.

Necessito que em deixis perquè vull escriure sobre tu, sobre nosaltres i quan sóc feliç no sé escriure.

dimecres, d’octubre 13, 2010

A fora plovia.

Hi ha molts motius per passar una llarga temporada sense escriure. De fet, hi ha molts motius per no començar a escriure mai. Odio profundament utilitzar les paraules com un mantra i repetir inexorablement coses amb l’esperança de fer-les reals o de creure’m que ho són. No seré jo (no amb els precedents que tinc) qui negui que les paraules fan companyia. Menys encara qui resti valor a l’eficàcia que te per inflar l’autoestima el comentari positiu d’algú sobre un text propi. No sóc un gran lector. Llegeixo poc a poc i poc (cada poc és origen i conseqüència dels altres). Malgrat això, sé que ja tot ha estat escrit. Només queden exercicis d’estil, combinacions tipogràfiques, sopes de lletres... Potser hi ha alguna llengua minoritària que no té paraules per dir amor, solitud, esmegma, gaznate o saudade. Però més enllà de les parafernàlies del llenguatge, no queden conceptes intactes.

Podria mirar de ser prosaic i dir: sócfeliç o mirar de ser poètic i dir ques’esfondrenelsedificisenvellitsdeladesgràciaalnostrepasinohihaniunavolvadepolsqueemfreguil’equilibriperquèbrotadelseupitelmeucentredegravetat,laseva,lanostraúnicamanerad’edificar. I m’agradaria molt, ho reconec, trobar la manera més bonica de descriure la nit de dissabte. M’agradaria fer una descripció magistral que et faci creure a tu que em llegeixes (si és que existeixes) que també vas ser allà. Trobar aquelles frases concises i punyents, preciosistes i contundents... Però no em cal.

No em cal perquè jo era allà i tu també. Perquè a fora plovia, perquè ha seguit plovent (i del teu pit segueix brotant el meu centre de gravetat).

dissabte, de juny 12, 2010

Kongeriket Norge (no road Nor way to see you)

L'Isis rossega amb la fruició ansiosa de qui ha esperat tot el dia l'hora del ranxo. Aixeca la cua i camina en cercles davant meu reclamant que li doni la dosi de carícies del dissabte (suposo que per al gats el dissabte també és un dia per no estalviar en aquestes coses). Els meus dits combinen la paraula màgica de tecles blanques i aprofito, ara que no hi ets, per venerar en veu toveta el funcionament de samàquinaperfectadelapomamossegada.
Pels dos pams de terrassa oberta deixo entrar aquell airet deliciós dels matins assoleiats que acaben en nits de pluja. Em preparo un ColaCao amb dos kilos i mig de grumolls i em sento com el protagonista d'un videoclip: una cosa així com una versió barbuda, sense dutxar i en calçotets de la Natalie Imbruglia. Buscant coses que facin la teva olor sota les revistes, lluitant per no posar-me la teva roba interior (encara no sóc un fetitxista...), amunt i avall del passadís, del dret i del revés en aquest sofà que de sobte és gegantí i li sobren coixins. Nens australians es llepen els dits bruts de xocolata i coco al Karakia i com sempre m'adono que estic esmorzant a l'hora de dinar.
Imagino els teus ulls plens de grans glaceres i sols de mitja nit. Esbosso el moviment dels teus cabells a proa i comparteixo el teu somriure que em sap aquí pensant-te. T'enyoro. T'enyoro i em fascina el poder de la teva absència. No és tan simple com la manca de tu al meu costat. No s'hi assembla en res. La teva absència és una presència agressiva que m'adsorveix i em recorda persistentment tot el que no fem i podríem fer si estessis aquí.





(aaaaaiiiiiii quan tornis!!! XD)