I per què?

I per què haig d'amagar
que avui em sento trist
per veure el meu desig
rebotar en el port
com una vella barca?

I per què haig d'engolir
la desesperació
de veure els teus ulls
comprenent-me al fi
una mica massa?

Voldria haver notat
en el ritme del teu pit
una petita escletxa
que em permetés comprendre
el que jo desitjava.

Voldria haver escoltat
en el teu fil de veu
que malgrat que tot va bé
tu també, tu també...
Potser volia massa!!

Per què haig d'amagar
que avui he passat fred
al costat d'aquell cos
que abans em desitjava?

Per què haig d'explicar
si avui tot està dit
que no he sabut dormir
sense aquella l'olor
que abans m'abraçava?

Però prendré el que tinc
que mai em sembla poc
i estimaré el coixí
que mai em dóna l'esquena.
I obriré el balcó
i escoltaré el veïns
que follen com lleons
enmig de la sabana.

Entre tots aquests records
que no han volgut tornar
us odiaré el punt just
per estimar-me una mica.
I plagiaré al Serrat
en aquella cançó
que encara no m'he après
perquè fa mal saber-la.
I m'adormiré
que ja s'ha fet tard
i em perdonaré
més aviat de cop
que de mica en mica.

Desempolsant

No sé massa bé com, Urgell (o era Diputació) avall, parlant amb una persona Com qualsevol altra, vaig recordar haver-ho escrit. Era aquell temps en que l'únic blog que tenia era de paper quadriculat i m'acompanyava amunt i avall pels carrers de Dublín. Compartia un pis mal llogat a la mafia xinesa. Una dels 4 habitants d'aquell infern reformat a paradís era una paduana d'ulls verds com finestrals que l'única cosa que tenia de Serena n'era el nom. Després d'abandonar el pis, de nou al Isaacs Hostel, vaig escriure aquestes línies que ara desempolso:

Se acuerdan los calendarios de aquellos días
se pintan de rojo los miércoles lluviosos
se mecen los otoños en los que dormías
se echan en falta aquellos llantos graciosos.

Se escapan los minutos de las uñas esmaltadas
se huelen los cafés de medianoche en los infiernos
se escribe en las hojas de las flores más inspiradas
se echan los veranos a la hoguera de los inviernos
que nos calientan las manos en nuestras madrugadas
se define el verbo irreflexivo de no tenernos
se termina el siglo de las veintidós campanadas
se esfuma la oportunidad de ponernos los cuernos
se agotan las pilas del coro de las carcajadas.

Se atrasan los pasos subiendo la escalera
se almacenan las heridas para presumir
se rescatan cenizas de la papelera

se acaban los cuentos para alguien con quien dormir.

Sofía

Porque incendiamos las noches
de una ternura exquisita, de ardiente locura.
Porque tu nombre centelleando en mi pantalla
ejecutaba la versión expandida de mi sonrisa.
Porque compartimos amigos
y techo y tostadas con mermelada de fresas.
Porque ni la nicotina de mis excesos
ahuyentaba tus delicados besicos.
Porque el vino y el foie y porque tu ombligo
y porque el paseo de domingo que nunca dimos.

Porque has dormido sobre mi pecho un invierno entero
y nuestros latidos nunca han coincidido.

Porque no le pusimos nombre a nuestro exótico oasis
ahora no sé contar como volví al desierto.
Porque no nos miramos a los ojos al despertar de los incendios
ahora no sé que piensan tus pasos que se alejan de puntillas.
Porque ha sido casi tan ambiguo como hermoso
ahora me permito echarte de menos mientras me río.
Porque, al fin y al cabo, es un lujo haberte conocido
y aún podemos pasear cualquier otro domingo.

I m'assec a esperar-te

Com una llarga migdiada on mai venç ni la son ni l'ànim per calçar-se i sortir al carrer.

Com un vespre escoltant la pluja d'abril regant els geranis del balcó sense una pell per escalfar-me.

Com una partida d'escacs que acaba en taules, sense peus emparrant-se per les cames.

Com un respirar fluid, insonor, inodor, indolor, sense més finalitat que preservar la vida.

Com la millor butaca en la sala d'espera del dentista, llum solar, una bona revista i res més a fer que asseure'm a esperar-te. És una estratègia pobra però és l'única que m'ha funcionat, alguna vegada, fa un quant temps... I suposo que va valdre la pena l'espera.

Extraordinari

És extraordinari!

Em pregunto si haurà canviat la teva veu i la sento cada dia. Em pregunto què els ha passat a les teves rialles que ara em semblen estúpides i desmesurades. Es mesclen els instants de vida i el pit no em basta per encabir-los en una sola alenada. La teva presència és borda i coixa, tèrbola. L'aire grinyola quan intenta encaixar els corrents dels notres pulmons respirant dins de la mateixa habitació. Però alhora va degotant records de quan el teu i el meu eren el mateix bufec. Potser no us serveix a vosaltres, però a mi em relaxa pensar que és el vent qui té nostàlgia quan em mira assegut a través de la finestra.

He sabut de tu veritats que no em calien. Quan parlen del que has fet, del que fas, quan t'insulten (quan t'insulto), una part de mi et compadeix a tu i als qui encara t'envolten o es mofa de l'espectacle. Però queda un racó que s'enfonsa una mica més, un orgull que s'esmicola, una autoestima obligada a canviar de pell per culpa d'unes quantes carícies que encara té pendents.

I quan estàs d'esquena et miro el cul. I quan sues t'imagino el sexe. I quan balles t'espio el ventre, llis i pigat. I et perfilo els pits quan dus samarretes blanques. Sense cap mirament, de tant en tant, torno a desitjar estripar-te les mitges contra el mirall del rebedor i que m'agafis amb força el cul mentre, amb les dents, em baixes la bragueta. No em poso trist si deixo caure el teu nom entre els motius d'algun orgasme.

És extraordinari! Quan et veig no tinc ganes ni de saludar-te. Però quan penso en quines coses bones vas fer per mi, sempre t'imagino sense calces.

No escojas sólo una parte

Ja sé que no puc competir amb la teva prosa poètica de ritme llatinoamericà (ni ho pretenc). Ni per més que a tu t'imfli la caixa de riure la mala-traducció del meu nom quan quatre beguts (no menys que tu i jo) m'aclamen. Un parell de notes cantades a to no compensen les sortides de pentagrama que colmen la meva existència...

Però, per posar-me tendre (per què no?), acaricio la santa improvització de l'exitència que ens porta a dormir torts i malament un dia de guardar.

Simplement, perquè no em calen excuses per demostrar la gratitud, perquè la nit ens abriga, perquè no ens calen perquès i estic temptant la sort de la cursileria. Simplement, perquè he passat una bona nit (un buen día) i no he pensat en ella fins que no he arribat a casa. I no he pogut dormir, com sempre em passa.

(em permeto el luxe de venjar la traducció perquè tinc família a Granada i, què collons, El Planeta també és una mica meu)

Me gusta cuando callo porque nunca lo hago.

No lo escribo
porque la tinta lo hace más cierto

porque impone disciplina a mis pensamientos

porque ante tu sonrisa necesito dudar

de lo que siento.

No te lo digo

porque ya te lo contó mi noche al derrumbarse

porque se diluye mi fuerza entre el hielo de los vasos

porque tu piel ya lo intuye

y prefiero tu instinto a mis palabras.

Me lo prohibo

porque aprendí a tener miedo de tu olvido

porque ya no me quedan pies para tropezar con esta piedra

porque cuanto más te alejas, cuanto más me lo prohibo

más te instalas en mi cabeza.